La magnífica senzillesa de l’arròs caldós que més triomfa, ara que comencem a notar el descens de temperatures, consisteix a afegir tomaques triturades i arròs –100 grams per persona seran suficients– a una barreja prèviament sofregida i trossejada de calamars i raps. Després d’esperar uns moments, ho inundarem, molt generosament, amb un bon caldo de peix, bullint-ho uns 20 minuts i remenant, amb delicadesa, de tant en tant. Servit en cassola, a poder ser de fang, ho acompanyarem amb algunes gambes passades per l’oli calent. No és la intenció d’aquest que us escriu envair la secció dedicada a la cuina de la Revista Cambrils, sinó posar-vos en situació d’una de tantes converses que aquests dies es viuen intensament a València al voltant d’una taula.

En aquestes em trobava, deia, quan algú va treure de manera sobtada l’esgotador tema “eixos catalans que sempre donen la tabarra”. I perdoneu-me, però, amb la temporada que portem, un servidor està ja més que cansat d’intentar explicar allò del fet diferencial a gent que no mostra cap intenció d’entendre res. Mentre el to de la conversa anava pujant, cosa bastant habitual per aquestes terres, jo pensava en la petició que ha fet la Universitat de València demanant la retirada de tots els símbols feixistes amb els quals encara ens obsequia la ciutat. Sense anar més lluny, al frontispici de la Capitanía General del Ejército ubicada a la cèntrica plaça de Tetuan –curiosament a pocs metres del monument al rei Jaume I el Conqueridor–, encara s’hi pot observar una formosa àliga imperial escolpida en pedra. Com és que encara hi és? Per què no s’ha tret? Ningú denuncia el seu caràcter anticonstitucional?

Estranya és aquesta democràcia que justifica peculiars expressions sota un suposat valor històric, quan estan rigorosament prohibits en d’altres països, com és el cas d’Alemanya. Paradoxal és al permetre’m pagar elevats impostos a canvi d’infraestructures envellides i minses inversions. Descoratjador resulta a l’obligar-me a conèixer i utilitzar el castellà, però obstaculitzar-me viure plenament en la meva llengua. Indignant a l’imposar-me una solidaritat –en la meva innocència jo creia que era un acte generós i voluntari– i al mateix temps consentir que s’estengui la consideració de veïns dolents de l’escala, i finalment, insultant al defensar a pany i forrellat la integritat del castellà i no definir-se clarament sobre problemes lingüístics d’altres llengües teòricament igualment espanyoles.

Potser és que aquells magnificats triomfs aconseguits durant la transició van ser senzillament un col·lecció de renúncies en temes fonamentals de les quals ara en paguen les conseqüències? Potser és que fa massa temps que ens estan aixecant la camisa i ara ens hem adonat que tenim fred? Com dirien en castellà, “esos polvos trajeron estos lodos”? Potser ja no hi ha remei? Massa potsers per buscar-ne les respostes en una nit de novembre.

Fenicis i xantatgistes són les dues paraules que em treuen de les meves cabòries personals. Som-hi altre cop; hi falta polaco, afegeixo irònicament. No recordo el nom de qui un cop em va avisar que en la triple condició de demòcrata, català i del Barça, tenia totes les probabilitats de passar la resta de la meva vida emprenyat com una mona. El sopar s’acaba i ens acomiadem. Els uns romandrem atrapats en l’encanteri del saborós arròs, els altres en una paella mental de la que mai en voldran sortir.