Segle XXI. Any 2005. Primavera. Abril inconstant, ara plou, ara fa sol i les bruixes es pentinen i algunes porten dol... És una sensació meva o aquest any està costant que ens arribi l’escalforeta del bon temps? Noto al cos una mena de gelor que no se me’n va. I a l’ànima, m’hi vol penetrar un corrent de futileses, que em desconcerta dia sí dia també. Tot això em ve al cap per dues situacions molt diferents que he viscut aquest mes.

Una, la quantitat d’informació mediàtica sobre temes externs a mi: la mort d’un príncep de revista, el casament d’un encara-no-rei d’un país “progressista” (sic) amb l’amant de tota la vida, la mort del cap d’una religió i l’elecció del seu successor. Diaris, televisions, ràdios, tertúlies de carrer, ningú no s’ha escapat de ser-ne informat amb ets i uts. Els privilegiats intocables de sempre: l’aristocràcia i la cúria, en boca dels que, com sempre, no ho són. Xous emmascarats de glamour, transcendència i respecte. Frivolitats, les bruixes es pentinen, les bruixes porten dol...

L’altra situació, aquesta personal: decidir on i com tindrem la nostra filla i pensar molts aspectes del seu desenvolupament i educació ens ha encarat amb la realitat que vivim. Informació, no mediàtica, però, és el que hem recollit per triar a consciència. Un esforç fet amb il·lusió i responsabilitat que ens ha descobert com n’està d’encarcarada aquesta societat. I un cop més, ens hi hem de rebel·lar. Penso que cadascú ha de ser lliure d’educar i viure com vulgui, i hi ha dies que m’imagino que finalment serà així.

Per una banda, un sector de la població, minso encara, però creixent, vol deixar enrere conductes i pensaments massa maquillats i optar per maneres més senzilles, naturals i respectuoses de vida. Simplificar no és fàcil en un món que s’ha tornat “políticament correcte” (sic) segons els cànons del capitalisme més salvatge i els interessos del poder, el diner, la desinformació i la por. Viure amb criteris propis, qüestionant el funcionament general, és sovint escarnit i penalitzat per la majoria que no vol o no pot plantejar-se canvis tan trasbalsadors. Curar-se amb homeopatia, quiropràctica i herbes, no menjar animals, parir sense epidural, no vacunar els fills, tenir també cura de les emocions i fer teràpies, ser escèptic amb polítiques i religions... Alternatives possibles, però difícils de practicar amb naturalitat. Cal justificar cada decisió davant les inquisicions d’aquells que no tenen justificants per a les seves decisions. Curiosament, però, són aquests canvis de rumb els que vénen donats per una apassionada feina de recerca i poques vegades falten arguments a qui decideix deixar el ramat.

Hi ha altres dies, però, que se m’acumulen les dades per creure que al segle xxi encara ens mouen els poders econòmics, polítics i religiosos de tota mena i que, lluny de simplificar (“quina feinada!”) i humanitzar (“tornar enrere?”), a tothom li va molt bé deixar embolicada la troca i anar fent. Per això deia que noto poc sol i massa núvols rúfols aquest abril... Sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure...