La feina ben feta del Montserrat
La guerra dels fogons endegada pel senyor Santamaria contra la deconstrucció culinària del mediàtic Ferran Adrià ha desvetllat passions, encesos comentaris de tota mena als mass media. Atac de banyes, gelosia professional, valenta defensa dun model més tradicional enfrontat a lalquímia sofisticada, planificada estratègia per difondre un llibre... Honestament, un servidor poques coses pot afegir a una sorprenent i bizantina batalla de cassoles de xefs encimbellats per la Guide Michelin.
Sospito que la majoria dels mortals tenen els mateixos elements de judici que larticulista. Nosaltres no som els sofisticats clients daquests artistes de lalta cuina; invertir 200 euros en un àpat després dun any de religiosa espera no cap al magí de milers i milers de persones poc llepafils que malden per sobreviure a les hipoteques i a la imparable cursa de preus. Sense embuts: el Bulli o el Racó de Can Fabes, temples de la postmodernitat gastronòmica, resten a anys llums de les possibilitats econòmiques duna gran majoria de mortals que sovint hem de menjar lluny de casa.
Per a aquesta legió de ciutadans normalets la regla dor dun restaurant és molt simple, pràctica i gens glamourosa o esnob: una relació equilibrada entre el preu i la qualitat del menjar. Potser no assaborirem les delicatessen dun consagrat restaurador, però tindrem la garantia de satisfer la gana, sense tastar lenutjosa sensació que algú ens ha aixecat la camisa, després de pagar una picossada per un plat gairebé de menjar virtual, i tanmateix força car. Si a més de satisfer aquesta necessitat bàsica hi ha un bon servei, una conversa agradable amb els comensals, un local net, un tracte familiar i de confiança, un ambient relaxat sense xivarri ni fums ni una caixa tonta que impedeix cap tertúlia, podem restar ben cofois dhaver trobat el lloc ideal per dinar amb els camarades de la feina.
Més enllà de Santamaria i Adrià, hi ha una munió dexcel·lents professionals anònims que mai esdevindran protagonistes dun suplement dominical, de les revistes especialitzades o de latenció de programes televisius; tampoc impartiran càtedra, no rebran doctorats honoris causa ni patrocinaran cullerots i ganivets a lombra dalgun poderós diari; però els és igual. Ells entenen la cuina com una imprescindible tasca que permet fer la vida un xic més lleugera a tanta gent que passa el dia fora de la llar, de dilluns a divendres. Per ells, el reconeixement i el somriure satisfet dun client fidel té el mateix valor que les lloances del més reputat crític culinari.
Cambrils, malgrat ser referent de lalta gastronomia, també ofereix aquest altre model.
Fa 16 anys que gaudeixo del magnífic tracte, que no pas servil ni llagoter, de tota una nissaga que està al peu dels fogons. Gràcies al bon amic Joan Expósito i família, els dinars fora de casa han esdevingut un magnífic mitjà per gaudir de lamistat amb els companys de treball i de la quotidianitat de les coses petites però imprescindibles. La feina ben feta del Restaurant Montserrat, i de tants daltres, palesa que lanomenada guerra dels fogons és una ximpleria. Llur quefer abnegat i sense escarafalls és per a mi més garantia que tres estrelles Michelin.
Sospito que la majoria dels mortals tenen els mateixos elements de judici que larticulista. Nosaltres no som els sofisticats clients daquests artistes de lalta cuina; invertir 200 euros en un àpat després dun any de religiosa espera no cap al magí de milers i milers de persones poc llepafils que malden per sobreviure a les hipoteques i a la imparable cursa de preus. Sense embuts: el Bulli o el Racó de Can Fabes, temples de la postmodernitat gastronòmica, resten a anys llums de les possibilitats econòmiques duna gran majoria de mortals que sovint hem de menjar lluny de casa.
Per a aquesta legió de ciutadans normalets la regla dor dun restaurant és molt simple, pràctica i gens glamourosa o esnob: una relació equilibrada entre el preu i la qualitat del menjar. Potser no assaborirem les delicatessen dun consagrat restaurador, però tindrem la garantia de satisfer la gana, sense tastar lenutjosa sensació que algú ens ha aixecat la camisa, després de pagar una picossada per un plat gairebé de menjar virtual, i tanmateix força car. Si a més de satisfer aquesta necessitat bàsica hi ha un bon servei, una conversa agradable amb els comensals, un local net, un tracte familiar i de confiança, un ambient relaxat sense xivarri ni fums ni una caixa tonta que impedeix cap tertúlia, podem restar ben cofois dhaver trobat el lloc ideal per dinar amb els camarades de la feina.
Més enllà de Santamaria i Adrià, hi ha una munió dexcel·lents professionals anònims que mai esdevindran protagonistes dun suplement dominical, de les revistes especialitzades o de latenció de programes televisius; tampoc impartiran càtedra, no rebran doctorats honoris causa ni patrocinaran cullerots i ganivets a lombra dalgun poderós diari; però els és igual. Ells entenen la cuina com una imprescindible tasca que permet fer la vida un xic més lleugera a tanta gent que passa el dia fora de la llar, de dilluns a divendres. Per ells, el reconeixement i el somriure satisfet dun client fidel té el mateix valor que les lloances del més reputat crític culinari.
Cambrils, malgrat ser referent de lalta gastronomia, també ofereix aquest altre model.
Fa 16 anys que gaudeixo del magnífic tracte, que no pas servil ni llagoter, de tota una nissaga que està al peu dels fogons. Gràcies al bon amic Joan Expósito i família, els dinars fora de casa han esdevingut un magnífic mitjà per gaudir de lamistat amb els companys de treball i de la quotidianitat de les coses petites però imprescindibles. La feina ben feta del Restaurant Montserrat, i de tants daltres, palesa que lanomenada guerra dels fogons és una ximpleria. Llur quefer abnegat i sense escarafalls és per a mi més garantia que tres estrelles Michelin.