A Amparo Alarcón

Fèlix Robillard i Cèsar Juliana mai no es van conèixer. El primer, jardiner major del Botànic, posava en marxa una fàbrica d’essències per a la producció de perfums aprofitant els cultius de malva-roses que hi havia plantat i així, sense saber-ho, donava el nom amb el qual es denominaria el barri a partir d’aquell moment. El segon, desembarcava les captures del dia damunt la fina sorra de la platja sota la mirada dels primers compradors. Eren temps d’afanys, tot i que la pesca era de subsistència, ningú podia menysprear els cèntims obtinguts de la venda del peix que els podia sobrar. Els llaguts valencians, de rems i poca vela, eren arrossegats fora de l’aigua aprofitant la força d’una parella de bous o fent rodolar les embarcacions sobre troncs disposats en línia. S’acabava la Restauració i començaven temps difícils, però la gent vivia amb l’estranya sensació que tot semblava succeir massa lluny.

Uns quants metres més enllà, alguns passavolants observarien les escenes que l’activitat quotidiana els proporcionava. Entre ells, Joaquín Sorolla es va encarregar de plasmar en una sèrie de magnífiques marines els instants més bohemis, i avui, un segle després, ens és possible reviure els contrastos cromàtics d’obres com Pescaderas valencianas o Los niños en el mar. És probable que, comptats vespres de poca inspiració, en Joaquín s’adrecés a la casa que destacava davant la platja, propietat del seu amic Vicente Blasco Ibáñez, i conversessin animadament sobre les novel·les que aquest últim havia escrit, les quals esdevindrien obres cabdals de la literatura valenciana com ara La barraca. Qui sap si fins i tot hi podrien alvirar els primers esborranys del que posteriorment seria Cañas y barro.

Ja ho veieu, la platja de la Malva-rosa pot presumir de ser alguna cosa més que un indret on remullar-se durant la xafogor de l’estiu mediterrani. Per Sant Joan, tan bon punt arriba la mitjanit, és costum anar a saltar set onades que ens donaran durant la resta de l’any, i previ ritus iniciàtic, aquell desig que més necessitem. S’estima que a València aquesta tradició, dualitat entre mar i terra, és seguida per unes cent mil persones.

Ara ja no hi trobareu bous ni pintors en plena tasca i els antics llaguts han deixat pas a moderns iots. La casa de l’escriptor s’ha reconvertit en un museu i ningú ven peix vora el mar. Però la ciutat continua venint a aquesta platja cada diumenge al matí; alguns diuen que atrets per l’aroma a malva-rosa que resta en l’ambient, d’altres diuen que és per la llum que tot ho inunda, però jo crec que ho fan perquè saben que les persones més estimades hi han amagat el seu record.