El model del Carnaval
Després de vuit anys dabsència, Cambrils ha tornat a tenir rua de Carnaval. Més de 1.000 persones agrupades en 16 comparses hi han pres part. Si hem de fer cas dels comentaris de Revista Cambrils Diari Digital, i a pesar dalguns comentaris crítics, la gent li ha donat una bona nota. Participants, organitzadors i públic han quedat amb ganes de repetir. És de suposar, doncs, que lany que ve Cambrils tornarà a tenir rua de Carnaval. Ha estat un èxit i sha de felicitar tots els implicats i, sobretot, agrair la moltíssima feina feta perquè tot surti bé.
Aquestes darreres setmanes, i a propòsit de Tarragona i Reus, va aparèixer un comentari a la premsa comarcal que assenyalava que el problema és la falta dun model clar dels carnavals daquestes ciutats. Una anàlisi que, salvant distàncies, també es pot aplicar al de Cambrils i al de gairebé tots els pobles de la nostra geografia. Volem Carnaval, sí, però quin Carnaval? Volem un Carnaval venecià, en què prima el gust per les màscares i les vestimentes refinades? O un Carnaval a lestil brasiler, amb treballades coreografies, molta música i sensualitat? O un Carnaval gadità, en què predomina la sàtira enginyosa però despietada? No es tracta dimposar per real decret què han de fer les comparses, però sí que, amb el pas dels anys, cada Carnaval hauria de trobar la seva pròpia personalitat. Daquesta manera, quan un Carnaval troba el seu propi model, la gran part dels participants acaba alineant-shi de manera natural. I això, sincerament, no passa ni a Cambrils, ni a Reus, ni a Tarragona, ni pràcticament enlloc. I, a més, cada cop passa menys, i ara no parlo de Cambrils.
Quants cops hem sentit que per Carnaval tot shi val i que és el temps de la crítica, o de la crítica a través de la disfressa? El Carnaval satíric i burlesc és un model que va tenir un cert ressò fa 25 o 30 anys, quan molts pobles van recuperar la festa. Per cert, a Cambrils i sense dir-ne Carnaval ja en teníem un: la desfilada de carrosses de Sant Antoni que organitzava la Cooperativa Agrícola, dins de la qual hi havia la categoria satírica. Ho recordeu?
Aquest model de Carnaval crític sha esvaït pràcticament i cadascú tira per on li ve de gust. I així és, en essència, lesperit de la festa: res dimposicions, llibertat total, molta diversió i alliberament de tensions. Veure lactuació de moltes persones a les rues, alienes a qualsevol sentit del ridícul, fa pensar que, com a mínim, sortir a la rua els deu fer estalviar molts diners en psicòlegs i psicoanalistes. Perfecte, llibertat total i endavant amb la iniciativa de cadascú. Tanmateix, quina llàstima que aquest extraordinari volum denergies individuals no tinguin un catalitzador que les posi al servei dun model comú.
La festa del Carnaval és viva? No per si mateixa, sinó per la força de les persones que, any rere any, tenen ganes de participar-hi. En una ciutat amb molta gent, la possibilitat que no hi hagi ningú disposat a prendre el relleu dels que es van cremant és petita, però en altres poblacions el risc és més elevat i, com va passar a Cambrils, pot acabar portant a la seva desaparició, temporal o definitiva. Enguany és any denhorabona per la recuperació de la festa. I també per pensar com ha devolucionar perquè, quan arribin dificultats, el Carnaval cambrilenc sigui un organisme viu amb prou força i autodefenses per poder-les superar i seguir endavant.
Xavier Bas és periodista
Aquestes darreres setmanes, i a propòsit de Tarragona i Reus, va aparèixer un comentari a la premsa comarcal que assenyalava que el problema és la falta dun model clar dels carnavals daquestes ciutats. Una anàlisi que, salvant distàncies, també es pot aplicar al de Cambrils i al de gairebé tots els pobles de la nostra geografia. Volem Carnaval, sí, però quin Carnaval? Volem un Carnaval venecià, en què prima el gust per les màscares i les vestimentes refinades? O un Carnaval a lestil brasiler, amb treballades coreografies, molta música i sensualitat? O un Carnaval gadità, en què predomina la sàtira enginyosa però despietada? No es tracta dimposar per real decret què han de fer les comparses, però sí que, amb el pas dels anys, cada Carnaval hauria de trobar la seva pròpia personalitat. Daquesta manera, quan un Carnaval troba el seu propi model, la gran part dels participants acaba alineant-shi de manera natural. I això, sincerament, no passa ni a Cambrils, ni a Reus, ni a Tarragona, ni pràcticament enlloc. I, a més, cada cop passa menys, i ara no parlo de Cambrils.
Quants cops hem sentit que per Carnaval tot shi val i que és el temps de la crítica, o de la crítica a través de la disfressa? El Carnaval satíric i burlesc és un model que va tenir un cert ressò fa 25 o 30 anys, quan molts pobles van recuperar la festa. Per cert, a Cambrils i sense dir-ne Carnaval ja en teníem un: la desfilada de carrosses de Sant Antoni que organitzava la Cooperativa Agrícola, dins de la qual hi havia la categoria satírica. Ho recordeu?
Aquest model de Carnaval crític sha esvaït pràcticament i cadascú tira per on li ve de gust. I així és, en essència, lesperit de la festa: res dimposicions, llibertat total, molta diversió i alliberament de tensions. Veure lactuació de moltes persones a les rues, alienes a qualsevol sentit del ridícul, fa pensar que, com a mínim, sortir a la rua els deu fer estalviar molts diners en psicòlegs i psicoanalistes. Perfecte, llibertat total i endavant amb la iniciativa de cadascú. Tanmateix, quina llàstima que aquest extraordinari volum denergies individuals no tinguin un catalitzador que les posi al servei dun model comú.
La festa del Carnaval és viva? No per si mateixa, sinó per la força de les persones que, any rere any, tenen ganes de participar-hi. En una ciutat amb molta gent, la possibilitat que no hi hagi ningú disposat a prendre el relleu dels que es van cremant és petita, però en altres poblacions el risc és més elevat i, com va passar a Cambrils, pot acabar portant a la seva desaparició, temporal o definitiva. Enguany és any denhorabona per la recuperació de la festa. I també per pensar com ha devolucionar perquè, quan arribin dificultats, el Carnaval cambrilenc sigui un organisme viu amb prou força i autodefenses per poder-les superar i seguir endavant.
Xavier Bas és periodista