Pagesia i marginació
Lincendi intencionat del mas Robert, situat al terme de Vinyols, la nit de Reis, ha estat una de les notícies dàmbit local més esfereïdores que he sentit darrerament. Laparent llibertat amb què sembla que compten les bandes de lladregots que campen pel terme es transforma en aquest cas particular en un vandalisme dantesc, en un joc hitlerià, arbitrari, que indueix angoixa, en un drama típicament postmodern (ja se sap, allò que hem perdut els valors). Daltra banda, els robatoris i furts en masos i finques són abundantíssims (sen poden patir diversos en un mes). Les bandes que rebenten magatzems per fer-se amb les eines, els individus que furten fruits i envaeixen les propietats o les famílies que roben collites per vendre-les després incideixen molt negativament en les precàries economies pageses. Al contrari del que pensen molts urbanites, el camp no és tan bucòlic com ens hem acostumat a veure per la televisió, sinó que és escenari obert de conflictes. Fora vila hi passen coses, és un espai dinàmic, i això sol ser oblidat per les persones que en viuen al marge (cosa que a Cambrils aplica, especialment, a una part important dels seus veïns i dirigents). És la perversió cognitiva de simplificar en excés el nostre món.
Malgrat que és lloc comú que bona part de nosaltres prové davantpassats rurals, sigui de pagesos que es guanyaven la vida amb la terra o daltres oficis que la complementaven, actualment aquest vincle sha trencat i expressament oblidat (els desplaçaments migratoris han romput aquest lligam). A casa nostra, el pagès és negligit, denigrat i marginat, llevat si aquest decideix camuflar-se en denominacions eufemístiques que leleven de categoria, com viticultor, agrònom o empresari agrícola, etiquetes tècniques que dignifiquen suposadament la imatge del pagès. De fet, la imatge que hom té de la pagesia correspon a vells tòpics, perpetuats contínuament en els mitjans de comunicació, que tenen poc a veure amb la realitat. Aquests conceptes existeixen també en ciutats petites, com la nostra, on el camp és encara tan a labast de casa. Els pagesos són vistos com a criminals, perquè malbaraten laigua (en són els principals consumidors, segons ens van alliçonar durant la passada penúria daigua), infesten el territori de fems, pesticides i sorolls, i ni tan sols són capaços devitar els incendis forestals. Fan nosa, mentre el territori apte per al cultiu és esquinçat i apedaçat.
El treball del pagès (no oblidem que durant molt de temps ha estat el primer sector que absorbia la mà dobra immigrada) sovint no és rendible: es troba al graó més baix de lescala productiva. La crisi de la pagesia és profunda i dramàtica, fa anys que perdura i en prosseguirà molts més. El pagès sen riu de lactual crisi econòmica, perquè ell ha tingut més temps que ningú dassajar fórmules per a la supervivència. El seu balanç econòmic fa anys que ha iniciat una divergència decreixent respecte al de la resta de la societat. En efecte, els preus dels productes han davallat contínuament. Durant el darrer decenni, per exemple, el preu del préssec a Cambrils sha mantingut aproximadament constant (al voltant de 40 cèntims el quilo); altres productes, en canvi, shan desplomat a valors inferiors al preu de cost. Això és el preu al mercat primari, ja que el consumidor final compra el producte fins a tres vegades més car. Naturalment, el valor afegit dels processos intermedis entre el productor i el comerciant és realment imperceptible en el producte final. Mentrestant, el pagès, a qui se li exigeix una disciplina plenament capitalista (agressiva, tecnificada, multifuncional) per sobreviure, es troba entrampat per totes bandes (la desprotecció soferta arran de les darreres grans expropiacions en la construcció de la via fèrria i lautovia al nostre municipi en són exemples clars).
Però, per què lagricultura ha de ser tan important? Creureu senzillament perquè és la base de la nostra cadena tròfica i el seu producte és el que sosté ecològicament la resta de la societat.
Actualment ledifici de La Cadira serigeix moribund a la cantonada dels carrers de la Mare de Déu del Camí i Jacint Verdaguer, a la zona del Mercat de la Vila. Sempre que hi passo no puc deixar de pensar tot allò que va representar La Cadira per a la nostra població durant les tres dècades i mitja que estigué activa. Sota el nom de Societat El Porvenir, aquesta entitat civicocultural fou creada lestiu de 1901 com una societat coral per al foment de leducació artística, donde los jóvenes de esta localidad puedan encontrar utilidad, recreo e ilustración, tal com resaven els primers estatuts. La seva motivació inicial era el cultiu de loci il·lustrat entre el jovent de la població, on cobrava una importància especial el cant coral, però també les activitats més recreatives com el ball, el teatre amateur (amb colla pròpia) i professional, linici del cinema al municipi i diversos elements festius tradicionals (ball de bastons, caramelles, etc.). Aquest doble vessant cultural i recreatiu fou exposat explícitament en uns nous estatuts del 1922, on també es feia referència a la biblioteca del centre (potser la primera biblioteca popular de Cambrils). A diferència daltres societats que existien a la població, El Porvenir es volia desmarcar de tota ideologia política, bo i propugnant un tarannà més aviat neutral o plural. De vocació popular, sempre va apostar per leducació universal mitjançant el foment de les activitats culturals, una actitud plenament republicana molt instal·lada en la Catalunya del moment. Nogensmenys, durant el primer terç del segle XX, la societat coneguda popularment pel nom de La Cadira (perquè sembla que els socis hi col·laboraren amb laportació del mobiliari) fou un pol dinamitzador de la vida sociocultural local, a través de les diverses activitats que shi promogueren, obertes normalment al conjunt de la població. La Cadira també fou bressol de diferents colles, com la del ball de bastons o lequip del Futbol Club Cambrilenc.
Lentitat va passar per diferents locals durant els seus primers anys, fins que pogué costejar-se la construcció de la nova seu social al carrer de la Mare de Déu del Camí, que és la que encara es conserva actualment. La Cadira es dissolgué labril de 1936, anteriorment a linici de la Guerra Civil. La forta bipolarització social i política daquells temps devia afectar la suposada neutralitat de lentitat, que no fou capaç daguantar els embats daltres centres locals, molt més polititzats. Lentitat cambrilenca havia acollit conservadors, republicans catalanistes i altres sensibilitats ideològiques, que ara haurien fugit cap a altres societats locals associades als partits polítics. No obstant això, shi havien organitzat diverses conferències i actes electorals aprofitant lobertura democràtica que oferia la República. El franquisme va acabar amb bona part de les entitats cíviques del país i La Cadira no en fou cap excepció. Tot i que ja no sen reféu, les magnífiques característiques del local motivaren que fos reocupat ben aviat per fer-hi ball i cinema. En aquella nova època el pols cultural de la nostra població va trobar la seva via de sortida sota laixopluc del col·legi La Salle en un context que ja no tenia res a veure amb el dels anys de La Cadira. Però aquesta ja és una altra història, prou coneguda daltra banda.
La història de La Cadira presenta encara moltes llacunes, malgrat linterès que ha generat entre els historiadors locals. Si mhi he estès aquest mes, és per destacar el paper i lempenta que va tenir lentitat, ara ja quasi oblidada del tot: bressol de diverses activitats i colles, va enriquir la vida cultural i lúdica de Cambrils durant ben bé un parell de generacions. Avui en dia, fins i tot ledifici de lantiga seu social sol passar desapercebut als vianants Altres poblacions haurien aprofitat un edifici daquesta magnitud per instal·lar-hi algun equipament cultural, però aquí això no ha estat possible. Tot i haver resistit lúltima febrada del totxo, ledifici de La Cadira (el nom encara és ben viu en la toponímia urbana popular) corre el perill de desaparèixer un dia o altre (almenys nhi havia intencions), tot i trobar-se al Barri Antic, just al límit daquella línia artificial que delimita el sector. Seria bo no resignar-se a perdrel.
Manel Tarés és físic i historiador
Malgrat que és lloc comú que bona part de nosaltres prové davantpassats rurals, sigui de pagesos que es guanyaven la vida amb la terra o daltres oficis que la complementaven, actualment aquest vincle sha trencat i expressament oblidat (els desplaçaments migratoris han romput aquest lligam). A casa nostra, el pagès és negligit, denigrat i marginat, llevat si aquest decideix camuflar-se en denominacions eufemístiques que leleven de categoria, com viticultor, agrònom o empresari agrícola, etiquetes tècniques que dignifiquen suposadament la imatge del pagès. De fet, la imatge que hom té de la pagesia correspon a vells tòpics, perpetuats contínuament en els mitjans de comunicació, que tenen poc a veure amb la realitat. Aquests conceptes existeixen també en ciutats petites, com la nostra, on el camp és encara tan a labast de casa. Els pagesos són vistos com a criminals, perquè malbaraten laigua (en són els principals consumidors, segons ens van alliçonar durant la passada penúria daigua), infesten el territori de fems, pesticides i sorolls, i ni tan sols són capaços devitar els incendis forestals. Fan nosa, mentre el territori apte per al cultiu és esquinçat i apedaçat.
El treball del pagès (no oblidem que durant molt de temps ha estat el primer sector que absorbia la mà dobra immigrada) sovint no és rendible: es troba al graó més baix de lescala productiva. La crisi de la pagesia és profunda i dramàtica, fa anys que perdura i en prosseguirà molts més. El pagès sen riu de lactual crisi econòmica, perquè ell ha tingut més temps que ningú dassajar fórmules per a la supervivència. El seu balanç econòmic fa anys que ha iniciat una divergència decreixent respecte al de la resta de la societat. En efecte, els preus dels productes han davallat contínuament. Durant el darrer decenni, per exemple, el preu del préssec a Cambrils sha mantingut aproximadament constant (al voltant de 40 cèntims el quilo); altres productes, en canvi, shan desplomat a valors inferiors al preu de cost. Això és el preu al mercat primari, ja que el consumidor final compra el producte fins a tres vegades més car. Naturalment, el valor afegit dels processos intermedis entre el productor i el comerciant és realment imperceptible en el producte final. Mentrestant, el pagès, a qui se li exigeix una disciplina plenament capitalista (agressiva, tecnificada, multifuncional) per sobreviure, es troba entrampat per totes bandes (la desprotecció soferta arran de les darreres grans expropiacions en la construcció de la via fèrria i lautovia al nostre municipi en són exemples clars).
Però, per què lagricultura ha de ser tan important? Creureu senzillament perquè és la base de la nostra cadena tròfica i el seu producte és el que sosté ecològicament la resta de la societat.
Actualment ledifici de La Cadira serigeix moribund a la cantonada dels carrers de la Mare de Déu del Camí i Jacint Verdaguer, a la zona del Mercat de la Vila. Sempre que hi passo no puc deixar de pensar tot allò que va representar La Cadira per a la nostra població durant les tres dècades i mitja que estigué activa. Sota el nom de Societat El Porvenir, aquesta entitat civicocultural fou creada lestiu de 1901 com una societat coral per al foment de leducació artística, donde los jóvenes de esta localidad puedan encontrar utilidad, recreo e ilustración, tal com resaven els primers estatuts. La seva motivació inicial era el cultiu de loci il·lustrat entre el jovent de la població, on cobrava una importància especial el cant coral, però també les activitats més recreatives com el ball, el teatre amateur (amb colla pròpia) i professional, linici del cinema al municipi i diversos elements festius tradicionals (ball de bastons, caramelles, etc.). Aquest doble vessant cultural i recreatiu fou exposat explícitament en uns nous estatuts del 1922, on també es feia referència a la biblioteca del centre (potser la primera biblioteca popular de Cambrils). A diferència daltres societats que existien a la població, El Porvenir es volia desmarcar de tota ideologia política, bo i propugnant un tarannà més aviat neutral o plural. De vocació popular, sempre va apostar per leducació universal mitjançant el foment de les activitats culturals, una actitud plenament republicana molt instal·lada en la Catalunya del moment. Nogensmenys, durant el primer terç del segle XX, la societat coneguda popularment pel nom de La Cadira (perquè sembla que els socis hi col·laboraren amb laportació del mobiliari) fou un pol dinamitzador de la vida sociocultural local, a través de les diverses activitats que shi promogueren, obertes normalment al conjunt de la població. La Cadira també fou bressol de diferents colles, com la del ball de bastons o lequip del Futbol Club Cambrilenc.
Lentitat va passar per diferents locals durant els seus primers anys, fins que pogué costejar-se la construcció de la nova seu social al carrer de la Mare de Déu del Camí, que és la que encara es conserva actualment. La Cadira es dissolgué labril de 1936, anteriorment a linici de la Guerra Civil. La forta bipolarització social i política daquells temps devia afectar la suposada neutralitat de lentitat, que no fou capaç daguantar els embats daltres centres locals, molt més polititzats. Lentitat cambrilenca havia acollit conservadors, republicans catalanistes i altres sensibilitats ideològiques, que ara haurien fugit cap a altres societats locals associades als partits polítics. No obstant això, shi havien organitzat diverses conferències i actes electorals aprofitant lobertura democràtica que oferia la República. El franquisme va acabar amb bona part de les entitats cíviques del país i La Cadira no en fou cap excepció. Tot i que ja no sen reféu, les magnífiques característiques del local motivaren que fos reocupat ben aviat per fer-hi ball i cinema. En aquella nova època el pols cultural de la nostra població va trobar la seva via de sortida sota laixopluc del col·legi La Salle en un context que ja no tenia res a veure amb el dels anys de La Cadira. Però aquesta ja és una altra història, prou coneguda daltra banda.
La història de La Cadira presenta encara moltes llacunes, malgrat linterès que ha generat entre els historiadors locals. Si mhi he estès aquest mes, és per destacar el paper i lempenta que va tenir lentitat, ara ja quasi oblidada del tot: bressol de diverses activitats i colles, va enriquir la vida cultural i lúdica de Cambrils durant ben bé un parell de generacions. Avui en dia, fins i tot ledifici de lantiga seu social sol passar desapercebut als vianants Altres poblacions haurien aprofitat un edifici daquesta magnitud per instal·lar-hi algun equipament cultural, però aquí això no ha estat possible. Tot i haver resistit lúltima febrada del totxo, ledifici de La Cadira (el nom encara és ben viu en la toponímia urbana popular) corre el perill de desaparèixer un dia o altre (almenys nhi havia intencions), tot i trobar-se al Barri Antic, just al límit daquella línia artificial que delimita el sector. Seria bo no resignar-se a perdrel.
Manel Tarés és físic i historiador