Paisatges del sud
Paisatges del sud és el nom duna exposició de pintura que té lloc aquesta tardor a la seu de la Fundació Caixa Tarragona (encara hi sou a temps danar-hi). Es tracta duna antologia un pèl escassa, però que paga la pena dobres plàstiques que representen paisatges de les comarques del sud, tant el Camp de Tarragona com les Terres de lEbre. Malgrat lelevat grau de figurativisme que demana aquest gènere, el ventall estilístic de la mostra és ampli, des del realisme del segle XIX a algunes obres de caire més abstracte. La varietat paisatgística de la Catalunya meridional ha inspirat diversos artistes, no només nascuts aquí, sinó també de forasters. Entre aquests, Joaquim Mir va preferir pintar camps i horts, Picasso sassajava a Horta de Sant Joan, mentre que Miró creava algunes de les seves obres més conegudes al poble veí, Mont-roig. Altres van sentir-se atrets per les composicions urbanes, els volums i els perfils dels edificis des de la llunyania. En definitiva, els paisatges representats per tots aquests artistes consisteixen, en bona part, en muntanyes, camps, pobles de linterior i alguna perspectiva urbana de les ciutats del Camp. Sens dubte, el paisatge tarragoní és dens, ricament elaborat i sotmès a múltiples interpretacions artístiques.
Però shi troba a faltar la mar, en les obres de lexposició. Si és cert tot allò que evoquen els nostres avis sobre la bellesa sublim de la costa tarragonina abans de lera de la urbanització, un paisatge adàmic que podem copsar mitjançant un exercici dextrapolació mental o encara a través dimatges antigues, aleshores, per què a penes ningú el va plasmar pictòricament? De Cambrils i Salou, poblacions de pionera tradició turística, no els conec cap pintura anterior als anys seixanta (confesso, no obstant, el meu desconeixement sobre el tema), quan la mar comença a ser un tema plàstic recurrent aquí amb la popularització de la pràctica pictòrica i la projecció assolida amb larribada massiva del turisme. Cal tenir present, però, els dibuixos dAnthony Gross, redescoberts no fa gaire en una galeria londinenca. Ara bé, el seu testimoni és aïllat i sense influència en els artistes del nostre país. Daleshores ençà, sha pintat moltes vegades la façana litoral cambrilenca, amb la torre del Port com a protagonista principal, una estampa pintoresca que es repeteix sovint en les edicions del nostre Premi de Pintura.
Tampoc en làmbit literari ha tingut la nostra població un tractament com es mereixia. Les successives generacions dintel·lectuals de la comarca, des de la Renaixença a lavantguarda prèvia a la guerra, a penes van acostar-se a Cambrils (però més a Salou). Va caler esperar, de nou, als anys seixanta, perquè el nostre municipi atragués linterès dalguns autors de la comarca, com Josep Iglésies o Ramon Gomis. Aquest abandó contrasta amb lèxit que va tenir el terme Costa Brava, creat per Ferran Agulló tot just fa 100 anys. Aquesta línia litoral, juntament amb la comarca natural de lEmpordà, han estat tòpics literaris i pictòrics molt productius des que Joan Maragall formulés lessència de la catalanitat reunida en aquella regió: per a mi és la flor de Catalunya, perquè tot el que fa Catalunya i hi ha en ella (...), també fa lEmpordà i en ell es troba, sexpressava el poeta el 1905. El paral·lel tarragoní és la Costa Daurada, un apel·latiu dinvenció contemporània, i lantic Ager Tarraconensis o Camp de Tarragona. Tots dos elements han actuat sovint disgregats i contraposats: la vora del mar, actualment molt despersonalitzada, enfront del camp, la Segona Línia. Recentment, la importància adquirida per les viles costeres (Cambrils i Salou), les ha acostat al tradicional duet capitalí (Reus i Tarragona), bo i elevant-les a la categoria de ciutats (nogensmenys, Salou és la capital de la Costa Daurada, diuen). Aquesta nova realitat metropolitana necessita més que mai que la creació artística sapropiï del seu territori i ens mostri totes les interpretacions que sen puguin derivar.
Manel Tarés és físic i historiador
Però shi troba a faltar la mar, en les obres de lexposició. Si és cert tot allò que evoquen els nostres avis sobre la bellesa sublim de la costa tarragonina abans de lera de la urbanització, un paisatge adàmic que podem copsar mitjançant un exercici dextrapolació mental o encara a través dimatges antigues, aleshores, per què a penes ningú el va plasmar pictòricament? De Cambrils i Salou, poblacions de pionera tradició turística, no els conec cap pintura anterior als anys seixanta (confesso, no obstant, el meu desconeixement sobre el tema), quan la mar comença a ser un tema plàstic recurrent aquí amb la popularització de la pràctica pictòrica i la projecció assolida amb larribada massiva del turisme. Cal tenir present, però, els dibuixos dAnthony Gross, redescoberts no fa gaire en una galeria londinenca. Ara bé, el seu testimoni és aïllat i sense influència en els artistes del nostre país. Daleshores ençà, sha pintat moltes vegades la façana litoral cambrilenca, amb la torre del Port com a protagonista principal, una estampa pintoresca que es repeteix sovint en les edicions del nostre Premi de Pintura.
Tampoc en làmbit literari ha tingut la nostra població un tractament com es mereixia. Les successives generacions dintel·lectuals de la comarca, des de la Renaixença a lavantguarda prèvia a la guerra, a penes van acostar-se a Cambrils (però més a Salou). Va caler esperar, de nou, als anys seixanta, perquè el nostre municipi atragués linterès dalguns autors de la comarca, com Josep Iglésies o Ramon Gomis. Aquest abandó contrasta amb lèxit que va tenir el terme Costa Brava, creat per Ferran Agulló tot just fa 100 anys. Aquesta línia litoral, juntament amb la comarca natural de lEmpordà, han estat tòpics literaris i pictòrics molt productius des que Joan Maragall formulés lessència de la catalanitat reunida en aquella regió: per a mi és la flor de Catalunya, perquè tot el que fa Catalunya i hi ha en ella (...), també fa lEmpordà i en ell es troba, sexpressava el poeta el 1905. El paral·lel tarragoní és la Costa Daurada, un apel·latiu dinvenció contemporània, i lantic Ager Tarraconensis o Camp de Tarragona. Tots dos elements han actuat sovint disgregats i contraposats: la vora del mar, actualment molt despersonalitzada, enfront del camp, la Segona Línia. Recentment, la importància adquirida per les viles costeres (Cambrils i Salou), les ha acostat al tradicional duet capitalí (Reus i Tarragona), bo i elevant-les a la categoria de ciutats (nogensmenys, Salou és la capital de la Costa Daurada, diuen). Aquesta nova realitat metropolitana necessita més que mai que la creació artística sapropiï del seu territori i ens mostri totes les interpretacions que sen puguin derivar.
Manel Tarés és físic i historiador