L’increment notable de l’enologia experimentada al nostre país en els últims anys ha popularitzat certs termes fins ara reservats als especialistes. Per desgràcia les equivocacions i tòpics han crescut en la mateixa proporció que l’ànsia per aparentar que es domina el difícil art del tast, i no només l’aficionat, sinó fins i tot el sommelier i fins i tot algun crític incorren en despropòsits. Segons els meu modest entendre, aquests són alguns errors més comuns.

“Aquest vi no té química”. La moda mediambiental i l’existència de vins elaborats de ceps cultivats amb criteris ecològics ha fet suposar que el vi dolent és el que té química, i el bo el que no en té. Després d’elaborat el most, es fa necessari utilitzar certes dosis de química, perfectament reglamentada i autoritzada. L’absència de química moltes vegades significa la presència indesitjable de malalties i la tendència imparable cap al vi avinagrat.

“El vi, com més vell, millor”. És la conseqüència d’una reglamentació estricta sobre el que es pot dir “gran reserva”, “reserva” o “criança”. De fet, hi ha criances d’alguna bodega millors que un gran reserva d’una altra. La vellesa no indica res, llevat dels anys que té el vi de l’ampolla i el risc que el vi estigui ja mort. El vi és una cosa viva que, com totes les coses vives, es mor. Quants anys pot viure un vi perquè sigui òptim per beure? Que un vi sigui vell no és sinònim de bo.

“El vi només ha der fer olor de vi”. Res més fals, si entenem per olor de vi l’aroma del most o de les vinasses de l’any que antigament s’elaborava a les bodegues artesanals i familiars. Un bon vi té moltíssimes substàncies oloroses naturals, que els enòlegs coneixen, i n’hi introdueixen d’altres formant una harmonia de la qual depèn la qualitat del vi. El vi que només fa olor de vi no és un gran vi.

“Els vins blancs, freds i els negres, a temperatura ambient”. Sí, però no sempre. Un vi blanc fermentat i envellit en una bóta de roure s’ha de servir a la mateixa temperatura que un vi negre jove o que un de criança, és a dir, a no menys de 12 graus ni a més de 14. És llastimós el costum de servir tots els vins blancs freds com si fossin un refresc i els negres sovint tebis, per l’absurda qüestió de la temperatura ambient. Per delitar-nos bebent a l’hora de l’àpat, al meu entendre, és encertat no moure’s d’una franja que va dels 8 graus per als caves i els 18 per als negres de reserva de tot tipus en qualsevol ambient.

“El vi blanc, per al peix; el negre, per a la carn”. Una regla antiquada. Avui dia és fàcil trobar vins blancs de molt de cos, alcohol i profund buquet, i negres molt lleugers i perfumats. D’aquí que les combinacions s’hagin diversificat tant que no hi hagi cap regla; per tant, via lliure al gust i a la imaginació.

Amb unes sardines a la brasa, un bacallà o una arengada, no hi lliga més beure un vi negre, malgrat ser peix?