Tolerància zero
Un dels grans valors socials dOccident, heretat de lesforç dels il·lustrats del segle XVIII, és la tolerància. Fanatisme i rigidesa són antivalors des de fa molt anys i saber respectar altres parers, altres maneres de ser o de pensar és gairebé un axioma matemàtic que ningú qüestiona.
Tanmateix, ja sigui per naturalesa o per inèrcia, es tendeix a degradar el sentit profund dels grans valors; tothom sap que la llibertat perd el seu sentit més sublim quan serveix per trepitjar els altres. Malauradament el mot tolerància no ha gaudit una millor sort en les nostres societats postmodernes. Ara hem caigut en una permissivitat que pot resultar totalment contrària a lesperit que va moure Rousseau, Locke, Montesquieu o Voltaire a combatre lobscurantisme i la intransigència de lEuropa anterior a la Revolució Francesa.
Els lamentables fets de lestadi Lluís Companys, en el darrer derbi futbolístic català, palesen com hem arribat a prostituir allò més sagrat i que hauria de vertebrar la nostra convivència social. Aquelles criminals bengales en mans de quatre trinxeraires són la metàfora duna societat que no rutlla. Ja fa anys un valent periodista, Antonio Salas, va capbussar-se en les entranyes del món dels violents dextrema dreta i va publicar Diario de un skin. Més enllà de les parides mentals racistes que no aguanten la prova del nou, el llibre denunciava amb pèls i senyals les simpaties dalguns clubs molt importants envers grups poc recomanables per dir-ho amb llenguatge políticament correcte. Els Ultrasur del Madrid amb la seva estètica feixistoide no eren pas els millors ambaixadors del Realísimo.
No combrego gens amb la fatxenderia del senyor Laporta amb els seus comentaris dignes del millor programa dhumor que ja formen part del nostre imaginari col·lectiu: al loro, que no estamos tan mal, que no nos embauquen; però el seu capteniment de fer neteja descòria tipus Boixos Nois només pot rebre el nostre aplaudiment més fort i sincer. Hom encara recorda amb vergonya aliena el minut de silenci que es va guardar a Can Barça per un difunt seguidor, delinqüent conegut i confés; eren els temps del senyor Núñez, el Pecident. El veterà Joaquim Maria Puyal es va estirar les barbes quan va saber lhistorial daquell individu i va haver de ser testimoni daquell despropòsit colossal al Camp Nou: la culerada dreta al so del Cant dels Ocells per un mamarratxo.
Eren altres temps. Símbols nazis, banderes preconstitucionals i altres relíquies del menyspreu a la intel·ligència eren exhibits sense manies en més dun estadi a la lliga espanyola.
Malgrat el ressò mediàtic de les bengales i de la qüestionable negligència dels serveis de seguretat, no podem oblidar que el mal ve dAlmansa. Ja en lesport escolar, la manca de respecte al rival amb uns pares que atien allò més baix i primari, és tot un símptoma que les coses van de mal borràs.
Patim una societat que està perdent el nord i que és incapaç dassenyalar uns límits fonamentals per garantir una bona convivència. No cal tornar a la llei del bastó i la garrotada, només caldria aplicar aquella recepta que la senyora consellera Montserrat Tura va popularitzar quan parlava de les infraccions de trànsit provocades per conduir carregat de birres i cubates. Davant els incívics de tota mena que malmeten el nostre món i la nostra convivència, la millor recepta és tolerància zero.
Tanmateix, ja sigui per naturalesa o per inèrcia, es tendeix a degradar el sentit profund dels grans valors; tothom sap que la llibertat perd el seu sentit més sublim quan serveix per trepitjar els altres. Malauradament el mot tolerància no ha gaudit una millor sort en les nostres societats postmodernes. Ara hem caigut en una permissivitat que pot resultar totalment contrària a lesperit que va moure Rousseau, Locke, Montesquieu o Voltaire a combatre lobscurantisme i la intransigència de lEuropa anterior a la Revolució Francesa.
Els lamentables fets de lestadi Lluís Companys, en el darrer derbi futbolístic català, palesen com hem arribat a prostituir allò més sagrat i que hauria de vertebrar la nostra convivència social. Aquelles criminals bengales en mans de quatre trinxeraires són la metàfora duna societat que no rutlla. Ja fa anys un valent periodista, Antonio Salas, va capbussar-se en les entranyes del món dels violents dextrema dreta i va publicar Diario de un skin. Més enllà de les parides mentals racistes que no aguanten la prova del nou, el llibre denunciava amb pèls i senyals les simpaties dalguns clubs molt importants envers grups poc recomanables per dir-ho amb llenguatge políticament correcte. Els Ultrasur del Madrid amb la seva estètica feixistoide no eren pas els millors ambaixadors del Realísimo.
No combrego gens amb la fatxenderia del senyor Laporta amb els seus comentaris dignes del millor programa dhumor que ja formen part del nostre imaginari col·lectiu: al loro, que no estamos tan mal, que no nos embauquen; però el seu capteniment de fer neteja descòria tipus Boixos Nois només pot rebre el nostre aplaudiment més fort i sincer. Hom encara recorda amb vergonya aliena el minut de silenci que es va guardar a Can Barça per un difunt seguidor, delinqüent conegut i confés; eren els temps del senyor Núñez, el Pecident. El veterà Joaquim Maria Puyal es va estirar les barbes quan va saber lhistorial daquell individu i va haver de ser testimoni daquell despropòsit colossal al Camp Nou: la culerada dreta al so del Cant dels Ocells per un mamarratxo.
Eren altres temps. Símbols nazis, banderes preconstitucionals i altres relíquies del menyspreu a la intel·ligència eren exhibits sense manies en més dun estadi a la lliga espanyola.
Malgrat el ressò mediàtic de les bengales i de la qüestionable negligència dels serveis de seguretat, no podem oblidar que el mal ve dAlmansa. Ja en lesport escolar, la manca de respecte al rival amb uns pares que atien allò més baix i primari, és tot un símptoma que les coses van de mal borràs.
Patim una societat que està perdent el nord i que és incapaç dassenyalar uns límits fonamentals per garantir una bona convivència. No cal tornar a la llei del bastó i la garrotada, només caldria aplicar aquella recepta que la senyora consellera Montserrat Tura va popularitzar quan parlava de les infraccions de trànsit provocades per conduir carregat de birres i cubates. Davant els incívics de tota mena que malmeten el nostre món i la nostra convivència, la millor recepta és tolerància zero.