El desenvolupament urbanístic experimentat a València és una realitat lluny de qualsevol dubte. Els qui passegin pels carrers de la ciutat, colors polítics al marge, admetran que l’augment de la qualitat de vida, les noves infraestructures, el foment de l’obra pública i la canalització de noves inversions, han suposat un benefici directe per al conjunt de la ciutadania. No ens hauria d’estranyar, doncs, que el poder polític considerés aquest model, basat en la inversió contínua, com un exemple de modernitat exportable a d’altres indrets en tant que carta de presentació de gestió pública i administració eficient.

Però si a cada bugada es perd un llençol, en aquest cas perilla el joc de llit sencer. Per una banda, hem de considerar força discutible el criteri pel qual s’adjudiquen aquestes inversions freqüentment qualificades com a faraòniques. Per una altra, el mateix plantejament implica una permanent petició d’ajudes i fons estatals, ja que ni l’Ajuntament ni la mateixa Generalitat Valenciana tenen recursos dineraris suficients com per afrontar les inversions necessàries. Si la cosa rutlla, el mèrit és exclusivament valencià. Si l’aixeta de calers no brolla amb el suficient cabal, llavors és l’Estat qui margina el poble valencià i no el deixa desenvolupar-se. Finalment –i personalment ho consideraria com el punt més greu– és la realització final del projecte a mans d’una elit privada reduïda; en gaudirà el poble valencià, però els beneficis directes pertanyen a uns escollits de la mateixa corda.

Un exemple paradigmàtic el constitueix la comparació entre els projectes de la Patacona i el Cabanyal. El primer cas tracta de la reconversió d’ús industrial a residencial d’una de les poques zones que quedaven davant la platja de València. L’operació ha recaigut en mans de grans immobiliàries i la compravenda dels terrenys s’ha establert entre particulars en funció del preu futur de mercat; ambdues parts –industrials i promotors– en trauran uns bons rendiments, a l’Ajuntament no se l’ha vist per enlloc. L’altra s’origina per la raonable voluntat de perllongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar, cosa que implica l’enderrocament de nombroses vivendes i la pèrdua d’un patrimoni cultural. En aquest cas no s’ha permès al veïnat agafar el destí de les seves propietats i els poders públics han aplicat totes les eines d’execució pública que a l’abast té l’Ajuntament. A la Patacona les empreses han realitzat els seus beneficis, però en el segon, les famílies rebran –i encara gràcies– l’import que s’estableixi en les expropiacions.

Per la ciutat s’explica la política de les institucions amb un acudit força popular: “Mestre, i ara quina toquem?” va preguntar-li el trompeta al seu director, i aquest va contestar-li, “la mateixa d’abans, però més ‘carregà’ de bombo”.