Viure fora de casa sempre és complicat. Organitzem tota la nostra existència al voltant d’uns pilars difícilment variables: la feina, la família, els amics, el temps d’oci. També en tenim d’altres que constitueixen els nostres referents i que ens creen rutines: moure’s per un àmbit geogràfic determinat, l’hàbit d’escoltar, veure o llegir determinats mitjans de comunicació, practicar esports, etcètera. De cop i volta el trasllat de la residència habitual ho capgira tot i és en aquest procés d’adaptació a la nova ubicació que hom es troba absolutament fora de joc: ha perdut la quotidianitat del lloc on ha marxat i encara no s’ha situat en l’indret actual.

Totes les persones que per circumstàncies de la vida s’han vist obligades a deixar les seves llars i traslladar-se fora del seu context podran susbcriure l’anterior paràgraf. Però en el cas català cal afegir-hi alguns condicionants. Fa més de tres-cents anys que ens hem entossudit a continuar utilitzant la nostra llengua i gairebé el mateix temps que amb més o menys èxit, amb major o menor exigència, lluitem per recuperar un grau d’autogovern que per dret, tradició i voluntat col-lectiva ens pertany, i sabem que aquest desig no és del tot considerat per l’Estat espanyol. Així doncs, a la condició d’emigrant hi hem d’afegir, en el cas català, un plus que, per exemple, no haurà d’afrontar un extremeny –posem per cas– al traslladar-se a Sevilla o un gallec establert a Madrid.

Si em permeteu utilitzar una expressió prou carrinclona, el cas dels germans valencians suposa un contrast d’experiències totalment oposades, tenint en compte el carregat ambient polític existent. Us confessaré que en ocasions resulta descoratjador el nivell de desconeixement de la realitat catalana i d’analfabetisme antinacionalista. Curiosament són aquests subjectes els qui més soroll fan en la defensa d’uns valors que no practiquen. No val la pena escarrassar-s’hi massa; mai no estaran disposats a entendre res perquè això suposaria trencar amb els seus tòpics més reaccionaris; en d’altres paraules, cofois de viure feliços en la seva ignorància –o potser és incapacitat?–. Però d’altra banda podem topar amb valencians orgullosos de ser-ne des dels seus orígens, que utilitzen la llengua pròpia sense permetre que per aquest fet se’ls rebaixi a la categoria de “paletos” i veuen els catalans com a model a seguir.

De fet, una de les principals intencions d’aquesta sèrie d’articles és suprimir les reticències que a priori podríem tenir per visitar aquesta terra tan propera i psicològicament tan llunyana. Sí, és cert, podem tenir males experiències, però no més dolentes de les que malauradament encara es donen, de tant en tant, al propi país.