L’aigua dolça és un bé escàs, mal distribuït i deficientment aprofitat; en altres paraules: valuós. Aquest fet ja no s’escapa a ningú i encara menys a nosaltres, com a habitants d’un lloc del planeta –la conca mediterrània– on els períodes de sequera hi sovintegen. De ben segur que els pagesos del municipi us ho podrien explicar millor que jo. Per tot això és fàcil preguntar-se per què el Pla Hidrològic Nacional (en endavant PHN) ha generat reaccions tan contraposades.

Malauradament, el plantejament d’aquest pla s’ha convertit en un parany polític, oblidant ràpidament les raons i recances que a favor i en contra s’hi argumentaven. És per això que miraré d’explicar la situació sense envair el terreny polític on àmplia és la porta que hi condueix però estreta la finestra de sortida.

La postura oficial de les institucions públiques de govern i que, en principi, gaudeixen de la confiança del poble es fonamenta en el discurs expressat pel president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, que ha repetit fins a la sacietat arguments que parlen de la suma de diferents necessitats: aigua per a ús agrari, aigua per a consum humà i l’exercici d’una particular manera d’entendre la solidaritat interterritorial. Però a ulls de qualsevol observador imparcialment parcial –com de fet ho som tots, tant visitants com autòctons– aquesta inconcreta argumentació és creïble o bé contribueix a envoltar el projecte d’una boira de desconfiança?

Diverses veus autoritzades han alimentat la llarga ombra de dubtes. Així, el comissari europeu d’Agricultura, Franz Fischler, després de conèixer el projecte va declarar textualment que “el PHN no servirà per augmentar la producció agrícola del Levante espanyol”, i va fer-ho en les mateixes terres! Un conegut catedràtic de la Universitat de València explicava també que “només amb l’estalvi i reutilització de les aigües de les zones humides de la Comunitat s’aconseguiria minvar espectacularment la xifra d’hectòmetres cúbics demandats en el mateix PHN”. Fins i tot Greenpeace, emprant dades del mateix Ministeri de Medi Ambient, va publicar la perillositat d’efectuar transvasaments entre rius que en un 33% estan greument contaminats.

Arribat a aquest punt i amb els fars antiboira ja encesos, hom creu que potser una observació directa ens aportarà una visió més clarificadora. Voltant per la Comunitat contemplarem immensos camps de la famosa taronja valenciana; la immensa majoria dels 80 quilòmetres de línia d’autopista que comuniquen Castelló amb València en són només un il·lustratiu exemple del pes real d’aquest sector en llur economia.

Tot apropant-nos a València capital, haurem de parlar de l’Horta Valenciana i el manteniment d’un elevat ritme productiu gràcies a l’aplicació, farà aproximadament 1.300 anys, de les primeres polítiques actives en l’aprofitament de l’aigua: la implantació d’espècies orientals (arròs i taronges) i un espectacular sistema de canalitzacions gràcies a la dominació àrab del famós Al-Andalus i especialment la Sharquia (part oriental de la península, ara coneguda com Levante espanyol).

I si considerem que la població no pateix d’un número significatiu de talls del servei per manca de l’element líquid podrem arribar a la conclusió que les províncies de Castelló i València no tenen una demanda especialment elevada d’aigua sinó que senzillament han adaptat la seva producció al nivell d’aigua de què poden disposar. Potser a Alacant les coses són diferents?