Sabíem que no érem perfectes, però ningú va advertir-nos del risc, improbable, possible i finalment cert, que fóssim nosaltres mateixos els principals responsables d’entorpir, amb els pals més grossos, les rodes d’aquest carro anomenat Catalunya. Va haver-hi un temps en què creia fermament en l’existència d’un ideari de país, pàtria o com volgueu anomenar-ho, que per sobre de les particulars projeccions de vot de cada partit, aplegaria, en moments cabdals, la societat civil, política i econòmica sota una decidida unitat d’acció vers els nostres interessos com a poble. De fet, encara penso així, amb l’única diferència que els qui ens representen han deixat clar que es preocupen més de continuar, reprendre o agafar l’ensucrada poltrona del poder que no pas d’exercir aquell catalanisme de pa sucat amb oli que tants cops han utilitzat a conveniència.

És d’esperar que en el moment de la lectura d’aquestes ratlles, la calor de l’estiu s’hagi emportat les remors del lamentable espectacle amb el qual ens han obsequiat els polítics catalans i la reforma de l’Estatut. Els que ja no manen, s’han destapat amb una col·lecció d’iniciatives tan reivindicatives del fet nacional que és difícil d’entendre com van poder governar durant anys i panys amb l’opresora cotilla del present Estatut i pactar també amb la dreta més dura de l’actual democràcia. Els que han aconseguit el poder, semblen més ocupats per contentar tant els socis d’aquí com els de més enllà del Segre, encara que sigui pel conegut mètode d’afegir aigua al vi fins abaratir-lo. Els que volen reviure temps pretèrits de glòria, elaboren propostes més pròpies del país dels somnis que no pas des de la realitat més crua, com si algú no els hagués explicat que el nou Estatut s’ha d’aprovar a Madrid. I aquells que, segons tots els indicadors, ni manen ni manaran mai, ja no saben a quin fre agafar-se perquè tot quedi com estava o menys encara.

Si tot plegat no fos prou descoratjador, l’allau d’esmenes presentades només pot portar-nos a la conclusió que la reforma va ser redactada durant una obscura nit de fantasies i, un cop dormida la mona, els seus autors ara no se’n senten responsables. Perquè si bé podria semblar coherent la postura d’aquells que recorren a la totalitat, no puc entendre com els mateixos que directament han participat en la redacció del nou Estatut acumulin després més de 200 esmenes, pròpies! Una mostra patètica de la mediocritat que ens envolta.

Em pregunto com és possible que entre tantes ments pensants a ningú no se li hagi acudit deixar –d’una punyetera vegada– de mirar el nostre gloriós passat farcit de derrotes i afrontar el futur amb propostes innovadores, modernes i –com està de moda dir– engrescadores. Fa anys ens ho avisava un tal Gavaldà de Constantí al proclamar que no n’hi ha prou amb ser català. Hi ha coses que es porten al cor i no arraconades a la bitlletera.