No és habitual que la meva columna la dediqui a la meva feina a Madrid, però l’ocasió s’ho val. Així que aquest mes, el passat em va ser imposible, us parlaré de l’Estatut, del que se’n diu als hemicicles del Congrés dels Diputats i del Senat, i també al carrer.

El 2 de novembre, quan el Congrés va debatre l’admissió a tràmit de l’Estatut, vaig sentir un gran orgull com a català a l’escoltar la veu unitària dels nostres representants al defensar la proposta de reforma i fer-ho amb la serenitat, la claredat i la tranquil·litat amb què ho van plantejar. Saber que a més a més un dels personatges que en aquell moment estaven fent història a la Carrera de San Jerónimo és del meu poble hi afegia encara més valor als meus sentiments. No cada dia pots presumir a la tribuna del Congrés que un d’aquells oradors és del teu poble.

Per a un periodista català que treballa en la informació política a Madrid cobrir aquesta notícia, ser testimoni privilegiat des del mateix hemicicle, des dels pasadissos de la cambra, des de les sales annexes on es feien reunions i descansos o des del pati interior on feia les entrevistes i connexions per als programes de TV3, va ser molt més que un dia de treball dur, va ser viure un moment destacat de la nostra història recent en primera persona.

Però aquells van ser els moments dolços, les poques hores de glòria del pas del nostre Estatut per Madrid. La resta no està sent un camí de roses, ans al contrari. I no només per al text legal del Parlament, sinó fins i tot per als catalans que vivim aquí, que hem d’escoltar i aguantar tota mena de comentaris, no sobre el que diu la proposta de reforma de l’Estatut, sinó de les manipulacions que alguns polítics i alguns mitjans de comunicació han posat en marxa per tal d’avortar-ne la seva viabilitat parlamentària.

Jo sóc una persona de tarannà molt tranquil, lluny dels extremismes i de les desqualificacions fàcils, i amb aquesta actitut afronto les preguntes, els comentaris i els atacs que patim aquests mesos. Ja he viscut situacions semblants altres cops, però no tan fortes com ara. Hi ha vegades que estic temptat d’abandonar aquesta actitud pacífica i pedagògica per encetar-ne una d’un altre tipus, però de moment continuo per la via del català tranquil... El que més em dol de tot és que amics meus madrilenys, que em coneixen d’anys i que saben el que penso de moltes coses com ara la llengua o els meus sentiments nacionals, em retreuen qüestions que no tenen res a veure amb l’Estatut sinó amb la campanya politicomediàtica a què abans em referia. No són gent que desconeguin Catalunya, sinó que l’actual clima de crispació els ha portat a qüestionar-se temes que fa uns anys no els generaven cap preocupació...

Jo m’he mullat molt en les previsions sobre si hi haurà o no Estatut, sempre he dit que sí. Fins i tot aquests mesos difícils em mantinc en el pronòstic, tot i que hi ha moments de feblesa i debilitat en els quals el dubte m’envaeix. El meu convenciment no es basa en informació privilegiada o secreta, sinó en l’anàlisi de determinats comportaments polítics i de la creença que algunes afirmacions que s’han fet no seran només paraules perquè se les endugui una mestralada.

Ara bé, les coses estan malament i són susceptibles d’empitjorar, i treure la gent al carrer contra una part del territori és una maniobra perillosa i que pot fer canviar algunes opinions. Caldrà estar atents i pegar-hi alguna altra fanalada.