Ser germà de...
Catalunya, com la resta dEuropa, va viure molts segles dantic règim. Aquell model no es caracteritzava pas per distingir els mèrits, les aptituds o les qualitats personals a lhora datorgar càrrecs rellevants. Si un era fill de llinatge noble, malgrat ser un ase de campionat, la seva vida estava arregladeta.
En el cas de lEsglésia la cosa encara era més subtil; el vot de celibat impedia que els càrrecs passessin de pares a fills; tanmateix, els més espavilats dels foscos temps medievals van decantar-se per afavorir germans i altres parents col·laterals. La cosa va passar tant de rosca que shi va haver de posar fre perquè lart dafavorir parents esdevenia un autèntic càncer contra el prestigi i la imatge pública de la institució. La doctrina catòlica establia el pecat de nepotisme, en profà, el vici de conferir càrrecs eclesiàstics a parents i no a gent virtuosa o preparada.
Hom sap que la Revolució Francesa, amb el seu liberté, egalité, fraternité va guillotinar el prestigi social que gaudia lendollisme consanguini. Els il·lustrats havien reivindicat el talent personal i les capacitats individuals a lhora de tenir un bon càrrec o una feina de responsabilitat. La societat burgesa del segle XIX va incorporar aquest nou paradigma i es va parlar de meritocràcia; una societat on lascens esdevenia resultat de lesforç i el mèrit personal.
Malgrat això, en la Catalunya dels 7 milions, els lligams de la sang poden més que el valor del mèrit; això en ple segle XXI i no en temps del comte Arnau.
Recuperada la democràcia, tothom recorda la lirrepetible època de Jordi Pujol; a part de dir ara no toca, va cuidar força bé la parentela. Alhora loposició treia foc pels queixals blasmant lexcés de devoció familiar del Molt Honorable on sovint negocis i família feien una escudella poc alliçonadora per a la societat civil. Els negocis de jardineria de la senyora Marta Ferrusola van fer córrer rius de tinta. Les hemeroteques anaren farcides de queixes de destacats personatges del PSC o dERC, esquinçant-se les vestidures i denunciant tota mena de nepotisme del règim pujolista.
Molt ingènuament algú potser esperava un altre capteniment amb larribada de les esquerres al Palau de Sant Jaume. Però el primer tripartit ja va recordar com la sang fa llonganisses: germans de destacats dirigents eren promocionats a importants responsabilitats; ara es giraven les truites i els convergents es convertien en vestals de la moralitat pública i sesgargamellaven contra Quim Nadal o Ernest Benach per la simple coincidència de tenir familiars en actiu.
Doncs bé, el segon tripartit, el del senyor Montilla, aquell dels fets i no paraules, ha superat amb fets i amb escreix lamor a la família i ha palesat com lesquerra de cap manera és enemiga daquesta atàvica institució. Fins i tot, des del laïcisme més modern i republicà han sabut reformular aquella tradició tan arrelada de lEsglésia feudal on els abats sempre eren germans del senyor. Laparició sobtada del senyor Ernest Maragall a la Conselleria dEducació i el nomenament estiuenc del germà del senyor Carod en tasques representatives per terres franceses confirma que no hi ha res com ser germà de...
En el cas de lEsglésia la cosa encara era més subtil; el vot de celibat impedia que els càrrecs passessin de pares a fills; tanmateix, els més espavilats dels foscos temps medievals van decantar-se per afavorir germans i altres parents col·laterals. La cosa va passar tant de rosca que shi va haver de posar fre perquè lart dafavorir parents esdevenia un autèntic càncer contra el prestigi i la imatge pública de la institució. La doctrina catòlica establia el pecat de nepotisme, en profà, el vici de conferir càrrecs eclesiàstics a parents i no a gent virtuosa o preparada.
Hom sap que la Revolució Francesa, amb el seu liberté, egalité, fraternité va guillotinar el prestigi social que gaudia lendollisme consanguini. Els il·lustrats havien reivindicat el talent personal i les capacitats individuals a lhora de tenir un bon càrrec o una feina de responsabilitat. La societat burgesa del segle XIX va incorporar aquest nou paradigma i es va parlar de meritocràcia; una societat on lascens esdevenia resultat de lesforç i el mèrit personal.
Malgrat això, en la Catalunya dels 7 milions, els lligams de la sang poden més que el valor del mèrit; això en ple segle XXI i no en temps del comte Arnau.
Recuperada la democràcia, tothom recorda la lirrepetible època de Jordi Pujol; a part de dir ara no toca, va cuidar força bé la parentela. Alhora loposició treia foc pels queixals blasmant lexcés de devoció familiar del Molt Honorable on sovint negocis i família feien una escudella poc alliçonadora per a la societat civil. Els negocis de jardineria de la senyora Marta Ferrusola van fer córrer rius de tinta. Les hemeroteques anaren farcides de queixes de destacats personatges del PSC o dERC, esquinçant-se les vestidures i denunciant tota mena de nepotisme del règim pujolista.
Molt ingènuament algú potser esperava un altre capteniment amb larribada de les esquerres al Palau de Sant Jaume. Però el primer tripartit ja va recordar com la sang fa llonganisses: germans de destacats dirigents eren promocionats a importants responsabilitats; ara es giraven les truites i els convergents es convertien en vestals de la moralitat pública i sesgargamellaven contra Quim Nadal o Ernest Benach per la simple coincidència de tenir familiars en actiu.
Doncs bé, el segon tripartit, el del senyor Montilla, aquell dels fets i no paraules, ha superat amb fets i amb escreix lamor a la família i ha palesat com lesquerra de cap manera és enemiga daquesta atàvica institució. Fins i tot, des del laïcisme més modern i republicà han sabut reformular aquella tradició tan arrelada de lEsglésia feudal on els abats sempre eren germans del senyor. Laparició sobtada del senyor Ernest Maragall a la Conselleria dEducació i el nomenament estiuenc del germà del senyor Carod en tasques representatives per terres franceses confirma que no hi ha res com ser germà de...