Heròdot, al segle v aC, ja ens parla de les vinyes del Penedès, dels poblats ibèrics d’aquesta zona que es dedicaven a elaborar un vi que l’historiador lloa. Marcial i Plini, canten més tard les virtuts del vi de la regió laietana, on era inclòs l’actual Penedès. L’emperador Valeri Licini (307 a 324), amic de Marcial, rep el consell de traslladar la residència a les costes assolellades de Tarragona, “on creixen bones vinyes i la gent és acollidora”.

El vi d’aquestes vinyes era embarcat en àmfores a les platges tarraconenses per ser exportat, o bé ho era a través de la Via Augusta, construïda sobre els vells camins ibèrics amb l’ànim de perdurar, com ho ha fet efectivament fins avui. La Via Augusta era, a més a més, un camí de penetració cultural i de colonització. El conreu de la vinya s’anava estenent pels poblats que es fundaven al llarg del seu recorregut. Quan va ensorrar-se l’Imperi Romà, aquesta agricultura va ser fomentada per les comunitats cristianes. Al monestir de Sant Cugat hi ha documentades vinyes del Penedès des de l’any 975. Encara podríem esmentar moltes més referències sobre l’antiguitat del conreu de la vinya del Penedès; mai no s’ha deixat de treure vi del raïm. De primer per al consum propi i per a una mínima exportació, però d’ençà de 1778, quan Carles III va declarar la llibertat de comerç entre la Península i les colònies americanes, hi va haver un gran canvi i una gran expansió del conreu de la vinya a la zona. La ramaderia i el conreu del cereal van desaparèixer, i la vinya va esdevenir monocultiu.

La varietat de vins i caves que dóna aquesta terra requereix l’existència d’un gran nombre de cellers. El Penedès es divideix en dos mons: el món de la superfície, de la terra meravellosa, i el món subterrani dels cellers i les caves, que s’estén quilòmetres i quilòmetres. Com una xarxa venosa, té acumulat i guardat a les entranyes el fruit de la terra. Instal·lacions heretades, familiars, renovades i ampliades constantment per obtenir més producció i en nom d’una exigència de qualitat.

Ben poca cosa fóra el Penedès sense la presència d’aquesta gent que ha heretat els lligams de la terra i l’esperit del treball i de sacrifici que exigeix el conreu de la vinya. Són dos mons que resten units per la mà dels homes i les dones que conreen la terra, lliurats a una feina prou dura amb tot l’amor i la dedicació possibles. Cadascun fent la seva tasca, els un conreant, els altres elaborant, manipulant o bé comercialitzant, tots plegats resten units pel mateix anhel de perfecció.