La cuina italiana
Sacostuma a dir que a Itàlia, només mengen pasta: macarrons, fideus, tallarines, raviolis, espaguetis, etc. No. És una observació errada i poc pensada. Itàlia representa per definició la cuina mediterrània. Josep Pla diu que aquest país, amb la pasta, ha fet un dels millors regals a la humanitat. Amb dos elements tan senzills com són la farina i laigua, han aconseguit fer plats populars, senzills, fàcils de fer i barats, com cap altre país del món. Itàlia, com a país mediterrani-alpí, té cuina de mar i de muntanya. De la Toscana (Florència) cap avall, trobarem el Laci (Roma), Campània (Nàpols), Calàbria (Catanzaro) i Sicília (Palerm), etc. on es fa la cuina mediterrània. A les regions del nord, els Alps, trobarem Torí, Gènova, Milà, Venècia, Bolonya, etc. on es fa la cuina de muntanya.
No cal dir que un país com aquest, envoltat de mar de la Mediterrània a lAdriàtic, ofereix tota mena de peix i marisc, amb una riquesa que només trobarem, probablement, als Països Catalans. Les verdes i fèrtils prades del nord ofereixen insuperables carns de vedella i de xai. El migdia i el sud, produeix tota mena dhortalisses, verdures, fruites, llegums, blat, avellanes i nous, ametlles i castanyes, melons, síndries i taronges. Hi trobem també arròs i oli. El rebost silvestre té tota mena de bolets i tota mena dherbes aromàtiques: la cuina italiana sempre fa olor dalfàbrega, dorenga, de sàlvia, de fonoll, potser com cap més altra. Com a base i greixos per a cuinar, cal destacar la mantega al nord i arreu loli doliva i el llard. Algunes salses es mengen a tot el planeta. Alguns formatges italians són els més importants del món, base imprescindible en la seva cuina i pastisseria. Mozzarella, parmiggiano, grana, gorgonzola, pecorino, provolone, ricotta, etc. Els vins de DO són tan bons com la cuina. Sense oblidar els famosos vermuts i la no menys famosa grappa. A Milà un correto grapa és com aquí un carajillo dorujo.
Plats com el carpaccio, ossobuco, minestrone (sopa de verdures), arròs a la milanesa, han passat totes les fronteres. Quant a les postres, el tiramisú i els famosos gelats, es mengen a tot el món. Cal recordar que Itàlia va ser la pionera de lantiga importació de sucre procedent de lOrient, molt abans que daltres països europeus. El cafè que es fa a Itàlia és una observació personal que no té cap transcendència és el millor que he pres.
Referent a la cuina italiana, el que passa és que, sovint, la gent és rutinària i demana sempre el mateix per ignorància o per no tenir cap referència daquesta cuina.
En el nostre país, hi ha estiuejants estrangers que es pensen que només mengem paella i bebem sangria i gaspatxo. No, tampoc és així.
Si no es va una mica preparat i informat pel món, es poden tenir moltes desil·lusions i desenganys.
No cal dir que un país com aquest, envoltat de mar de la Mediterrània a lAdriàtic, ofereix tota mena de peix i marisc, amb una riquesa que només trobarem, probablement, als Països Catalans. Les verdes i fèrtils prades del nord ofereixen insuperables carns de vedella i de xai. El migdia i el sud, produeix tota mena dhortalisses, verdures, fruites, llegums, blat, avellanes i nous, ametlles i castanyes, melons, síndries i taronges. Hi trobem també arròs i oli. El rebost silvestre té tota mena de bolets i tota mena dherbes aromàtiques: la cuina italiana sempre fa olor dalfàbrega, dorenga, de sàlvia, de fonoll, potser com cap més altra. Com a base i greixos per a cuinar, cal destacar la mantega al nord i arreu loli doliva i el llard. Algunes salses es mengen a tot el planeta. Alguns formatges italians són els més importants del món, base imprescindible en la seva cuina i pastisseria. Mozzarella, parmiggiano, grana, gorgonzola, pecorino, provolone, ricotta, etc. Els vins de DO són tan bons com la cuina. Sense oblidar els famosos vermuts i la no menys famosa grappa. A Milà un correto grapa és com aquí un carajillo dorujo.
Plats com el carpaccio, ossobuco, minestrone (sopa de verdures), arròs a la milanesa, han passat totes les fronteres. Quant a les postres, el tiramisú i els famosos gelats, es mengen a tot el món. Cal recordar que Itàlia va ser la pionera de lantiga importació de sucre procedent de lOrient, molt abans que daltres països europeus. El cafè que es fa a Itàlia és una observació personal que no té cap transcendència és el millor que he pres.
Referent a la cuina italiana, el que passa és que, sovint, la gent és rutinària i demana sempre el mateix per ignorància o per no tenir cap referència daquesta cuina.
En el nostre país, hi ha estiuejants estrangers que es pensen que només mengem paella i bebem sangria i gaspatxo. No, tampoc és així.
Si no es va una mica preparat i informat pel món, es poden tenir moltes desil·lusions i desenganys.