Mori el Borbó!
Aquest crit abrandat del diputat Joan Tardà en un acte de les joventuts dERC ha encès tots els cors patrioticoconstitucionals de la caverna madrilenya. Un farisaic esquinçament de vestidures sha generalitzat en les tertúlies i articles dopinió dacreditats i objectius mitjans: COPE, Razón, ABC, Mundo, Libertad Digital
Tots ja coneixem, o patim, el ponderat rigor i lequanimitat exquisida amb què La Brunete Mediática analitza Catalunya.
Quan el paradigma del bon periodisme, és a dir, Don Federico Jiménez Losantos vomita insults a tort i a dret Rovireche, Estatuto tutelado por ETA... està exercint el sa dret de la llibertat dexpressió. Quan el mag de loportunisme polític, lincombustible Manuel Fraga Iribarne, parla de penjar els nacionalistes empra una metàfora literària. Resulta un pèl sospitós aquest ús de dues vares de mesurar.
Quan el senyor Ernest Benach decideix millorar el seu vehicle oficial amb uns equipaments, els guardians de les essències pàtries se li tiren a sobre. Si la despesa la fa la magnífica Esperanza Aguirre, lheroïna de Bombai, és una cosa que dignifica Madrid. Per què, altrament, la subvenció d1.000.000 euros al film Sangre de mayo, un autèntic fracàs de crítica i públic, no ha merescut el mateix acarnissament que els escaig 9.000 euros del cotxe del president del Parlament?
El problema és constatar com aquest virus mesetari també acaba contaminant els mass media catalans, suposadament més ponderats i equilibrats que els del país veí. I no només els generadors dopinió del Principat cauen en la trampa damplificar, comentar i fer de caixa de ressonància de qualsevol parida que ve enllà de los Monegros. Sovint, algun polític de casa nostra de manera infantil també es posa de peus a la galleda. Només cal recordar aquells comentaris radiofònics del senyor Saura criticant el reposapeus i el televisor del camarada de Reus, oblidant que el vehicle del senyor Montilla gaudeix de similars prestacions. Però criticar lHonorable és més perillós i podria perillar la poltrona.
Àdhuc, com diria el Montilla de Polònia, el mateix Benach va cometre lerror de disculpar-se i retirar els fabulosos equipaments. Mal fet, perquè això implica reconèixer que un titular periodístic pot fer trontollar la dignitat institucional catalana. El senyor Benach, ens caigui bé o ens caigui malament, és la segona autoritat del país. Alhora, cal recordar als amnèsics que aquelles despeses havien estat aprovades pel Parlament.
En una mateixa cadència dactituds meselles, el diputat Tardà ha endegat una lamentable tanda dexplicacions i excuses que només palesa que cada cop més som més poca cosa i ens assemblem sospitosament a una autonomia del tipus de la Señorita Pepis.
Pujol va passar-se 20 anys fent pedagogia per Espanya i no va servir per a res. Ara tenim un president dIznajar, un home que no passaria el nivell C de català en una prova dadministratiu a lAjuntament de Matadepera; però, ai las!, des de la Puerta del Sol bramen i ploren perquè el castellà està amenaçat i els catalans som gairebé uns nazis obsessionats per la llengua.
Si els catalans del segle XVIII, aquells que van patir la repressió del Borbó Felip V, aquells que van perdre la casa, la hisenda i la vida poguessin tornar a la Catalunya del segle XXI ens farien córrer a cops de barretina.
** Un any 2009 farcit dels meus millors desitjos per a tots els lectors de la Revista Cambrils.
Quan el paradigma del bon periodisme, és a dir, Don Federico Jiménez Losantos vomita insults a tort i a dret Rovireche, Estatuto tutelado por ETA... està exercint el sa dret de la llibertat dexpressió. Quan el mag de loportunisme polític, lincombustible Manuel Fraga Iribarne, parla de penjar els nacionalistes empra una metàfora literària. Resulta un pèl sospitós aquest ús de dues vares de mesurar.
Quan el senyor Ernest Benach decideix millorar el seu vehicle oficial amb uns equipaments, els guardians de les essències pàtries se li tiren a sobre. Si la despesa la fa la magnífica Esperanza Aguirre, lheroïna de Bombai, és una cosa que dignifica Madrid. Per què, altrament, la subvenció d1.000.000 euros al film Sangre de mayo, un autèntic fracàs de crítica i públic, no ha merescut el mateix acarnissament que els escaig 9.000 euros del cotxe del president del Parlament?
El problema és constatar com aquest virus mesetari també acaba contaminant els mass media catalans, suposadament més ponderats i equilibrats que els del país veí. I no només els generadors dopinió del Principat cauen en la trampa damplificar, comentar i fer de caixa de ressonància de qualsevol parida que ve enllà de los Monegros. Sovint, algun polític de casa nostra de manera infantil també es posa de peus a la galleda. Només cal recordar aquells comentaris radiofònics del senyor Saura criticant el reposapeus i el televisor del camarada de Reus, oblidant que el vehicle del senyor Montilla gaudeix de similars prestacions. Però criticar lHonorable és més perillós i podria perillar la poltrona.
Àdhuc, com diria el Montilla de Polònia, el mateix Benach va cometre lerror de disculpar-se i retirar els fabulosos equipaments. Mal fet, perquè això implica reconèixer que un titular periodístic pot fer trontollar la dignitat institucional catalana. El senyor Benach, ens caigui bé o ens caigui malament, és la segona autoritat del país. Alhora, cal recordar als amnèsics que aquelles despeses havien estat aprovades pel Parlament.
En una mateixa cadència dactituds meselles, el diputat Tardà ha endegat una lamentable tanda dexplicacions i excuses que només palesa que cada cop més som més poca cosa i ens assemblem sospitosament a una autonomia del tipus de la Señorita Pepis.
Pujol va passar-se 20 anys fent pedagogia per Espanya i no va servir per a res. Ara tenim un president dIznajar, un home que no passaria el nivell C de català en una prova dadministratiu a lAjuntament de Matadepera; però, ai las!, des de la Puerta del Sol bramen i ploren perquè el castellà està amenaçat i els catalans som gairebé uns nazis obsessionats per la llengua.
Si els catalans del segle XVIII, aquells que van patir la repressió del Borbó Felip V, aquells que van perdre la casa, la hisenda i la vida poguessin tornar a la Catalunya del segle XXI ens farien córrer a cops de barretina.
** Un any 2009 farcit dels meus millors desitjos per a tots els lectors de la Revista Cambrils.