No és això companys, no és això
He dubtat fins a lúltim moment si valia la pena pegar fanalada sobre el Pòsit després de la decepció que mha provocat el projecte del que shi vol fer i de les crítiques que sens han fet als que no ens agrada el nou edifici. Per coherència, perquè hi he dedicat tres comentaris els últims anys, però sobretot per convicció, perquè crec en el que dic i escric, tornaré a escriure del tema, però també per agrair la tribuna que mofereix la Revista, una oportunitat que no és un privilegi, sinó que la té tothom que té alguna cosa a dir sobre el nostre poble. La pluralitat de la Revista està reflectida en els seus 55 anys dhistòria i és en els casos polèmics o controvertits on millor queda reflectida. Ho dic perquè alguns sectors o estaments apunten com sempre al missatger per desqualificar les entitats i les persones que no pensem com ells.
Torno a escriure del tema també per evitar que algú pugui retreure en el futur que ningú va dir ni piu quan es volia fer lactual edifici, com sha dit que va passar quan es va enderrocar el vell edifici. Queda clar que el que escric és la meva modesta opinió, que no té per objectiu adoctrinar ningú, simplement expressa el meu punt de vista, això sí, tan lícit com qualsevol altre. És lexercici de la llibertat dexpressió, però sembla que a algú no li agrada aquest joc. Perdoneu el to més íntim i personal daquesta fanalada, no diferent de les altres sobre el Pòsit, però sí més resignada i trista que les anteriors. Perquè és evident que estem parlant de sentiments, alguns ho volen titllar de sentimentalisme, dantic, de passat, però és tot el contrari. Parlem de lànima del nostre poble, de vegades de coses que no són materials, que són intangibles, però que hi són i que molts, de dalt i de baix, de sempre o de fa poc, de lluny o de prop, les sentim i les vivim.
Deia un il·lustre polític cambrilenc que no volia que el seu poble acabés sent com un punt més a la costa, sense identitat, sense personalitat, sense aquella autenticitat insubstituïble que el fa singular. A més a més apostava per no perdre el millor valor afegit de Cambrils, la seva identitat originària, perquè sinó el poble podria caure en una homogeneïtzació sense personalitat. Doncs, amics, a això és al que contribuirà el nou projecte del Pòsit i la seva plaça, a perdre loportunitat de poder recuperar lentorn del nucli antic de la Platja. Amb el nou edifici teníem loportunitat de restituir lacte de destrucció de la memòria que va suposar lenderrocament de lantic edifici, en les paraules encertades del Manel Tarés.
Magradaria deixar clar que no critico el valor arquitectònic del projecte. El respecto, la trobo una iniciativa moderna, atrevida i vàlida, però equivocada dubicació i gens adequada a lentorn on sha dubicar. Com a centre comercial, el trobo bé, però lerror és que a la plaça del Pòsit hi vulguem col·locar un pur edifici de botigues. El centre del nucli antic de la Platja, que va perdre el seu edifici més representatiu (si us plau enterrem la paraula emblemàtic) es mereix alguna cosa més que un grapat de botigues embolcallades amb una sàrcia metàl·lica i envoltada duna plaça dura i freda. Sé que la propietat és privada, però també conec la seva sensibilitat, perquè són una part substancial del nostre present i del nostre passat. Per això trobo que sha parlat poc sobre què volíem i com volíem que fos el Pòsit. No sé si encara hi som a temps (mentre hi ha vida hi ha esperança) però magradaria que algú sho repensés abans dadoptar una decisió que sigui irreversible i que ens porti a entonar les paraules de la cançó: no és això companys, no és això
Josep Capella és periodista
Torno a escriure del tema també per evitar que algú pugui retreure en el futur que ningú va dir ni piu quan es volia fer lactual edifici, com sha dit que va passar quan es va enderrocar el vell edifici. Queda clar que el que escric és la meva modesta opinió, que no té per objectiu adoctrinar ningú, simplement expressa el meu punt de vista, això sí, tan lícit com qualsevol altre. És lexercici de la llibertat dexpressió, però sembla que a algú no li agrada aquest joc. Perdoneu el to més íntim i personal daquesta fanalada, no diferent de les altres sobre el Pòsit, però sí més resignada i trista que les anteriors. Perquè és evident que estem parlant de sentiments, alguns ho volen titllar de sentimentalisme, dantic, de passat, però és tot el contrari. Parlem de lànima del nostre poble, de vegades de coses que no són materials, que són intangibles, però que hi són i que molts, de dalt i de baix, de sempre o de fa poc, de lluny o de prop, les sentim i les vivim.
Deia un il·lustre polític cambrilenc que no volia que el seu poble acabés sent com un punt més a la costa, sense identitat, sense personalitat, sense aquella autenticitat insubstituïble que el fa singular. A més a més apostava per no perdre el millor valor afegit de Cambrils, la seva identitat originària, perquè sinó el poble podria caure en una homogeneïtzació sense personalitat. Doncs, amics, a això és al que contribuirà el nou projecte del Pòsit i la seva plaça, a perdre loportunitat de poder recuperar lentorn del nucli antic de la Platja. Amb el nou edifici teníem loportunitat de restituir lacte de destrucció de la memòria que va suposar lenderrocament de lantic edifici, en les paraules encertades del Manel Tarés.
Magradaria deixar clar que no critico el valor arquitectònic del projecte. El respecto, la trobo una iniciativa moderna, atrevida i vàlida, però equivocada dubicació i gens adequada a lentorn on sha dubicar. Com a centre comercial, el trobo bé, però lerror és que a la plaça del Pòsit hi vulguem col·locar un pur edifici de botigues. El centre del nucli antic de la Platja, que va perdre el seu edifici més representatiu (si us plau enterrem la paraula emblemàtic) es mereix alguna cosa més que un grapat de botigues embolcallades amb una sàrcia metàl·lica i envoltada duna plaça dura i freda. Sé que la propietat és privada, però també conec la seva sensibilitat, perquè són una part substancial del nostre present i del nostre passat. Per això trobo que sha parlat poc sobre què volíem i com volíem que fos el Pòsit. No sé si encara hi som a temps (mentre hi ha vida hi ha esperança) però magradaria que algú sho repensés abans dadoptar una decisió que sigui irreversible i que ens porti a entonar les paraules de la cançó: no és això companys, no és això
Josep Capella és periodista