De la mel i de la fruita seca
La mel, un producte antiquíssim del qual no es coneix exactament com, ni quan va ser descobert pels humans. Langstroth i Dadant suposen el seu descobriment per un accident, provocat ja fos pel vent o pel llamp, que destruís la soca dun arbre vell on havien criat les abelles i bé que observant com altres animals la menjaven per plaer, cridés latenció de lhome. El cert és que la primera vegada que lhome primitiu va provar aquest líquid espès i transparent, la seva golafreria li va fer perdre la por a les picades i esdevingué un caçador dabelles per menjar-ne la mel.
Ametlles, avellanes, pinyons, nous, festucs, etc. són tots originaris dOrient, i coneguts per lhome molts segles abans de Crist. Remuntar-nos a esbrinar com lhome va conèixer aquests productes, és una tasca molt difícil, si bé que podem donar per suposat que són productes que lhome coneixia abans de descobrir el foc. Vista, doncs, lantiguitat daquests aliments, podem assegurar que no solament tenen història, sinó que fins i tot tenen prehistòria.
Tant de la mel com de la fruita seca, en parlen civilitzacions tan antigues com la hindú i la xinesa. A la mel, li atribueixen qualitats curatives, a part del seu bon sabor, no cal dir que com a aliment era dels millors. De la fruita seca, en parlen també com a gran aliment, i fent-ne farina i fent-ne oli i barrejat, era un element per tractar la pell i el cutis, especialment per les dones, amb grans propietats curatives. No seria gens aventurat suposar que civilitzacions germanes o les mateixes hindús i xineses haguessin fet barreges amb la mel i la fruita seca molt semblants a les que nosaltres avui coneixem com a torró. No podem oblidar que els xinesos són tot un bressol de cultura gastronòmica des de més de vint segles abans de Crist.
Satribueix als fenicis, amb el seu afany de comerç, lescampament per Europa del coneixement de la fruita seca. També van ser ells qui van portar el sucre, amb les primeres canyes: el canya-mel.
És, doncs, més que segur que els nostres avantpassats haguessin barrejat aquests aliments i això pogués ser el primitiu torró.
Quan les dades es concreten en productes molt semblants als actuals, és durant la dominació àrab. Sarraïns i hebreus tenen ja una denominació específica per al producte. Segons Ferran Galiana, entusiasta erudit xixonenc, els moros en diuen alajú i els cristians, halva. El fet de tenir un nom concret per conèixer el producte és un senyal molt important per considerar que la seva elaboració i consum eren molt habituals en la societat daquella època. No és destranyar, doncs, que fenicis i grecs ens portessin no ja solament el fruit i la planta, sinó fins i tot la llaminadura feta i, si més no, la manera dhabituar-nos a menjar barrejant la mel amb la fruita seca o les llavors que fàcilment es cultivessin a cada contrada.
La mateixa divulgació fa catalanitzar la denominació i, segons diuen els estudiosos en etimologia, el mot torró ve directament de torrat, que no era altra cosa que lacció de torrar directament al foc un barreja de mel i fruita seca, fins arribar a una consistència tal que permetés manejar-la fàcilment, fent-ne una coca que era el torrat. Del torrat al torró no passaria molt de temps.
Ametlles, avellanes, pinyons, nous, festucs, etc. són tots originaris dOrient, i coneguts per lhome molts segles abans de Crist. Remuntar-nos a esbrinar com lhome va conèixer aquests productes, és una tasca molt difícil, si bé que podem donar per suposat que són productes que lhome coneixia abans de descobrir el foc. Vista, doncs, lantiguitat daquests aliments, podem assegurar que no solament tenen història, sinó que fins i tot tenen prehistòria.
Tant de la mel com de la fruita seca, en parlen civilitzacions tan antigues com la hindú i la xinesa. A la mel, li atribueixen qualitats curatives, a part del seu bon sabor, no cal dir que com a aliment era dels millors. De la fruita seca, en parlen també com a gran aliment, i fent-ne farina i fent-ne oli i barrejat, era un element per tractar la pell i el cutis, especialment per les dones, amb grans propietats curatives. No seria gens aventurat suposar que civilitzacions germanes o les mateixes hindús i xineses haguessin fet barreges amb la mel i la fruita seca molt semblants a les que nosaltres avui coneixem com a torró. No podem oblidar que els xinesos són tot un bressol de cultura gastronòmica des de més de vint segles abans de Crist.
Satribueix als fenicis, amb el seu afany de comerç, lescampament per Europa del coneixement de la fruita seca. També van ser ells qui van portar el sucre, amb les primeres canyes: el canya-mel.
És, doncs, més que segur que els nostres avantpassats haguessin barrejat aquests aliments i això pogués ser el primitiu torró.
Quan les dades es concreten en productes molt semblants als actuals, és durant la dominació àrab. Sarraïns i hebreus tenen ja una denominació específica per al producte. Segons Ferran Galiana, entusiasta erudit xixonenc, els moros en diuen alajú i els cristians, halva. El fet de tenir un nom concret per conèixer el producte és un senyal molt important per considerar que la seva elaboració i consum eren molt habituals en la societat daquella època. No és destranyar, doncs, que fenicis i grecs ens portessin no ja solament el fruit i la planta, sinó fins i tot la llaminadura feta i, si més no, la manera dhabituar-nos a menjar barrejant la mel amb la fruita seca o les llavors que fàcilment es cultivessin a cada contrada.
La mateixa divulgació fa catalanitzar la denominació i, segons diuen els estudiosos en etimologia, el mot torró ve directament de torrat, que no era altra cosa que lacció de torrar directament al foc un barreja de mel i fruita seca, fins arribar a una consistència tal que permetés manejar-la fàcilment, fent-ne una coca que era el torrat. Del torrat al torró no passaria molt de temps.