Sha acabat el bròquil
Fa tot just un any, quan érem en precampanya electoral, no paràvem de sentir el romanço de canya i cordill del ZP fent-nos creure que Espanya tenia una creixement econòmic sense igual gairebé a tot el món mundial. El model de creixement iniciat amb letapa dAznar i continuat amb el govern socialista tenia una data de caducitat. Organismes internacionals de tota mena alertaven de lexcessiva dependència de leconomia espanyola respecte el sector de la construcció, cosa que sestà copsant amb lactual crack borsari. Lafany del màxim benefici va fer que els creditors estiressin més el braç que la màniga, tothom vam confiar amb el cant de la sirena i de sobte tenim la infinita bondat del capitalisme de panxa enlaire.
Cambrils és un excel·lent exemple daquesta bombolla immobiliària que es va beneficiar dels crèdits barats. Si el 2005 es van projectar més de 1.200 habitatges situant Cambrils en el vuitè lloc de Catalunya, el 2006 el nombre de llicències dobra nova es va quedar en els 800 habitatges i enguany no ha superat els 50. Tots ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, però resulta que a la presentació de lAgenda21, loctubre de 2003, Ramon Folch ens ho va dir ben clar quan va assegurar que era de somiatruites pensar que Cambrils viuria igualment de la construcció en els propers 10 anys. Tal i com ho afirmava Folch en aquella ocasió el petit gegant amb peus de fang amb què qualificava leconomia local no té solidesa per aquesta hiperdependència del sector serveis.
Resulta interessant copsar com lens local que aglutina un major nombre de treballadors sigui el mateix Ajuntament. Ara, però, en un context daturada econòmica, costa trobar explicació a les contínues ampliacions de personal de la casa gran. I en concret em refereixo a la creació de set coordinadors dàrea. Em pregunto: quina confiança sels atorga als funcionaris que queden a les ordres daquests nous càrrecs? Que potser fa por laparició dalguna reivindicació laboral que trenqués la pau sindical que fins ara sha viscut a lAjuntament? I una altra pregunta que em sorgeix és si amb aquesta reducció dactivitat de la construcció lÀrea dUrbanisme té previst reduir personal?
Amb el creixement que persistentment ha experimentat la plantilla municipal resulta obvi latractiu laboral que sempre ha suposat la Casa de la Vila per als habitants del municipi. Per exemple, avui en dia tenir estudis superiors i voler treballar a Cambrils gairebé tobliga a aquesta opció. La manca doferta ha normalitzat una persistent fuga de llicenciats que busquen feina en altres indrets on sí que hi ha una major diversitat laboral. Aquest capital humà que perdem any rere any sovint es tradueix en un trasllat de residència daquests cambrilencs. És un luxe que un municipi com el nostre perdi aquest potencial. Tant de bo loferta laboral local fes cas a les paraules dAlbert Einstein que afirmava que en època de crisi només la creativitat és més important que el coneixement.
Ignasi Martí és historiador
Cambrils és un excel·lent exemple daquesta bombolla immobiliària que es va beneficiar dels crèdits barats. Si el 2005 es van projectar més de 1.200 habitatges situant Cambrils en el vuitè lloc de Catalunya, el 2006 el nombre de llicències dobra nova es va quedar en els 800 habitatges i enguany no ha superat els 50. Tots ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, però resulta que a la presentació de lAgenda21, loctubre de 2003, Ramon Folch ens ho va dir ben clar quan va assegurar que era de somiatruites pensar que Cambrils viuria igualment de la construcció en els propers 10 anys. Tal i com ho afirmava Folch en aquella ocasió el petit gegant amb peus de fang amb què qualificava leconomia local no té solidesa per aquesta hiperdependència del sector serveis.
Resulta interessant copsar com lens local que aglutina un major nombre de treballadors sigui el mateix Ajuntament. Ara, però, en un context daturada econòmica, costa trobar explicació a les contínues ampliacions de personal de la casa gran. I en concret em refereixo a la creació de set coordinadors dàrea. Em pregunto: quina confiança sels atorga als funcionaris que queden a les ordres daquests nous càrrecs? Que potser fa por laparició dalguna reivindicació laboral que trenqués la pau sindical que fins ara sha viscut a lAjuntament? I una altra pregunta que em sorgeix és si amb aquesta reducció dactivitat de la construcció lÀrea dUrbanisme té previst reduir personal?
Amb el creixement que persistentment ha experimentat la plantilla municipal resulta obvi latractiu laboral que sempre ha suposat la Casa de la Vila per als habitants del municipi. Per exemple, avui en dia tenir estudis superiors i voler treballar a Cambrils gairebé tobliga a aquesta opció. La manca doferta ha normalitzat una persistent fuga de llicenciats que busquen feina en altres indrets on sí que hi ha una major diversitat laboral. Aquest capital humà que perdem any rere any sovint es tradueix en un trasllat de residència daquests cambrilencs. És un luxe que un municipi com el nostre perdi aquest potencial. Tant de bo loferta laboral local fes cas a les paraules dAlbert Einstein que afirmava que en època de crisi només la creativitat és més important que el coneixement.
Ignasi Martí és historiador