Qui pense que la separació del català, pels mitjans que siguen, és exclusivament un affaire en defensa del valencià s’equivoca de mig a mig. Tal i com ens indica l’escriptora Carme Miquel, “la fragmentació d’una llengua és un pas important cap a la desaparició, per això, molts dels qui estan en contra de la normalització de la nostra, defensen la secessió lingüística perquè saben que això dificulta la pervivència del valencià”. De portes en fora en Francisco Camps es mostra profundament irritat, solemnement escandalitzat i extremadament ofès pel que considera un nou intent pancatalanista de socavar les arrels de la identitat valenciana. Admetre que la llengua parlada ací és la que és resultaria al seu parer poc menys que situar el País Valencià com una mena de nova colònia de Catalunya. Però, aquesta gent que tant soroll fa en defensa d’unes idees, actua després en conseqüència? Utilitzen habitualment el valencià? Es preocupen de la seua promoció?

Són ben pocs els qui per eixos andurrials recorden haver escoltat més de cinc paraules en llengua valenciana el seu anterior president, l’inefable Eduardo Zaplana Hernández-Soro, fet que estranya la major part dels qui ara el veuen clamant i exigint en el parlament espanyol el reconeixement i protecció de la seua llengua. Clar que encara van ser moltes menys les paraules que, durant l’acte de proclamació com a nou president de les Corts Valencianes, es van poder escoltar de boca del seu company de partit, el senyor Julio de España –mai un cognom ha resultat més adient– on va negar-se a parlar cap altra llengua que no fos el castellà. I també passarem per alt la Copa Amèrica de Vela, on del valencià ningú n’ha tingut notícia fins que les agrupacions culturals no han posat el crit al cel.

Algú podria suposar que si bé la majoria del partit en el govern no està per la feina, sí s’hauria d’esperar una tasca eficient dels organismes públics encarregats de la responsabilitat d’estendre i fomentar-ne el coneixement. Res més lluny de la realitat: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en l’estudi d’aquest any indica que la població capaç d’entendre i parlar el valencià ha disminuït un 13% i un 15% respectivament. Però la dada més clarificadora és la que fa referència a l’ús social de la llengua. Durant els nou anys que el Partido Popular és al poder, aquest ús s’ha reduït un insignificant 30 per cent. Quines casualitats que té la vida, veritat?

Cal entendre que l’anomenat conflicte lingüístic és el component visible d’un projecte més ampli: l’eradicació de la cultura catalana, i que nosaltres caiguem en el parany del pensament “ja s’ho faran, és cosa d’ells” significa bona part del seu èxit. No és estrany parlar de la marginació oficialitzada que pateixen els màxims exponents de la intel·lectualitat si s’identifiquen amb la idea d’aquesta riquesa cultural per tots compartida. Podria recórrer a les figures, ara despectivament etiquetades com a procatalanistes, de Joan Fuster de Sueca, Enric Valor i Vives de Castalla, Joan Francesc Mira de València, Vicent Andrés Estellés de Burjassot o Ramon Pelegero Sanchís –Raimon– de Xàtiva, però em permetran que acabe recordant uns versos de la “Cançó del cansat” escrits, l’any 1978, per l’entranyable Ovidi Montllor: “I torne a repetir, sóc alcoià | Tinc senyera on blau no hi ha | Dic ben alt que parle català | i ho faig a la manera de València.”

Nota de l’autor:  Aquest text ha estat traduït al valencià normatiu per Empar Bisbal.