Si sobre un hipotètic plànol de la conca mediterrània decidíssim substituir cadascun dels noms de les seves ciutats per l’adjectiu més representatiu, el mot dualitat seria l’adient en el cas de laciutat de València.

I és que una de les coses que sorprenen a qualsevol nouvingut que hi arribi és el contrast que exhibeix l’anomenada ciutat del Túria en tots els seus racons. Aquí –allà per a vosaltres– l’amalgama d’extrems conforma un paissatge extranyament natural i l’aparent contradicció de pensaments només pot contemplar-se com la més perfecta de les combinacions: el que en d’altres indrets semblaria incoherent, a València resulta ser el component principal de la quotidianitat i un dels seus màxims atractius. Només d’aquesta manera entendrem com és possible la subsistència de pols tan oposats en perfecta armonia.

Així –o com acostumen a dir: aixina–, si passejeu pels seus carrers hi podreu contemplar des dels decadents edificis que conformen la façana marítima, presoners d’un enfonsament més que probable, fins a les emblemàtiques creacions de l’afamat arquitecte Santiago Calatrava –Museu de les Ciències, l’Hemisfèric o l’Umbracle–. Fent un tomb pel centre creureu viatjar a la Barcelona de 1900 en plena efervescència del modernisme més rupturista. Però segurament, carrers més enllà pensareu que els urbanistes s’han begut l’enteniment renunciant a qualsevol concepte estètic per abocar-se en el model de vivendes típicament estalinistes de blocs grans i apartaments petits mil·limetrats talment com si de la Txecoslovàquia dels setanta es tractés.

Tantmateix no acaben aquí els contrastos. Aquesta terra contempla amb absoluta impavidesa com per un costat dos mil cinccents guàrdies civils –sí, ho heu llegit bé, dos mil cinc-cents– s’inscriuen a un curs de valencià encoratjats per poder atendre millor el ciutadà, donant un exemple que molts voldríem per als nostres pobles, i com per l’altre, una tècnica funcionària enviada per la Generalitat Valenciana falta al respecte d’un alcalde i diversos consellers d’un poble perquè van cometre el greu error d’adreçar-s’hi en valencià.

Per acabar, i en el clímax de la hipèrbole, ¿podeu imaginarvos l’enrenou que s’organitzaria a Catalunya si una vila de l’interior decidís penjar cap per avall un quadre d’un rei espanyol?

Doncs això mateix succeeix a Xàtiva des de fa 300 anys. Si us atanseu al Museu de l’Almodí hi podreu veure el retrat del rei borbó Felip V penjat cap per avall perquè durant la guerra de successió va castigar la rebel·lió dels vilatants ordenant cremar la llavors ciutat fortificada –d’aquí que els seus habitants siguin coneguts amb el sobrenom dels socarrats–. Tot això, cal no oblidar-ho, a la Comunitat Autònoma en què la majoria absoluta del Partit Popular fa i desfà a cor què vols.

Sigui com sigui, aquest recull d’escrits tindran com a intenció única i última la de reflectir un conjunt de vivències en una ciutat que, en bona lògica, hauria de ser-nos molt més propera senzillament pels evidents i indiscutibles vincles culturals que ens hi lliguen. En tot cas, no creieu tot el que llegiu o el que un servidor us pugui explicar i considereu aquests textos tan sols com una invitació a comprovar-ho directament.