De set segles ençà
De fet, encara que sembli una data llunyana, i ho és, va ser vers lany 1324 quan un cuiner català i anònim va escriure un dels primers llibres de cuina que es coneix a la història daquesta part del món. Així doncs, lorigen antic, documentalment parlant, de la cuina catalana és incontestable. I qui diu antic no vol dir irrellevant ni obsolet, ja que trobem en el Llibre de Sent Soví productes que continuem usant, tècniques veritablement precursores i procediments que avui encara perviuen. El llibre recull, per exemple, fins a tres tipus de cocció per a una sola peça gran de peix; ensenya a fer un ús assenyat dherbes i espècies, locals unes i procedents de lOrient altres, i descriu algunes salses bàsiques, com el sofregit, que han constituït els pilars tan sòlidament ancorats als fogons del país que cap temps ni cap moda no han enderrocat. Són també daquella època transgressions i preparacions bàsiques que actualment practiquen com a novetat alguns professionals artísticament despentinats i bufanúvols, com són les preparacions i combinacions delements dolços i salats en una mateix plat, o les agredolces, o les de carn o peix amb fruita, o les de carn i peix compartint la mateixa cassola. Preparacions que duen a relativitzar algunes de les propostes presentades com a invents contemporanis o actuals per alguns cuiners davantguarda.
Val a dir que tot plegat ocorria abans que un català o un genovès o vés a saber si algú altre davant seu travessés loceà duent la bodega del vaixell plena de plantes misterioses i aliments desconeguts. Daquests, en sobresurten dos que, per lefecte que van tindre sobre la fam i la cuina, han esdevingut imprescindibles a la cuina: la patata i la tomaca. Sintrodueixen de mica en mica a Europa i a larc mediterrani, on costa molt que les classes benestants les acceptin com a aptes per al consum, però que una vegada integrades contribueixen a refer conceptes bàsics i retocar maneres i principis.
No seria bo confondre ningú pensant o fent creure que ha calgut esperar aquest segle perquè la cuina a Catalunya tingués identitat pròpia, cos i ànima. Ans al contrari, si repassem assossegadament la història daquest país, ens adonarem de seguida de lexistència duna cuina prou vella per ser antiga i prou viva per ser dara, que ha anat evolucionant per dos camins ben traçats: el que marca la tradició oral, que és el de la cuina tradicional o domèstica, i el de la culta i professional.
La cuina catalana viu uns moments de glòria històrics, sobretot gràcies a la difusió aconseguida per cuineres i cuiners que la desenvolupen com a activitat professional. Vull dir amb això que el factor clau per entendre el boom actual i lefecte encomanadís resultant és la velocitat vertiginosa a què circula la informació en aquesta primera dècada del segle.
Aquest nostre bocí de món, per globalitzat que estigui, té identitat, també, perquè posseeix una cuina amb llengua pròpia des de fa set segles.
Val a dir que tot plegat ocorria abans que un català o un genovès o vés a saber si algú altre davant seu travessés loceà duent la bodega del vaixell plena de plantes misterioses i aliments desconeguts. Daquests, en sobresurten dos que, per lefecte que van tindre sobre la fam i la cuina, han esdevingut imprescindibles a la cuina: la patata i la tomaca. Sintrodueixen de mica en mica a Europa i a larc mediterrani, on costa molt que les classes benestants les acceptin com a aptes per al consum, però que una vegada integrades contribueixen a refer conceptes bàsics i retocar maneres i principis.
No seria bo confondre ningú pensant o fent creure que ha calgut esperar aquest segle perquè la cuina a Catalunya tingués identitat pròpia, cos i ànima. Ans al contrari, si repassem assossegadament la història daquest país, ens adonarem de seguida de lexistència duna cuina prou vella per ser antiga i prou viva per ser dara, que ha anat evolucionant per dos camins ben traçats: el que marca la tradició oral, que és el de la cuina tradicional o domèstica, i el de la culta i professional.
La cuina catalana viu uns moments de glòria històrics, sobretot gràcies a la difusió aconseguida per cuineres i cuiners que la desenvolupen com a activitat professional. Vull dir amb això que el factor clau per entendre el boom actual i lefecte encomanadís resultant és la velocitat vertiginosa a què circula la informació en aquesta primera dècada del segle.
Aquest nostre bocí de món, per globalitzat que estigui, té identitat, també, perquè posseeix una cuina amb llengua pròpia des de fa set segles.