Aquests dies, hom segueix, amb força inquietud, els aldarulls dels barris perifèrics de França; el pretès model d’integració social dels nostres veïns s’està qüestionant davant la violència de milers de joves amb escàs futur, bona part d’ells fills d’immigrants del Nord d’Àfrica. Tant se val que anàlisis més sensates parlin d’un conjunt de causes complexes i estructurals. La nostra societat de zàping mental prefereix empassar-se quatre tòpics. El més greu, però, és palesar com assenyats tertulians alimenten això. Sense pèls a la llengua a Catalunya Ràdio, no pas la COPE, un dels col·laboradors estel·lars del programa del Bassas va fer una mena de macedònia entre Al-Qaida, antisemitisme, imams integristes i Al-Jashira que feia feredat. Parlant en plata: darrere de la revolta hi ha un islam excloent i fanàtic, incompatible amb l’Occident democràtic.

Des de l’atemptat de les Torres Bessones s’està covant un perillós estat d’opinió que acaba identificant islam amb terrorisme. Malgrat ser una simplificació barroera, té força acceptació entre un públic predisposat a buscar un enemic ben dolent.

Aquella nit de l’11 de setembre, com bona part de la resta dels mortals, servidor de vostès estava enganxat a la pantalla; de sobte, en un parèntesi de les tràgiques imatges dels avions esclatant, una colla de xavals i dones palestines d’un camp de refugiats feien saltirons d’alegria. Allò em va fer mal als ulls i vaig intentar fer un esforç de racionalització, davant la indignació d’un conegut que va exclamar: “Tots són iguals”. Després es va saber com aquelles imatges responien a un episodi anterior i que de cap manera aquella gent celebrava la carnisseria contra ciutadans dels Estats Units. Malgrat ser una vergonyosa manipulació de la realitat, l’efecte negatiu sobre les retines de milions de persones ja estava assolit.

La tírria cap al món musulmà no ve d’ara; la poca consideració s’alimenta de prejudicis atàvics que no resisteixen cap prova del nou. Sempre recordaré aquelles històries de gent gran que havia fet la mili al Protectorat del Marroc; oblidant com Espanya era un poder imperialista, tots els protagonistes d’aquelles aventures africanes asseguraven, de manera indefectible, com no et podies fiar dels moros (natius colonitzats, ull!). Altres comentaris són dignes de l’antologia de la bestiesa històrica; una simpàtica veïna es queixava de la poca integració dels magribins en el nostre poble, fent referència al passat: “Tants anys que ens va costar fer-los fora d’Espanya perquè ara tornin!”.

Sorprenentment, aquella bona dona no estava massa allunyada de les genials consideracions acadèmiques d’un conferenciant de luxe a la Universitat de Georgetown, Don José María Aznar l’any 2004: “Si se toma el problema y se enfoca en lo que Ben Laden ha declarado en los años recientes, se darán cuenta que el problema de España con Al-Qaeda y el terrorismo islámico no empezó con la crisis de Irak... Es preciso retroceder 1.300 años, a los inicios del siglo VIII cuando España fue invadida por los moros y rechazó convertirse en una pieza más del mundo islámico y comenzó una larga batalla para recuperar su identidad. Este proceso de reconquista fue muy largo, 800 años.”

Admira, amable lector, la subtilesa d’aquests mots que promouen l’acostament entre cultures i pobles.

Afegitó: Si no esteu servits amb la islamofòbia del Senyor de les Açores, us podeu inflar a raig fet amb España frente al Islam. De Mahoma a Ben Laden de César Vidal.