Lluny queda ja l’estiu, en què a tothom li dóna per menjar molt de peix i molt de marisc; amb uns coneixements bàsics d’economia, ja podem suposar que no és el millor temps per consumir-ne, per allò de la llei de l’oferta i la demanda, com major és la oferta més creix la demanda. A això s’hi afegeix que no és precisament el temps més òptim per tractar amb els animals del mar, ja que són més d’un 75% d’aigua i la calor extrema accelera el seu procés de descomposició. Per això hem de celebrar que podem gaudir d’un peix en condicions òptimes, just abans que la balança de l’oferta i la demanda es torni a disparar amb l’arribada de l’època del consumisme pur: el Nadal.

Però nosaltres, que volem que a la nostra taula hi hagi una dieta sana, que no vol dir insípida, vull dir una dieta equilibrada amb de tot però amb mesura, no pot faltar la ració de peix; però crec que a vegades ens limitem, portem una mena de xip, monotemàtic, i tendim a menjar sempre el mateix. Preguntem als petits i no tant petits què mengen de peix: lluç, rap, sardina, llenguado / halibut (fletán), salmó i poca cosa més.

No gaudim de tota la riquesa que ens ofereix el nostre mar; a més del sabor després ens queixem perquè els nostres joves no saben menjar, no aprecien els sabors, no tenen paladar i els encanta els fast food. La majoria dels peixos esmentats sí que són bons i de qualitat, però són molts suaus de sabor; si no els ensenyem a menjar més peix correm el perill que el dia que provin un altre peix més saborós pensin “no en vull, té massa sabor a mar”. És per això que gaudim d’anar a la plaça i descobrim tota la varietat de peix que s’amaga entre el gel; les nostres butxaques ens ho agriran.

No té preu un bon verat, de carn atapeïda i fina, sense escates, en un bon escabetx de vi blanc aromatitzat. O una freginada, feta amb maires, cintes i burrets, ben cruixent, deixant enrere els llucets petits, que han de créixer. Podem fer, amb aires del Delta, un suquet de congre amb uns fesols i quatre bolets, per sucar-hi pa. També podem redescobrir la mussola, un peix finíssim de casa nostra, de carn molt fina molt semblant al rap; podem fer-la a la marinera o amb una salseta verda, acompanyada d’algunes tellines (coquinas). Tenim per als sofisticats un tàrtar de lluerna, amb un caviar de salmó, o mújol perquè no se’ns dispari. Si li volem donar color, doncs uns rogers, en què rere les empipadores espines petites hi ha una carn de gourmet. Pel front tenim la parada plena, pagell, penegal, sens dubte les millors eleccions. I per als més llaminers, el marisc més bo de casa nostra: les galeres, això sí, ouades.

Realment tenim sort de tenir una parada tan variada per triar i remenar; ben bé n’hi ha per llogar-hi cadires!