Té un futur prometedor la nova cuina?
Cuina sofisticada, cuina exòtica, nouvelle cuisine, cuina dautor, cuina de no sé què... totes les cuines que vulgueu, tot plegat, suposo, que són per poder menjar millor. Però, amb tanta sofisticació, evolució, revolució, sha aconseguit? Els plats de la nostra antiga, provada i tradicional cuina shan superat; són millors, o només han canviat de forma, de presentació i textura? Personalment més igual com facin una sopa, un suquet de peix, un estofat o una crema catalana; no vull saber si hi posen ceba al suquet, llorer a lestofat o canyella a la crema catalana. A mi el que minteressa és el resultat, leficàcia. Val la pena tanta revolució i sofisticació si no se superen les receptes tradicionals duna manera notòria, senzilla i fàcil daconseguir?
Hi ha persones que davant lexotisme i la sofisticació queden bocabadats. No he entès mai perquè les coses exòtiques i sofisticades, pel sol fet de ser-ho, han de ser boníssimes i incomparables. En el nostre país tenim una cuina amb qualitats i defectes, provada i molt ben construïda, que ha alimentat molta gent durant molts anys. Podrà agradar més o menys, però en definitiva, és la nostra. És lúnica que tenim. No en tenim daltra, i a mi magrada. Què hi farem?
Potser sóc corrent, avorrit i monòton, però aquesta monotonia magrada, perquè no crec que les novetats com a sistema ajudin a passar bé la vida.
Quan durarà lArzakisme, lAdrianisme i altres ismes? El gran cuiner i precursor de la cuina francesa, Paul Bocuse, a qui ningú pot negar ni discutir lautoritat, declarava ja lany 1982: La nova cuina es pot acabar. I és natural que passi. És una moda importantíssima, però moda al cap i a la fi.
Penso que inventar o copiar amb pèrdua, no té sentit. Tot el que el món té de divertit i dinteressant prové de la seva diversitat i modernitat, però si la diversitat i modernitat produeixen més inconvenients que satisfaccions, es converteixen en un suplici.
Hi ha persones que davant lexotisme i la sofisticació queden bocabadats. No he entès mai perquè les coses exòtiques i sofisticades, pel sol fet de ser-ho, han de ser boníssimes i incomparables. En el nostre país tenim una cuina amb qualitats i defectes, provada i molt ben construïda, que ha alimentat molta gent durant molts anys. Podrà agradar més o menys, però en definitiva, és la nostra. És lúnica que tenim. No en tenim daltra, i a mi magrada. Què hi farem?
Potser sóc corrent, avorrit i monòton, però aquesta monotonia magrada, perquè no crec que les novetats com a sistema ajudin a passar bé la vida.
Quan durarà lArzakisme, lAdrianisme i altres ismes? El gran cuiner i precursor de la cuina francesa, Paul Bocuse, a qui ningú pot negar ni discutir lautoritat, declarava ja lany 1982: La nova cuina es pot acabar. I és natural que passi. És una moda importantíssima, però moda al cap i a la fi.
Penso que inventar o copiar amb pèrdua, no té sentit. Tot el que el món té de divertit i dinteressant prové de la seva diversitat i modernitat, però si la diversitat i modernitat produeixen més inconvenients que satisfaccions, es converteixen en un suplici.