Si dins de Catalunya la reforma de l’Estatut ens ha obsequiat amb la polèmica que alguns no desitjàvem, qualsevol espavilat fàcilment s’imaginarà les reaccions que per aquestes contrades valencianes s’hi han originat. Per a un nombre important de la població, tots els catalans som poc menys que una colla d’extremistes que ens mirem el melic dia sí, dia també i amb l’inequívoc instrument del nou Estatut anirem de cap a la independència política.

Fa setze anys aproximadament que la Revista Cambrils va tenir la gentilesa de publicar-me un article titulat “L’ombra del 15% és allargada”, que parlava del gran escàndol que va organitzar-se a les Espanyes per la reclamació del govern de CiU de la cessió del 15% de l’IRPF a les comunitats autònomes; deien alguns que allò representava poc menys que el trencament de la nació espanyola, però res va succeir. Més tard va ampliar-se el percentatge fins a un 30% i altres modalitats financeres van incorporar-se al capítol de transferències. Les escandalitzades veus van repetir-se i res no va passar.

Ara tinc l’oportunitat –i a bé de Deu que l’aprofito– d’observar una variant d’aquests actituds immobilistes des del rovell de l’ou valencià. El que més m’ha sorprès, si és que després de tants anys residint a València pot sorprendre’m alguna cosa, és la mesquinesa dels arguments esbombats: una iniciativa serà bona o dolenta en funció del seu origen. Així, els dirigents socialistes i populars han criticat amb extrema duresa la idea reflectida en l’esborrany català de crear una Agència Tributària pròpia. L’immerescut senyor Camps va passar-se una setmana sencera apareixent als noticiaris de Canal 9, clamant al cel davant del que ell qualificava com “un dels gestos més insolidaris i egoistes” que els catalans podíem tenir vers els nostres veïns. Ara bé, no us sabria explicar el motiu pel qual el passat mes d’abril ambdós partits van aprovar la reforma de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, on s’hi incorpora una Agència Tributària Valenciana amb competències sobre els impostos propis i els cedits. Des de la batalla d’Almansa que ningú no recorda un fet tan contradictori.

Però l’estrella de la reforma encara havia d’arribar. Entendrem que redactar un estatut suposa plantejar els pilars d’allò que som com a societat civil, cap on volem anar i els mitjans que utilitzarem per arribar-hi, d’una manera concreta i clara. Ja us aviso que és molt suposar. L’estrella de València és la “clàusula Camps”, és a dir, un afegit redactat pel partit en el govern que desqualifica la majoria d’iniciatives catalanes perquè són clarament inconstitucionals; això sí, si ells les aconsegueixen, nosaltres també. La coherència feta paraula.