Arribada tumultuosa a l’aeroport, visita a la patrona de la ciutat, salutació del president de la Generalitat, apoteòsica sortida al balcó de l’Ajuntament i, una setmana després, sant tornem-hi. No, no els estic narrant els esperats triomfs d’un nou dream team –què més voldria jo– sinó la celebració del sisè títol de lliga –segon en els darrers tres anys– del València FC.

Explica un dels més afamats tòpics que en el món del futbol no hi ha veritats absolutes, en conseqüència els èxits esportius no sempre van lligats a models d’organització i en aquest sentit el club “xé” n’és un bon exemple. Durant la temporada que acabem d’enllestir, els astorats simpatitzants valencianistes han vist com un dels seus millors defenses, un argentí de marcat caràcter i experimentat joc de colzes, en Roberto Fabián Ayala, va negar-se a jugar per tal de pressionar l’entitat i aconseguir que el traspassesin; de fet, no va ser fins ben avançada la lliga que es va reincorporar als entrenaments. Creuades declaracions i contradeclaracions –esbombades a cor què vols als mitjans de comunicació locals– s’han succeït entre el secretari tècnic, “Suso” García Pitarch, i l’entrenador Rafa Benítez. Fins a tal punt s’han criticat mútuament que no és poca la gent que pensa que l’única tasca de l’esmentat Suso consistiria a entorpir sistemàticament els fitxatges que el coach li sol·licitava i la d’aquest seria carregar tots els fracassos a les espatlles del primer. Finalment el Liverpool s’ha acabat emportant al seu cabàs el magnífic entrenador.

Però tot plegat només és una apacible bassa d’oli en comparació a les monumentals batusses que s’organitzen entre l’accionista majoritari, el president de la junta directiva, els adjunts a la presidència, els vicepresidents, el director general, els consellers i els expresidents. Avui per avui el timó dels anomenats “xotos” ja no està en mans dels socis sinó que, majoritàriament, es concentra en dos grups ben oposats en eterna lluita pel poder. Per un costat, l’expresident Paco Roig, que després de proclamar durant anys la seva sòlida intenció de recuperar la presidència del club, la setmana passada va sorprendre tothom venent-se el paquet accionarial per uns 31,5 milions d’euros (més d’un 500% de rendibilitat). Per l’altre, el “Núñez del sud”, Bautista Soler, constructor d’èxit de tota la vida, que, segons expliquen les males llengües, únicament ha comprat les accions suficients com per controlar el club fins aconseguir construir un altre estadi i beneficiar-se de la corresponent requalificació dels multimilionaris terrenys lliures en una zona privilegiada de la capital del Túria; temps al temps. I és que un dels efectes més nocius de la conversió dels clubs en societats anònimes esportives és la concentració d’accions en poques mans; gent adinerada que cerca la projecció oferta per la poltrona pública que aquests càrrecs comporten i aconseguir beneficis personals o profesionals.

Malgrat tot, què voleu que us digui, millor que les victòries quedin a casa que no pas perdudes a qualsevol galàxia llunyana, per molt glamour que aquesta llueixi.