Bicentenari de la Guerra del Francès
Enguany es commemora el bicentenari de la invasió napoleònica de Catalunya, un episodi que va iniciar una llarga guerra de cinc anys de durada. Aquest conflicte bèl·lic es coneix per diversos noms: Guerra Napoleònica, del Francès o de la Independència. El motiu daquesta columna és posar de nou sobre la taula aquest període tan tumultuós, a penes tractat per la historiografia cambrilenca, malgrat les fortes repercussions que va tindre a la comarca. Els precedents de la guerra cal cercar-los quinze anys abans, amb la Guerra Gran contra França, que va afectar sobretot les comarques del nord, així com en el conflicte contra Anglaterra de finals de segle. Aquest darrer va comportar importants pèrdues econòmiques, per ser el principal mercat dexportació de Catalunya.
Adherint-se a un acord previ amb el govern espanyol, de caire filofrancès, lexèrcit de Napoleó va travessar els Pirineus el 9 de febrer de 1808 amb el pretext denvair Portugal. Les tropes franceses van ser rebudes cordialment per les autoritats locals, malgrat les reticències de la població, ressentida pels conflictes anteriors. Als pocs dies, Barcelona va allotjar les tropes gal·les, que doblaven el nombre defectius del destacament militar espanyol. Aleshores, aprofitant lavinentesa, els francesos, sota el comandament del general Duhesme, van prendre la capital catalana. Al Camp de Tarragona, les tropes franceses van arribar a mitjan abril, mentre que la guerra va esclatar obertament arran dels fets del 2 de maig a Madrid. De mica en mica, diverses ciutats catalanes es van revoltar contra linvasor. El juny es va constituir a Lleida la Junta Superior de Catalunya, lòrgan de govern de la resistència, addicta a Ferran VII, que va organitzar lexèrcit català, mentre Barcelona estava completament a mans dels francesos i els nombrosos contingents italians.
Ja a primers de juny de 1808 els francesos van baixar a Cambrils a demanar bagatges (contribucions per al transport de material militar). Arran de la batalla del Pont de Goi, prop de Valls, primera victòria dels francesos al Camp, el febrer de 1809 més de la meitat de la gent de les viles de la plana va fugir espantada cap a la muntanya. El 26 de febrer les tropes franceses van ocupar Reus i Cambrils, però en van marxar a les poques setmanes. Ara bé, al llarg de la guerra, les poblacions del Camp van ser ocupades intermitentment per un i altre bàndol, sempre exigint aportacions en diner, espècies i soldats. Els dos bàndols no van dubtar daplicar una autèntica espoliació de la població, en una tàctica de subsistència sobre el terreny. Lhistoriador romàntic Bofarull afirma que els francesos van entrar almenys disset vegades a Reus i tantes altres, les tropes i els escamots del bàndol espanyol. Per la seva situació geogràfica, vora la carretera de Tortosa, lexèrcit napoleònic va visitar la vila de Cambrils diversos camins.
El Camp de Tarragona va ser definitivament pres pels francesos, comandats pel general Suchet, la primavera de 1811: els preparatius per al setge de Tarragona van arribar a Cambrils des de Tortosa l1 de maig (la divisió dHabert) i el dia següent ocupaven Reus. La ciutat de Tarragona va haver de patir un terrible setge de dos mesos i va ser brutalment assaltada el 30 de juny. La vila de Mont-roig va ser saquejada el 13 de juny, dia de Corpus, mentre que, a la nit, el destacament va arribar a Cambrils, on van afusellar alguns dels presos que havien fet a Mont-roig.
El 1812 va ser un any dabsoluta misèria. La recruada de la guerra va comportar molta fam i epidèmies a la comarca. Els exèrcits van arrasar totes les existències de gra i aliments i lagricultura va restar delmada per les accions dels soldats i labandonament dels conreus. Tropes dels dos bàndols, o simplement companyies de malfactors, van fer incursions a la comarca per cobrar impostos i proveir-se furtivament de diners i subministraments. Mentrestant, Napoleó havia col·locat el seu germà, Josep Bonaparte, al tron reial de Madrid. Ara bé, la idea de lemperador sobre el destí de Catalunya era diferent a la de la resta de lEstat, ja que volia integrar el Principat a lImperi francès. Lannexió es va fer efectiva a inicis de 1812, a despit del rei espanyol Josep I. França va enviar al Principat un grup de buròcrates, civils, per tant, per organitzar el país a lestil francès amb la col·laboració dels afrancesats, els seus partidaris locals (com Pau Torroja, un dels artífexs de la nova administració de factura francesa a Reus). Els afrancesats eren persones afectes a les ideologies progressistes del país veí, que miraven de treure profit de la conjuntura, i al Camp sels coneixia com caragirats. Però, els anhels imperialistes de Napoleó es van anar apagant arran dels fracassos que recollia pels diversos fronts europeus.
A partir de labril de 1813 els francesos van començar a abandonar Catalunya: el 12 de maig van passar per Cambrils i en van prendre provisions. Lagost de 1813 van dinamitar la ciutat de Tarragona i, finalment, el febrer de 1814, els napoleònics, vençuts a Europa, van abandonar el Principat. Napoleó va abdicar el 8 dabril, mentre que el nou rei espanyol, Ferran VII, és alliberat. És el començament duna nova època, la dels dos bàndols que senfronten constantment en els diferents conflictes civils que esclataran al país al llarg del segle XIX.
Manel Tarés és físic i historiador
Adherint-se a un acord previ amb el govern espanyol, de caire filofrancès, lexèrcit de Napoleó va travessar els Pirineus el 9 de febrer de 1808 amb el pretext denvair Portugal. Les tropes franceses van ser rebudes cordialment per les autoritats locals, malgrat les reticències de la població, ressentida pels conflictes anteriors. Als pocs dies, Barcelona va allotjar les tropes gal·les, que doblaven el nombre defectius del destacament militar espanyol. Aleshores, aprofitant lavinentesa, els francesos, sota el comandament del general Duhesme, van prendre la capital catalana. Al Camp de Tarragona, les tropes franceses van arribar a mitjan abril, mentre que la guerra va esclatar obertament arran dels fets del 2 de maig a Madrid. De mica en mica, diverses ciutats catalanes es van revoltar contra linvasor. El juny es va constituir a Lleida la Junta Superior de Catalunya, lòrgan de govern de la resistència, addicta a Ferran VII, que va organitzar lexèrcit català, mentre Barcelona estava completament a mans dels francesos i els nombrosos contingents italians.
Ja a primers de juny de 1808 els francesos van baixar a Cambrils a demanar bagatges (contribucions per al transport de material militar). Arran de la batalla del Pont de Goi, prop de Valls, primera victòria dels francesos al Camp, el febrer de 1809 més de la meitat de la gent de les viles de la plana va fugir espantada cap a la muntanya. El 26 de febrer les tropes franceses van ocupar Reus i Cambrils, però en van marxar a les poques setmanes. Ara bé, al llarg de la guerra, les poblacions del Camp van ser ocupades intermitentment per un i altre bàndol, sempre exigint aportacions en diner, espècies i soldats. Els dos bàndols no van dubtar daplicar una autèntica espoliació de la població, en una tàctica de subsistència sobre el terreny. Lhistoriador romàntic Bofarull afirma que els francesos van entrar almenys disset vegades a Reus i tantes altres, les tropes i els escamots del bàndol espanyol. Per la seva situació geogràfica, vora la carretera de Tortosa, lexèrcit napoleònic va visitar la vila de Cambrils diversos camins.
El Camp de Tarragona va ser definitivament pres pels francesos, comandats pel general Suchet, la primavera de 1811: els preparatius per al setge de Tarragona van arribar a Cambrils des de Tortosa l1 de maig (la divisió dHabert) i el dia següent ocupaven Reus. La ciutat de Tarragona va haver de patir un terrible setge de dos mesos i va ser brutalment assaltada el 30 de juny. La vila de Mont-roig va ser saquejada el 13 de juny, dia de Corpus, mentre que, a la nit, el destacament va arribar a Cambrils, on van afusellar alguns dels presos que havien fet a Mont-roig.
El 1812 va ser un any dabsoluta misèria. La recruada de la guerra va comportar molta fam i epidèmies a la comarca. Els exèrcits van arrasar totes les existències de gra i aliments i lagricultura va restar delmada per les accions dels soldats i labandonament dels conreus. Tropes dels dos bàndols, o simplement companyies de malfactors, van fer incursions a la comarca per cobrar impostos i proveir-se furtivament de diners i subministraments. Mentrestant, Napoleó havia col·locat el seu germà, Josep Bonaparte, al tron reial de Madrid. Ara bé, la idea de lemperador sobre el destí de Catalunya era diferent a la de la resta de lEstat, ja que volia integrar el Principat a lImperi francès. Lannexió es va fer efectiva a inicis de 1812, a despit del rei espanyol Josep I. França va enviar al Principat un grup de buròcrates, civils, per tant, per organitzar el país a lestil francès amb la col·laboració dels afrancesats, els seus partidaris locals (com Pau Torroja, un dels artífexs de la nova administració de factura francesa a Reus). Els afrancesats eren persones afectes a les ideologies progressistes del país veí, que miraven de treure profit de la conjuntura, i al Camp sels coneixia com caragirats. Però, els anhels imperialistes de Napoleó es van anar apagant arran dels fracassos que recollia pels diversos fronts europeus.
A partir de labril de 1813 els francesos van començar a abandonar Catalunya: el 12 de maig van passar per Cambrils i en van prendre provisions. Lagost de 1813 van dinamitar la ciutat de Tarragona i, finalment, el febrer de 1814, els napoleònics, vençuts a Europa, van abandonar el Principat. Napoleó va abdicar el 8 dabril, mentre que el nou rei espanyol, Ferran VII, és alliberat. És el començament duna nova època, la dels dos bàndols que senfronten constantment en els diferents conflictes civils que esclataran al país al llarg del segle XIX.
Manel Tarés és físic i historiador