La plaga dels pixapins
Catalunya no gaudeix dunes condicions naturals favorables al desenvolupament agrari i sovint la meteorologia ha delmat els conreus; els avis recorden les glaçades de 1957 que van matar milers doliveres arreu. Per reblar el clau de linfortuni històric, les plagues, gairebé de magnituds bíbliques, han malmès esforços de generacions: la llagosta que ens va visitar el segle XVII o la fil·loxera que va significar la ruïna de comarques com el Priorat.
Malgrat tot, els nostres avantpassats van resistir amb coratge els estralls daquestes malures; nogensmenys, en la memòria col·lectiva ha fet fortuna aquella dita popular que assenyala: El pagès català, de les pedres, en treu pans.
Tanmateix, en aquest nou model de societat postindustrial, una nova plaga amenaça el món rural; una plaga més letal que aquell petit escarabat intrús dAmèrica que va sembrar la desolació en les vinyes a les acaballes del segle XIX.
Aquesta pandèmia insofrible identifica un espècimen fatxenda urbà o metropolità, preferentment barceloní, que creu salvar la vida del món rural perquè compra una mica doli a la cooperativa o pastissets del forn els diumenges.
Alguns, fins i tot, han redescobert la tranquil·litat de la vida a pagès i han tingut a bé obsequiar aquells rústics amb la seva presència salvadora cada cap de setmana. Ai las! Descoberta malaurada perquè sospiren per un camp bucòlic, de pessebre vivent, una postal sense sorolls ni ferums ni incomoditats de cap mena.
Com que la realitat rural no és tan idíl·lica perquè el natiu sha de guanyar la vida treballant la terra o criant animals, fan escarafalls ostentosos i van als jutjats perquè les campanes toquen, els tractors llauren, els esquellots dels cavalls sonen i una granja de vedells propera molesta les seves delicades narius els festius i ponts respectius. Altrament, de dilluns a divendres sempassen, sense piular, tota la contaminació atmosfèrica i acústica que calgui. El preu del progrés.
Oblidant llurs orígens familiars, que no són altres que els de la Catalunya del marge i laixada, abillats amb xandalls ridículs, gasten uns aires de nou-ric que tomben més que els purins de porc que troben pestilents. Curiosament, algun jutge indocumentat encara els dóna la raó i cal callar les campanes i tancar la granja que ha tingut la gosadia de pertorbar-los; això sí, algun malfiat es pregunta per què carall instal·len sengles segones residències a redós del campanar o de la cort de vaques, si després tot són queixes i gemecs. Però una dita també força reeixida ja avisa: Hostes vingueren que de casa ens tragueren.
El camp català fa molt temps que fa aigües. Els preus baixos, lenvelliment de la població del sector, la competència de països amb costos laborals irrisoris al costat de lacreditada incompetència governamental, la dependència ofegadora respecte dels grans grups agroalimentaris, els preus disparats del gasoil i els fertilitzants, la disminució progressiva defectius humans any rere any; tot plegat esdevé un estol dentrebancs que converteixen la dona i lhome pagesos en un resistent a gairebé tot.
Pot combatre sequeres, glaçades, ventades, collites mal pagades, polítiques absurdes de Brussel·les, mosca negra, míldiu, aranya roja, cendrosa, pugó, però no pot sulfatar de cap manera la plaga dels pixapins, paradigma de la ignorància supina, incapaços de distingir una bajoca duna garrofa o dimaginar un pollastre que no sigui a last.
Jaume Borràs és historiador
Malgrat tot, els nostres avantpassats van resistir amb coratge els estralls daquestes malures; nogensmenys, en la memòria col·lectiva ha fet fortuna aquella dita popular que assenyala: El pagès català, de les pedres, en treu pans.
Tanmateix, en aquest nou model de societat postindustrial, una nova plaga amenaça el món rural; una plaga més letal que aquell petit escarabat intrús dAmèrica que va sembrar la desolació en les vinyes a les acaballes del segle XIX.
Aquesta pandèmia insofrible identifica un espècimen fatxenda urbà o metropolità, preferentment barceloní, que creu salvar la vida del món rural perquè compra una mica doli a la cooperativa o pastissets del forn els diumenges.
Alguns, fins i tot, han redescobert la tranquil·litat de la vida a pagès i han tingut a bé obsequiar aquells rústics amb la seva presència salvadora cada cap de setmana. Ai las! Descoberta malaurada perquè sospiren per un camp bucòlic, de pessebre vivent, una postal sense sorolls ni ferums ni incomoditats de cap mena.
Com que la realitat rural no és tan idíl·lica perquè el natiu sha de guanyar la vida treballant la terra o criant animals, fan escarafalls ostentosos i van als jutjats perquè les campanes toquen, els tractors llauren, els esquellots dels cavalls sonen i una granja de vedells propera molesta les seves delicades narius els festius i ponts respectius. Altrament, de dilluns a divendres sempassen, sense piular, tota la contaminació atmosfèrica i acústica que calgui. El preu del progrés.
Oblidant llurs orígens familiars, que no són altres que els de la Catalunya del marge i laixada, abillats amb xandalls ridículs, gasten uns aires de nou-ric que tomben més que els purins de porc que troben pestilents. Curiosament, algun jutge indocumentat encara els dóna la raó i cal callar les campanes i tancar la granja que ha tingut la gosadia de pertorbar-los; això sí, algun malfiat es pregunta per què carall instal·len sengles segones residències a redós del campanar o de la cort de vaques, si després tot són queixes i gemecs. Però una dita també força reeixida ja avisa: Hostes vingueren que de casa ens tragueren.
El camp català fa molt temps que fa aigües. Els preus baixos, lenvelliment de la població del sector, la competència de països amb costos laborals irrisoris al costat de lacreditada incompetència governamental, la dependència ofegadora respecte dels grans grups agroalimentaris, els preus disparats del gasoil i els fertilitzants, la disminució progressiva defectius humans any rere any; tot plegat esdevé un estol dentrebancs que converteixen la dona i lhome pagesos en un resistent a gairebé tot.
Pot combatre sequeres, glaçades, ventades, collites mal pagades, polítiques absurdes de Brussel·les, mosca negra, míldiu, aranya roja, cendrosa, pugó, però no pot sulfatar de cap manera la plaga dels pixapins, paradigma de la ignorància supina, incapaços de distingir una bajoca duna garrofa o dimaginar un pollastre que no sigui a last.
Jaume Borràs és historiador