Sobre les amanides
Ens trobem, avui, davant una gran quantitat de fruites, verdures i llegums que anys enrere eren impensables. Es mengen en un augment visible amanides diverses i a més tot lany, cosa absolutament desconeguda en altres èpoques. Sempre shan menjat bones amanides; aquella barreja de ceba, escarola, enciam, tomaca, pebrot, api, cogombre... que es menjava a lestiu, a pagès, a lèpoca del segar i del batre, que era una temporada llarguíssima i que coincidia amb el temps en què tots aquests elements arribaven al seu punt més alt de maduració i de gust. Crec que no nhi ha prou de menjar amanides només a lestiu. Aquestes amanides tan saludables shan de menjar tot lany, i és per aquesta raó que les amanides shan imposat, en el temps que correm, amb un èxit creixent. Com és natural, les amanides shan damanir, però shan damanir bé. Per començar, caldria desarrelar la tendència a presentar les amanides nedant en aigua. Un amanida nedant en aigua no té, ni pot tenir, cap gust, per molt oli doliva bo que shi posi, perquè loli i laigua difícilment lliguen. Laigua impedeix que loli saturi els elements de lamanida, i el resultat és precari.
En el llibre Manual del viagero a España, de Richard Ford (Londres, 1845), shi troba, donada en castellà, la següent recepta de lamanida: Para hacer buena ensalada se necesitan cuatro personas: un pródigo para el aceite, un avaro para el vinagre, un prudente para la sal y un loco para menearla.
És tan important loli en les amanides? Sí, ho és, i seria més positiu que les amanides estiguessin saturades doli, més que posar-les en aigua i oli, que és el que es fa habitualment. Farem, doncs, una amanida corrent, denciam, escarola, etc. Primera cosa a fer: després de ben netes, cal assecar acuradament totes les herbes de fulla amb un tovalló o drap de cuina net. Cal premsar-les una mica fins que no quedi ni una sola gota daigua. Després, ja col·locades les fulles tallades a la plata de servir, samaneixen a gust particular. Normalment, tres parts doli doliva i una de vinagre (no químic), i sal amb moderació. Com més es remenin i com més nombroses siguin les voltes que shi donin, més positiu serà el resultat i més agradable serà lamanida que presenteu.
Lescarola i lenciam requereixen, segons la gent, una blancor remarcable. Molt bé, però les fulles verdes més tendres són també excel·lents i tenen un punt damargor deliciós.
Les amanides de ceba, pebrot, cogombre i api, pròpies de lestiu, shan damanir amb oli doliva, vinagre i sal. A les amanides només de tomaca al nostre país no shi posa vinagre. Hi és bo un allet ben picat. De totes maneres la clau daquestes amanides es troba en la frescor i la qualitat dels elements que es fan servir.
Els que estiguin disposats a seguir aquests humils consells, trobaran en aquestes coses tan senzilles, modestes i sanes un sabor apreciable. Eliminaran del seu paladar la monotonia i lavorriment.
En el llibre Manual del viagero a España, de Richard Ford (Londres, 1845), shi troba, donada en castellà, la següent recepta de lamanida: Para hacer buena ensalada se necesitan cuatro personas: un pródigo para el aceite, un avaro para el vinagre, un prudente para la sal y un loco para menearla.
És tan important loli en les amanides? Sí, ho és, i seria més positiu que les amanides estiguessin saturades doli, més que posar-les en aigua i oli, que és el que es fa habitualment. Farem, doncs, una amanida corrent, denciam, escarola, etc. Primera cosa a fer: després de ben netes, cal assecar acuradament totes les herbes de fulla amb un tovalló o drap de cuina net. Cal premsar-les una mica fins que no quedi ni una sola gota daigua. Després, ja col·locades les fulles tallades a la plata de servir, samaneixen a gust particular. Normalment, tres parts doli doliva i una de vinagre (no químic), i sal amb moderació. Com més es remenin i com més nombroses siguin les voltes que shi donin, més positiu serà el resultat i més agradable serà lamanida que presenteu.
Lescarola i lenciam requereixen, segons la gent, una blancor remarcable. Molt bé, però les fulles verdes més tendres són també excel·lents i tenen un punt damargor deliciós.
Les amanides de ceba, pebrot, cogombre i api, pròpies de lestiu, shan damanir amb oli doliva, vinagre i sal. A les amanides només de tomaca al nostre país no shi posa vinagre. Hi és bo un allet ben picat. De totes maneres la clau daquestes amanides es troba en la frescor i la qualitat dels elements que es fan servir.
Els que estiguin disposats a seguir aquests humils consells, trobaran en aquestes coses tan senzilles, modestes i sanes un sabor apreciable. Eliminaran del seu paladar la monotonia i lavorriment.