Experiència de periodista
Fa només uns dies, gràcies a una invitació de la Universitat Rovira i Virgili, el Col·legi de Periodistes de Tarragona i Caixa Tarragona, vaig fer una conferència sobre la meva experiència de periodista. Aquest és el títol del cicle de sis xerrades en què diferents professionals aporten la seva visió sobre el món de la comunicació, i del nostre bagatge i les nostres vivències en lexercici daquest ofici. Perdoneu, doncs, si la columna daquest mes la dedico a comentar coses de les quals vaig parlar i sobre les sensacions que vaig tenir al participar en aquesta faceta desconeguda de conferenciant. Una sensació entranya, perquè jo madreço cada dia a molts milers despectadors de TV3 sort en tenim de tenir tan bona audiència però és molt diferent de parlar davant un nodrit auditori perquè el llenguatge que fas servir no és el mateix i perquè la possibilitat dintercomunicació directa amb el públic fa que tot sigui molt diferent.
Però el balanç va ser molt positiu, tot i que al començament quan mho van proposar vaig pensar que començàvem a anar malament si ja moferien parlar de la meva experiència, perquè devien pensar que ja sóc força gran com per fer-ho. Part de raó deuen tenir, perquè ja fa un grapat danys que vaig per les fires, com diu la dita, i ja he carregat un bon sac de vivències personals i professionals. Vaig llegir un dia que un company justificava aquesta sensació dient que era massa jove per escriure unes memòries i prou gran per evitar fer-les i que per això quan li encarregaven alguna daquestes intervencions havia de caminar per lestret camí de la meditació per no caure en nostàlgies, ni en penediments. Per això al meu auditori tarragoní, composat majoritàriament per joves estudiants, els vaig voler advertir de la meva condició de periodista sènior, de periodista veterà, però no vell, i els vaig subratllar que el meu plantejament davant la feina continua sent el mateix que quan vaig començar i espero que duri perquè a mi em continua apassionant la meva feina, el dia que baixi només una mica dinterès pel que faig, serà el moment de parlar amb els meus caps i demanar-los un canvi. Afortunadament en la nostra professió hi ha molts nivells de treballs que no fan imprescindible que hagis destar sempre en la primera línia de foc, sinó que hi ha altres funcions que no tenen aquest nivell de tensió o de responsabilitat.
Vaig tenir la sort de tenir al costat com a presentador de la meva xerrada un altre periodista veterà, bon amic i company de columna a la Revista, el Xavier Bas, tots dos fills de la rica escola de periodistes de les comarques tarragonines. Tots dos hem compartit experiències a Ràdio Popular i alguna a Ràdio Reus, però sobretot vam començar a aprendre lofici en aquestes pàgines de la Revista, literalment en pantalons curts, com nha quedat constància gràfica. En la meva llista de sumands, nhi ha un de molt destacat, lúnic mitjà que hi havia al meu poble, a Cambrils, la Revista Cambrils, que ha exercit com a aglutinador i impulsor dels joves periodistes cambrilencs al llarg dels anys. El Bas, el Xavi Cassadó, el Joan Martí i jo mateix som fills daquesta publicació i molts altres que ara hi treballen, alguns com sempre de forma altruista, altres afortunadament a nivell professional, amb la tradicional edició de paper de la Revista i amb una edició diària del Diari Digital, encapçalats pel Lluís Rovira. També és de justícia recordar el paper que hi ha jugat el veterà Josep Salceda, un referent per a tots nosaltres, no només els cambrilencs, sinó per al conjunt de la professió de les nostres comarques.
Durant una hora, Déu nhi do del que vaig xerrar! Vaig explicar fonamentalment la meva singladura madrilenya de més de 20 anys a Catalunya Ràdio primer, a lAvui després i a TV3 en lactualitat, i també els moments més apassionants que he viscut tant al Congrés, com a la Moncloa, a les seus dels partits o viatjant per arreu del món amb els tres presidents del govern espanyol que he conegut: Felipe González, José Maria Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero. Com que tampoc es tractava dexplicar només anècdotes i perquè és un tema encara recent, la meva experiència dels atemptats de l11-M i els tres dies posterior, va ser un capítol especial perquè aquesta vivència personal és una de les més colpidores i també més enriquidores de la meva carrera i ha deixat forces empremtes tant a nivell professional com personal. Nhi ha hagut daltres, evidentment, però difícilment daquesta intensitat.
Danècdota també en vaig explicar alguna, va ser com a exemple de totes les coses que ens hem de sentir els catalans a la capital quan les relacions Catalunya-Espanya no passen per bons moments. Vaig escollir-ne una que implicava també Cambrils.
Un dia conduint un cotxe de la tele, pintat com els daquí, quan un senyor es va situar a la meva alçada, va baixar la finestreta, va fer un gest de mal gust, i va cridar Carod-Rovira, amb una gran sorpresa per la meva part, perquè vaig pensar si lindividu en qüestió mhavia reconegut com a cambrilenc i menviava records per al meu paisà...
Va ser una fanalada, llarga, per la meva vida de periodista dinformació política sense deixar de banda els sentiments i les vivències personals.
Josep Capella és periodista
Però el balanç va ser molt positiu, tot i que al començament quan mho van proposar vaig pensar que començàvem a anar malament si ja moferien parlar de la meva experiència, perquè devien pensar que ja sóc força gran com per fer-ho. Part de raó deuen tenir, perquè ja fa un grapat danys que vaig per les fires, com diu la dita, i ja he carregat un bon sac de vivències personals i professionals. Vaig llegir un dia que un company justificava aquesta sensació dient que era massa jove per escriure unes memòries i prou gran per evitar fer-les i que per això quan li encarregaven alguna daquestes intervencions havia de caminar per lestret camí de la meditació per no caure en nostàlgies, ni en penediments. Per això al meu auditori tarragoní, composat majoritàriament per joves estudiants, els vaig voler advertir de la meva condició de periodista sènior, de periodista veterà, però no vell, i els vaig subratllar que el meu plantejament davant la feina continua sent el mateix que quan vaig començar i espero que duri perquè a mi em continua apassionant la meva feina, el dia que baixi només una mica dinterès pel que faig, serà el moment de parlar amb els meus caps i demanar-los un canvi. Afortunadament en la nostra professió hi ha molts nivells de treballs que no fan imprescindible que hagis destar sempre en la primera línia de foc, sinó que hi ha altres funcions que no tenen aquest nivell de tensió o de responsabilitat.
Vaig tenir la sort de tenir al costat com a presentador de la meva xerrada un altre periodista veterà, bon amic i company de columna a la Revista, el Xavier Bas, tots dos fills de la rica escola de periodistes de les comarques tarragonines. Tots dos hem compartit experiències a Ràdio Popular i alguna a Ràdio Reus, però sobretot vam començar a aprendre lofici en aquestes pàgines de la Revista, literalment en pantalons curts, com nha quedat constància gràfica. En la meva llista de sumands, nhi ha un de molt destacat, lúnic mitjà que hi havia al meu poble, a Cambrils, la Revista Cambrils, que ha exercit com a aglutinador i impulsor dels joves periodistes cambrilencs al llarg dels anys. El Bas, el Xavi Cassadó, el Joan Martí i jo mateix som fills daquesta publicació i molts altres que ara hi treballen, alguns com sempre de forma altruista, altres afortunadament a nivell professional, amb la tradicional edició de paper de la Revista i amb una edició diària del Diari Digital, encapçalats pel Lluís Rovira. També és de justícia recordar el paper que hi ha jugat el veterà Josep Salceda, un referent per a tots nosaltres, no només els cambrilencs, sinó per al conjunt de la professió de les nostres comarques.
Durant una hora, Déu nhi do del que vaig xerrar! Vaig explicar fonamentalment la meva singladura madrilenya de més de 20 anys a Catalunya Ràdio primer, a lAvui després i a TV3 en lactualitat, i també els moments més apassionants que he viscut tant al Congrés, com a la Moncloa, a les seus dels partits o viatjant per arreu del món amb els tres presidents del govern espanyol que he conegut: Felipe González, José Maria Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero. Com que tampoc es tractava dexplicar només anècdotes i perquè és un tema encara recent, la meva experiència dels atemptats de l11-M i els tres dies posterior, va ser un capítol especial perquè aquesta vivència personal és una de les més colpidores i també més enriquidores de la meva carrera i ha deixat forces empremtes tant a nivell professional com personal. Nhi ha hagut daltres, evidentment, però difícilment daquesta intensitat.
Danècdota també en vaig explicar alguna, va ser com a exemple de totes les coses que ens hem de sentir els catalans a la capital quan les relacions Catalunya-Espanya no passen per bons moments. Vaig escollir-ne una que implicava també Cambrils.
Un dia conduint un cotxe de la tele, pintat com els daquí, quan un senyor es va situar a la meva alçada, va baixar la finestreta, va fer un gest de mal gust, i va cridar Carod-Rovira, amb una gran sorpresa per la meva part, perquè vaig pensar si lindividu en qüestió mhavia reconegut com a cambrilenc i menviava records per al meu paisà...
Va ser una fanalada, llarga, per la meva vida de periodista dinformació política sense deixar de banda els sentiments i les vivències personals.
Josep Capella és periodista