A finals de novembre, el diari El Punt (edició del Camp de Tarragona) publicava a la contraportada un article de Josep Santesmases i Ollé sobre les pluges d’aquesta tardor i, de sobte, apareixia aquest paràgraf: “Terres les de Cambrils, no pas el de mar, de petita concentració humana en cases disperses, com si fossin plantes crescudes a l’atzar, al voltant dels camins que voltaven la petita clotada, situada a l’entorn de 1.200 metres d’altitud. L’antic castell, l’església i el cementiri, les cases, les fondes, la casa de la vila, són petits punts disgregats en el mapa. A Cambrils hi conreen patates de muntanya com les de Prades, criades encara més altes.”

Vet aquí que, d’una tacada, la majoria de cambrilencs hem sabut més coses del Cambrils “no pas el de mar”, de qui ja fa temps que en coneixíem l’existència, però que fins i tot situaríem amb dificultat en el mapa. Per si algú no ho sap encara, estem parlant d’un petit poble que no arriba ni tan sols a la categoria de municipi –forma part del d’Odèn–, a la comarca del Solsonès. I, pel que acabem de llegir, resulta que és un nucli de població disseminada, de muntanya, amb un antic castell i casa de la vila –és el nucli principal del municipi al qual pertany–, i que s’hi fan patates de gran qualitat.

No deixa de ser sorprenent que dos pobles que s’anomenen igual, amb permís de certs diccionaris ultres (d’ultracorrecció, no en un sentit polític o partidari), i que formen part del mateix país, no hagin establert alguna mena de lligams, més o menys oficials. Per exemple, ens podríem haver agermanant, com han fet altres municipis homònims, o potser es podria haver establert alguna mena de col·laboració entre entitats o qualsevol altra cosa. La gran distància demogràfica entre els dos nuclis, i el fet que el municipi solsonenc no incorpori el nom de Cambrils a la seva denominació oficial no em semblen arguments de pes. Fins i tot, és més que probable que la immensa majoria de cambrilencs dels que toquem a mar no hem estat mai a l’altre Cambrils. Ni tan sols puc recordar, si és que mai s’ha fet, una excursió organitzada per conèixe’l. En resum, que durant les últimes dècades els cambrilencs d’aquí hem estat totalment d’esquena als cambrilencs d’allà. Oblit involuntari? Si em permeteu la digressió psicoanalista, més aviat penso en un distanciament buscat involuntàriament, com si el fet de no esmentar el nom de la cosa aquesta pogués deixar d’existir.

I és que durant uns anys, i no en fa tants, vam viure relativament neguitejats per la possibilitat d’una esquerda social provocada pel nom del nostre municipi. L’Ajuntament, i no nego que també una part important de la població, va fer una autèntica croada contra la denominació de “Cambrils de Mar” que en un determinat moment es va voler obrir pas des d’instàncies academicistes. Esmentar l’existència d’un altre poble amb idèntica denominació era, naturalment, donar arguments als partidaris d’adjectivar el nostre. Però les circumstàncies socials i polítiques són ara ben diferents i l’etapa de temença i desconfiança ha quedat enrere. Les circumstàncies polítiques han canviat i la societat és molt més madura per abordar, quan ella mateixa ho vulgui, qualsevol debat sobre identitats o noms. I no estic patrocinant que ho hagi de fer, sinó que ho pot fer. Direu que hi ha coses molt més importants que agermanar-nos amb un altre poble o organitzar-hi una excursió turisticocultural. És clar que sí, però aquestes petites coses sense importància són sovint la sal de la vida. Així, doncs, què n’hem de fer del Cambrils “no pas el de mar”?