Encara no havia complert els dotze anys quan uns remolcs van instal·lar-se a la part baixa de la riera, vora el mar i ben a prop de l’antic zoològic. Al principi, tot el que s’hi podia veure era un reguitzell de ferros estranys i recaragolats, però de mica en mica la desdibuixada escampadissa va prendre cos fins a convertir-se en un senzill parc d’atraccions d’aquells que regalen als avis l’excusa perfecta per perdre’s amb els seus néts qualsevol tarda d’estiu.

No podria assegurar qui va iniciar aquesta petita història però sí recordo com des del primer moment vam quedar captivats per quatre parelles de ponis que, subjectats mitjançant brides i corretges a una estructura metàl·lica, caminaven en etern passeig circular; per només cinquanta de les perdudes pessetes els més petits de la casa podien pujar-hi una llarga estona. Cada tarda, puntualment a les tres del migdia, ens trobàvem a la plaça de la Font –de fet crec que es diu plaça de Catalunya– per dirigir-nos vers les improvisades quadres que l’amo equipava precàriament amb raspalls i cubells d’aigua. Ni la força del sol ni l’olor pròpia d’aquests llocs aconseguia que uns eixelebrats galifardeus com nosaltres perdéssim la il·lusió d’estar prop d’aquells ésser tan fràgils i alhora desconeguts.

El meu preferit era un preciós poni de color marró. Talment semblava com si algú hagués teletransportat un d’aquells imponents cavalls que travessen lliures les grans planúries americanes, però a escala reduïda. L’animaló es quedava quiet, gairebé immòbil, tot facilitant la neteja. Recordo com feia tremolar parts de la pell per deslliurar-se de les mosques que a totes hores l’emprenyaven i balancejava la cua com si es tractés del pèndol d’un rellotge més lent del compte. Si eres prou valent i gosaves córrer el risc de rebre una intimidant esbufegada, podies agafar amb força les brides per pentinar-li les lluents crins.

La calor de l’hora apretava de valent a mesura que la feina avançava. Durant una llarga estona només s’escoltava el fregar dels esforçats raspalls sobre la pell de les bestioles i l’aigua fresca que els regalimava feia resplendir els seus cossos d’una manera mai vista. Les rialles creixien en intensitat i la majoria de vegades animals i persones acabàvem xops de cap a peus, remullats amb la mànega que utilitzàvem per esbandir-ho tot, convertint la plàcida tranquil·litat del migdia en un terrabastall de colors i sons.

Va ser un estiu magnífic, ple de cavalls, aigua, calor i rialles. Un estiu lluny del món que anys després ens engoliria amb les cabòries i preocupacions pròpies dels adolescents. El temps separaria per sempre més alguns de nosaltres i d’altres es perdrien en la memòria de la infantesa. De vegades, quan els ulls de qualsevol infant brillen sota l’encís d’alguna cosa que ha despertat la seva curiositat, encara s’hi pot descobrir, en un racó amagat, la innocència perduda d’aquell estiu inoblidable.