Anuncis ambulants
Aquest mes no escriuré sobre Cambrils, si més no directament, sinó de lajuntament de Reus, però tenint en compte ladmiració i la imitació que la nostra administració municipal sembla tenir per la reusenca, potser aquest comentari no està al capdavall fora de lloc. Reus ha estat notícia recentment perquè alguns propietaris de vehicles a motor que el volien vendre han estat sancionats per enganxar als parabrises el típic cartellet de Es ven, o Em venen, seguit dun número de telèfon. Argumenta ladministració local, esperonada per les queixes de les cases de venda de vehicles usats, que és una activitat comercial il·lícita a la via pública, per la qual no es paguen impostos, i que, per tant, ha de ser perseguida i eradicada. Pel que hem llegit, les multes no són precisament simbòliques, però això, pel que vull comentar aquí, té poca importància.
Notícies com aquesta fan dubtar de la capacitat dels nostres polítics també els locals, com demostren els fets de mantenir la connexió amb la societat un cop arriben al poder. La decisió de multar una persona que no pretén una altra cosa que vendre el seu cotxe sense haver de pagar una comissió als intermediaris una opció tant legítima com la contrària serà segurament legal perquè ja sha ocupat lAjuntament de modificar les ordenances. Legal, doncs, potser sí, però al mateix temps mancada de sentit comú i de qualsevol sensibilitat. Això és matar mosques a canonades, i de pas causar un munt de víctimes pel camí.
Asseguren els impulsors de la persecució que ho fan perquè han comprovat, prèvia denúncia dels venedors de segona mà, que darrere els paperets enganxats al parabrises shi amaguen xarxes organitzades que duen a terme una activitat comercial organitzada i encoberta. És molt possible que tinguin raó, ja que la picaresca, i les seves derivades als dos costats de la línia de la legalitat, sembla inherent a la condició humana. Però suposar que tots els anuncis ambulants responen a aquesta patró és, simplement, una inadmissible presumpció de culpabilitat que, com a mínim, atempta contra la dignitat moral del ciutadà. I, quan el tema arribi als tribunals, que segur que hi arribarà, ja veurem si també contra els seus drets legals.
Si hi ha xarxes que comercien il·lícitament al carrer, doncs que es persegueixin. Que no deu ser tan difícil, no? Només cal examinar els números de telèfon publicitats, contactar-hi si shi veu res de sospitós, i estirar el fil fins on calgui. O és que potser algú pretén vendre un cotxe sense tenir cap contacte directe amb el possible comprador? Això és, precisament, el que ha dit que farà un altre ajuntament, en aquest cas el de lHospitalet de Llobregat, per intentar eradicar aquest comerç il·legal. Però a Reus es veu que no val la pena ni intentar-ho. Pel broc gros i directe a la jugular, que fa més mal.
Posats en aquesta tessitura, aprofito per llistar algunes de les moltes altres pràctiques perverses del ciutadà que també poden ser susceptibles de perseguir, o que ho podrien ser amb una petita i insignificant modificació de les ordenances: els paperets que lestudiant/a universitari/a enganxa als fanal per fer classes de repàs a lestiu i així ajudar-se a pagar els estudis, els no menys interessants cartellets escrits a mà en què una senyora colombiana sofereix a netejar pisos o cuidar persones grans quina ocurrència, per què ho hauria de fer en aquests temps que corren!, el foli enganxat a la porta del garatge de casa meva que diu Llogo pàrquing de moto telèfon..., el tros de cartró penjat al balcó de cal veí que anuncia Es ven, etc. En el ram dels vehicles a motor, també podria caure el pes de les ordenances en aquells que, sense haver tret loportuna llicència municipal, encara mostren aquelles extravagants enganxines que promocionaven el paisatge de Sant Miquel del Fai, o les no menys conegudes de I love NY. O fins i tot les de Cambrils. Sol, marinada i romesco, si és que encara en queda alguna. I tornant a les activitats no motoritzades, lactual crisi econòmica obre un insospitat filó per a la voracitat municipal: el nombre creixent de persones que utilitzen la via pública per obtenir alguns recursos econòmics i que sovint sacompanyen dun text descriptiu del drama vital que arrosseguen (Tengo cuatro hijos y no tengo trabajo...). En aquest cas, a més, estaria més que justificada una campanya sancionadora sense miraments, perquè ja se sap que hi ha molta màfia darrere daquests exèrcits de pidolaires.
Després de vuit anys dabsència, Cambrils ha tornat a tenir rua de Carnaval. Més de 1.000 persones agrupades en 16 comparses hi han pres part. Si hem de fer cas dels comentaris de Revista Cambrils Diari Digital, i a pesar dalguns comentaris crítics, la gent li ha donat una bona nota. Participants, organitzadors i públic han quedat amb ganes de repetir. És de suposar, doncs, que lany que ve Cambrils tornarà a tenir rua de Carnaval. Ha estat un èxit i sha de felicitar tots els implicats i, sobretot, agrair la moltíssima feina feta perquè tot surti bé.
Aquestes darreres setmanes, i a propòsit de Tarragona i Reus, va aparèixer un comentari a la premsa comarcal que assenyalava que el problema és la falta dun model clar dels carnavals daquestes ciutats. Una anàlisi que, salvant distàncies, també es pot aplicar al de Cambrils i al de gairebé tots els pobles de la nostra geografia. Volem Carnaval, sí, però quin Carnaval? Volem un Carnaval venecià, en què prima el gust per les màscares i les vestimentes refinades? O un Carnaval a lestil brasiler, amb treballades coreografies, molta música i sensualitat? O un Carnaval gadità, en què predomina la sàtira enginyosa però despietada? No es tracta dimposar per real decret què han de fer les comparses, però sí que, amb el pas dels anys, cada Carnaval hauria de trobar la seva pròpia personalitat. Daquesta manera, quan un Carnaval troba el seu propi model, la gran part dels participants acaba alineant-shi de manera natural. I això, sincerament, no passa ni a Cambrils, ni a Reus, ni a Tarragona, ni pràcticament enlloc. I, a més, cada cop passa menys, i ara no parlo de Cambrils.
Quants cops hem sentit que per Carnaval tot shi val i que és el temps de la crítica, o de la crítica a través de la disfressa? El Carnaval satíric i burlesc és un model que va tenir un cert ressò fa 25 o 30 anys, quan molts pobles van recuperar la festa. Per cert, a Cambrils i sense dir-ne Carnaval ja en teníem un: la desfilada de carrosses de Sant Antoni que organitzava la Cooperativa Agrícola, dins de la qual hi havia la categoria satírica. Ho recordeu?
Aquest model de Carnaval crític sha esvaït pràcticament i cadascú tira per on li ve de gust. I així és, en essència, lesperit de la festa: res dimposicions, llibertat total, molta diversió i alliberament de tensions. Veure lactuació de moltes persones a les rues, alienes a qualsevol sentit del ridícul, fa pensar que, com a mínim, sortir a la rua els deu fer estalviar molts diners en psicòlegs i psicoanalistes. Perfecte, llibertat total i endavant amb la iniciativa de cadascú. Tanmateix, quina llàstima que aquest extraordinari volum denergies individuals no tinguin un catalitzador que les posi al servei dun model comú.
La festa del Carnaval és viva? No per si mateixa, sinó per la força de les persones que, any rere any, tenen ganes de participar-hi. En una ciutat amb molta gent, la possibilitat que no hi hagi ningú disposat a prendre el relleu dels que es van cremant és petita, però en altres poblacions el risc és més elevat i, com va passar a Cambrils, pot acabar portant a la seva desaparició, temporal o definitiva. Enguany és any denhorabona per la recuperació de la festa. I també per pensar com ha devolucionar perquè, quan arribin dificultats, el Carnaval cambrilenc sigui un organisme viu amb prou força i autodefenses per poder-les superar i seguir endavant.
Xavier Bas és periodista
Notícies com aquesta fan dubtar de la capacitat dels nostres polítics també els locals, com demostren els fets de mantenir la connexió amb la societat un cop arriben al poder. La decisió de multar una persona que no pretén una altra cosa que vendre el seu cotxe sense haver de pagar una comissió als intermediaris una opció tant legítima com la contrària serà segurament legal perquè ja sha ocupat lAjuntament de modificar les ordenances. Legal, doncs, potser sí, però al mateix temps mancada de sentit comú i de qualsevol sensibilitat. Això és matar mosques a canonades, i de pas causar un munt de víctimes pel camí.
Asseguren els impulsors de la persecució que ho fan perquè han comprovat, prèvia denúncia dels venedors de segona mà, que darrere els paperets enganxats al parabrises shi amaguen xarxes organitzades que duen a terme una activitat comercial organitzada i encoberta. És molt possible que tinguin raó, ja que la picaresca, i les seves derivades als dos costats de la línia de la legalitat, sembla inherent a la condició humana. Però suposar que tots els anuncis ambulants responen a aquesta patró és, simplement, una inadmissible presumpció de culpabilitat que, com a mínim, atempta contra la dignitat moral del ciutadà. I, quan el tema arribi als tribunals, que segur que hi arribarà, ja veurem si també contra els seus drets legals.
Si hi ha xarxes que comercien il·lícitament al carrer, doncs que es persegueixin. Que no deu ser tan difícil, no? Només cal examinar els números de telèfon publicitats, contactar-hi si shi veu res de sospitós, i estirar el fil fins on calgui. O és que potser algú pretén vendre un cotxe sense tenir cap contacte directe amb el possible comprador? Això és, precisament, el que ha dit que farà un altre ajuntament, en aquest cas el de lHospitalet de Llobregat, per intentar eradicar aquest comerç il·legal. Però a Reus es veu que no val la pena ni intentar-ho. Pel broc gros i directe a la jugular, que fa més mal.
Posats en aquesta tessitura, aprofito per llistar algunes de les moltes altres pràctiques perverses del ciutadà que també poden ser susceptibles de perseguir, o que ho podrien ser amb una petita i insignificant modificació de les ordenances: els paperets que lestudiant/a universitari/a enganxa als fanal per fer classes de repàs a lestiu i així ajudar-se a pagar els estudis, els no menys interessants cartellets escrits a mà en què una senyora colombiana sofereix a netejar pisos o cuidar persones grans quina ocurrència, per què ho hauria de fer en aquests temps que corren!, el foli enganxat a la porta del garatge de casa meva que diu Llogo pàrquing de moto telèfon..., el tros de cartró penjat al balcó de cal veí que anuncia Es ven, etc. En el ram dels vehicles a motor, també podria caure el pes de les ordenances en aquells que, sense haver tret loportuna llicència municipal, encara mostren aquelles extravagants enganxines que promocionaven el paisatge de Sant Miquel del Fai, o les no menys conegudes de I love NY. O fins i tot les de Cambrils. Sol, marinada i romesco, si és que encara en queda alguna. I tornant a les activitats no motoritzades, lactual crisi econòmica obre un insospitat filó per a la voracitat municipal: el nombre creixent de persones que utilitzen la via pública per obtenir alguns recursos econòmics i que sovint sacompanyen dun text descriptiu del drama vital que arrosseguen (Tengo cuatro hijos y no tengo trabajo...). En aquest cas, a més, estaria més que justificada una campanya sancionadora sense miraments, perquè ja se sap que hi ha molta màfia darrere daquests exèrcits de pidolaires.
Després de vuit anys dabsència, Cambrils ha tornat a tenir rua de Carnaval. Més de 1.000 persones agrupades en 16 comparses hi han pres part. Si hem de fer cas dels comentaris de Revista Cambrils Diari Digital, i a pesar dalguns comentaris crítics, la gent li ha donat una bona nota. Participants, organitzadors i públic han quedat amb ganes de repetir. És de suposar, doncs, que lany que ve Cambrils tornarà a tenir rua de Carnaval. Ha estat un èxit i sha de felicitar tots els implicats i, sobretot, agrair la moltíssima feina feta perquè tot surti bé.
Aquestes darreres setmanes, i a propòsit de Tarragona i Reus, va aparèixer un comentari a la premsa comarcal que assenyalava que el problema és la falta dun model clar dels carnavals daquestes ciutats. Una anàlisi que, salvant distàncies, també es pot aplicar al de Cambrils i al de gairebé tots els pobles de la nostra geografia. Volem Carnaval, sí, però quin Carnaval? Volem un Carnaval venecià, en què prima el gust per les màscares i les vestimentes refinades? O un Carnaval a lestil brasiler, amb treballades coreografies, molta música i sensualitat? O un Carnaval gadità, en què predomina la sàtira enginyosa però despietada? No es tracta dimposar per real decret què han de fer les comparses, però sí que, amb el pas dels anys, cada Carnaval hauria de trobar la seva pròpia personalitat. Daquesta manera, quan un Carnaval troba el seu propi model, la gran part dels participants acaba alineant-shi de manera natural. I això, sincerament, no passa ni a Cambrils, ni a Reus, ni a Tarragona, ni pràcticament enlloc. I, a més, cada cop passa menys, i ara no parlo de Cambrils.
Quants cops hem sentit que per Carnaval tot shi val i que és el temps de la crítica, o de la crítica a través de la disfressa? El Carnaval satíric i burlesc és un model que va tenir un cert ressò fa 25 o 30 anys, quan molts pobles van recuperar la festa. Per cert, a Cambrils i sense dir-ne Carnaval ja en teníem un: la desfilada de carrosses de Sant Antoni que organitzava la Cooperativa Agrícola, dins de la qual hi havia la categoria satírica. Ho recordeu?
Aquest model de Carnaval crític sha esvaït pràcticament i cadascú tira per on li ve de gust. I així és, en essència, lesperit de la festa: res dimposicions, llibertat total, molta diversió i alliberament de tensions. Veure lactuació de moltes persones a les rues, alienes a qualsevol sentit del ridícul, fa pensar que, com a mínim, sortir a la rua els deu fer estalviar molts diners en psicòlegs i psicoanalistes. Perfecte, llibertat total i endavant amb la iniciativa de cadascú. Tanmateix, quina llàstima que aquest extraordinari volum denergies individuals no tinguin un catalitzador que les posi al servei dun model comú.
La festa del Carnaval és viva? No per si mateixa, sinó per la força de les persones que, any rere any, tenen ganes de participar-hi. En una ciutat amb molta gent, la possibilitat que no hi hagi ningú disposat a prendre el relleu dels que es van cremant és petita, però en altres poblacions el risc és més elevat i, com va passar a Cambrils, pot acabar portant a la seva desaparició, temporal o definitiva. Enguany és any denhorabona per la recuperació de la festa. I també per pensar com ha devolucionar perquè, quan arribin dificultats, el Carnaval cambrilenc sigui un organisme viu amb prou força i autodefenses per poder-les superar i seguir endavant.
Xavier Bas és periodista