Les granotes, apreciades per uns i menyspreades per altres, tenen, tanmateix, el seu lloc en la cuina tradicional. Hi ha dues classes de granotes: les verdes, primordialment aquàtiques, que viuen a les basses, rius, rieres i llacs, inclosos als petits estanys dels jardins, i les de color rogenc, amarronades, que viuen també en llocs humits, però són principalment terrícoles; fins i tot a les vinyes les podem trobar després d’un xàfec d’estiu. Les verdes són més molsudes i saboroses, mentre que les altres són estelloses i insípides. La granota, malgrat el seu dèbil aspecte, pot ser una gran viatgera i és capaç de fer molts quilòmetres per trobar un nou habitatge convenient quan el seu desapareix o es desseca per qualsevol raó.

Per menjar-les, cal fer servir granotes fresques i ben escorxades, ja que la pell és tòxica, i tallades per la cintura, només se n’aprofiten les cuixes i les anques.

A l’Edat Mitjana, les cuixes de granota eren un plat quaresmal molt apreciat que va donar lloc a una aferrissada polèmica, quasi una batalla teològica, entre els qui consideraven que les cuixes d’aquest batraci infringien l’abstinència de carn i els qui, en canvi, considerant-lo una animal aquàtic, creien que es podia consumir els dies d’abstinència. No sé ben bé qui va guanyar, però les cuixes de granota continuen menjant-se encara avui.

En tot cas, constitueixen un plat deliciós i es preparen de maneres molt diferents; fins i tot els xinesos tenen les seves. A França se’n fa tal consum que les basses, els estanys, llacs, rius i rierols del país no donen l’abast de tanta demanda, i les han d’importar de l’Europa Central, de països com Iugoslàvia, Hongria i Polònia. En conserva i congelades, les cuixes de granota convergeixen principalment cap a França des de l’Europa de l’Est.

Les cuixes de granota es fan simplement fregides, normalment acompanyades d’all i julivert; al País Valencià les fan amb arròs; al Delta de l’Ebre, guisades amb una picada de nous i safrà; a les comarques de l’Alt i Baix Empordà i Gironès, a la planxa amb all i julivert i amb samfaina; al Pallars, les fan amb ceba, nous, galeta i suc de llimona.

Però no ens enganyem: la delicada i blanca carn d’aquest batraci ha de ser fresca, acabada de matar i poc viatjada. Ha de tenir el mateix tractament i les necessitats que el peix fresc.

Igual que els bolets, els caragols i els ous, la granota no és ni carn ni peix, però és una menja a la qual la cuina d’una part dels Països Catalans concedeix força importància, com a primer plat o plat fort, o com a guarnició.