M’afanyo a baixar del tren que, per entremig d’arrossars, m’ha dut fins aquesta vila caiguda al sud de la capital valenciana. Adreço les passes cap a l’exterior de la petita estació i m’endinso vers un jardí públic, de profundes ombres i altes palmeres, per arribar al bar que hi ha justament al davant. Finalment sóc a Sueca –excuseu el joc fonètic–, on comprovo com a finals de setembre el sol encara no és gens permissiu amb aquells que ens atrevim a tenir pressa al punt del migdia. Prenc seient en una cadira qualsevol i, després de descobrir que m’he anticipat uns minuts a l’hora convinguda, em disposo a malbaratar el temps d’espera tot demanant la premsa del dia, glaçons i unes gotes de beguda refrescant que de ben segur no em deslliurarà d’aquesta enganxosa calor.

Comprovo com les notícies dels darrers dies es reparteixen desigualment entre el fatídic món de la política i els no menys dramàtics esdeveniments que succeeixen lluny d’aquí. Serà potser que l’estiu ens lliga més a l’espai físic immediat que no pas a una realitat més ambigüa que prou ens persegueix la resta de l’any; sigui com sigui, ja fa temps que la repetició de la informació va aconseguir desinteressar-me, motiu pel qual fullejo les pàgines del diari amb desinterès. Però avui la majoria de publicacions alcen grans titulars referents a l’esgotador conflicte lingüístic. Tanta atenció semblo dedicar-hi a la seva lectura que amb precaució el cambrer del local inicia una conversa.

Escolto, atent i sorprès, com em parla d’aquella Espanya dels anys setanta, tan aficionada a l’oblit amb cafè, on el sentiment del valencianisme es construïa, localment, sobre les bases de l’anticatalanisme i forasterisme amb la por d’un ressorgiment dels Països Catalans. D’aquí a la proclamació del valencià com a llengüa oficial a l’estatut d’autonomia només hi va haver un pas; ben al contari que en el cas balear, on, sense cap mena de complexos, s’hi reconeix el català. La ironia més extrema resideix, com bé ens explica Ferran Torrent en una de les seves magnífiques novel·les, en el fet que precisament en aquells temps els qui utilitzaven el valencià eren els de poble i aquest tractament rebien quan anaven a la capital.

Podríem assenyalar culpables, però el meu contertulià m’avisa que no tindríem prous dits: és un problema d’omissió i d’acció. En el primer grup hauríem de posar-hi els governs d’esquerres que han dirigit el vehicle valencià per l’estret camí de la fragmentació, perquè si bé ara defensen que el valencià és el nom que rep en aquesta comunitat la llengüa catalana, en el seu moment van ajudar a posar les bases del que ara ens trobem. El segon grup està integrat pels governs de dretes propugnant activament la separació de les llengües. En primer terme, discutint-ho científicament, però com així ho recull la “Carta oberta al president del govern espanyol” signada pels presidents d’Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià, aquesta polèmica va tancar-se definitivament l’any 1997 gràcies a les sentències judicials del Tribunal Constitucional i succesives del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana amb el suport de la Universitat de València. Posteriorment, impulsant la creació d’una agrupació que propugnava el secessionisme lingüístic pel senzill mètode de la creació de normes ortogràfiques i gramaticals (normes del Puig); en altres paraules: inventant una nova llengua. Finalment, basant-se en l’esmentat estatut, per imperatiu legal o, altrament dit, el naixement d’una llengua per llei.