Naixem i busquem el pit de la mare perquè sabem instintivament que allò que en surt ens alimentarà. Creixem i busquem topants per aguantar-nos quan el nostre cos s’adreça i les nostres cames fan per primer cop la seva funció: caminar...

Amb els sentits busquem la veu, la cara, el gest, les mans, l’olor d’aquelles dues persones de qui inconscientment sabem que rebrem el més bàsic: menjar, protecció, respecte i amor. Més endavant busquem qui som, sense cordons que costen més o menys de tallar, i aquest moment ens pot durar tota la vida. A partir d’aquest descobriment, tot el que fem es converteix en una recerca gairebé èpica. Perquè tots i totes ens sentim desorientats i perduts en la pròpia existència. D’aquí la necessitat de buscar què som, què hi fem aquí, quin sentit té viure, si és que en té algun més enllà de néixer, créixer, reproduir-se i morir. I fi del trajecte.

Ja ho han intentat esbrinar filòsofs, poetes, músics i profetes: amb matemàtiques o versos, amb grans dogmes o petites veritats. Diguem-li vanitat o inseguretat, aquesta ànsia d’explicar el perquè de cent anys de vivències i només un momentet de no res al final ha permès que l’ésser humà inventés l’art (música, pintura, literatura, cinema, teatre...), la filosofia, la religió, la ciència... I tantes disciplines que han pretès donar explicacions i alhora consol als nostres pobres i limitats enteniments.

Tant buscar cansa. I arriba una edat que ens conformem amb alguna manera de veure el món, pensament, creença i ens hi fem forts: “els meus valors”, “el que jo crec”, “el que em va bé”... Aquí s’acaba la recerca i la vida es limita a tenir les necessitats bàsiques materials cobertes i poder fer algun extra de tant en tant. “Mentre puguem anar fent”... És una involució, un retrocés. Retornar a l’inici, frustrar aquella ànsia interna, espiritual, és negar-nos la felicitat autèntica, que no té res a veure a obtenir coses de fora, sinó a sentir-se bé per dintre.

I és que en aquest camí de recerca ens equivoquem de direcció. No cal buscar el sentit de res, només viure el sentit de tot. No avançar-nos al que serà, sinó ser. No mirar endavant, sinó dintre. Només ens caldria fixar-nos en els animals o en la mateixa terra. Hem volgut entendre-ho tot i protegir-nos dels imprevistos, del possible dolor, en definitiva, del futur, de la mort. I ens hem oblidat que el nostre cos és savi i la nostra ànima encara més. I els hem anul·lat.

No confiem en naltros mateixos. El cos no l’escoltem i el carreguem de medicines per no res i l’ànima la fem callar quan no va a l’hora amb el pensament general. D’aquí tanta gent grisa, trista i tantes angoixes, depressions i malalties inexplicables... La terra rep llavors de tota mena i les ajuda a créixer amb els nutrients que té. Accepta i no espera res. Direu que pensar així també és una manera particular de veure el món. I teniu raó. Potser és que dur al ventre una criatura em desvetlla la natura que sóc, que som.