Només vuit-cents metres separen l’aristocràtica plaça de l’Ajuntament del veïnal carrer de Xàtiva, però aquesta curta distància explica, millor que qualsevol enciclopèdia, la tradició de les falles. Darrere l’Estació del Nord i amagada enmig d’un vell carrer de nom oblidat, s’oculta un petit local, encara amb les portes de fusta, on hi venen tot tipus de cohets i petards. Resta obert tot l’any encara que no és fins a les acaballes de febrer quan sembla cobrar una intensa vida; passavolants entren i surten atrafegadament amb les bosses plenes de finites promeses de foc i pólvora.

És aquest l’esperit que envolta aquesta celebració; durant els onze mesos anteriors, la gent s’ha aplegat en els respectius casals falleros organitzant tot un cúmul d’activitats amb les quals aconseguir els suficients diners per poder pagar les elevades despeses a les quals hauran de fer front. Pensem que les falles es classifiquen en vuit categories –set i l’especial– en funció del seu cost; les més econòmiques no baixen dels sis mil euros i les més cares passen sovint dels vint-i-quatre mil. L’impacte a la butxaca familiar tampoc és menyspreable: la tradició marca que els integrants del casal vesteixin el vestits típics valencians, cadascun d’ells amb un cost mínim al voltant dels quatre mil euros.

Més enllà d’aquest resum de costos, ens ha d’admirar la transformació que ens mostra tota la societat valenciana. És sorprenent com la lògica del pas dels segles estructura grans avingudes, places circulars, passejos i zones verdes per integrar-les a les ciutats i així convertir aquestes aglomeracions urbanes en llocs funcionals i en un tres i no res es capgira aquest guió preestablert posant la capital del País Valencià a disposició i servei d’una única festa: les falles. El resultat final són cent quaranta-quatre trams de carrers tallats, vint-i-cinc variacions de trajecte de línies dels autobusos urbans, cinc-centes mil persones al carrer i un fantàstic batibull. I centenars de falles plantades.

Tot quedarà reduït a cendres la nit de la cremà en un tres i no res per tornar a renéixer l’any següent. El contrast entre la bellesa d’un instant perdut i el poder renovador del foc; dramàtica barreja del l’esforç de la creació i l’encant de la destrucció absoluta.

Però si el que busqueu és viure fortes emocions, us recomano assistir a qualsevol de les vint mascletàs que puntualment se celebren a les dues en punt del migdia. En una plaça de l’Ajuntament atapeïda de gom a gom i després de l’habitual frase dita per la Fallera Major “Senyor pirotècnic, pot escomençar la mascletà”, el món sencer sembla acabar-se darrere d’un esclat de pólvora i soroll.

Amb una limitació d’aproximadament 100 quilos de potència de foc, el tremolor originat pot escoltar-se fins i tot als afores de la ciutat i els assistents resten embadalits davant l’exhibició. Els més apassionats buscaran la direcció més apropiada del vent per poder assaborir tota l’aroma dels explosius amb núvol que finalment acaba per envair-ho tot.

Malhauradament, pels esdeveniments que tots coneixem, aquest any s’han suspès alguns actes i l’ambient al carrer no és tan alegre com en d’altres ocasions. De totes maneres us suggereixo que apunteu a les vostres agendes una cita el mes de març del 2005 i que visqueu amb els ulls ben oberts tot allò que la vitalitat d’aquesta ciutat ofereix de manera desinteressada.