Dos llibres recents sobre Cambrils
Ara que sacosta Sant Jordi, festa cívica del llibre i dia propi dels enamorats, voldria anomenar dos llibres recents que tracten de Cambrils. El primer és el llibre dÀngel Vallverdú Mireu com passen tocant els bastons, publicat lagost passat per leditorial Cossetània. LÀngel combina un coneixement autodidacte de la música tradicional amb lafició pel ball de bastons. Ha treballat per la divulgació daquest ball i actualment és membre de lentitat Ball de Bastons de Cambrils, on toca el flabiol i el tamborino. També ha investigat les músiques associades al ball de bastons, tema que ha tractat en un llibre anterior. Ara, Vallverdú ha retut homenatge a la nostra població amb aquest estudi tan exhaustiu, que abasta qualsevol aspecte relacionat amb el ball de bastons. Es pot dir que el llibre consta de dues parts. En la primera, realitza una indagació en la història del ball de bastons de Cambrils, fins a lactualitat més immediata. Per fer-ho, lautor sha basat en tota mena de fonts, com arxius, diaris i, especialment, entrevistes orals. Sembla que la primera referència documental a Cambrils daquest ball sigui del 1907, però Vallverdú confia que algun dia apareguin notícies anteriors. El treball confirma la importància que ha tingut el ball de bastons en el corpus tradicional cambrilenc, lligat sovint a lòrbita dentitats cíviques, com La Cadira abans de la guerra. Cal destacar la vàlua indiscutible de les fotografies antigues recuperades per lautor, així com la importància que es dóna en el llibre als diferents protagonistes que han fet i fan possible el ball de bastons a Cambrils. Aquest aspecte es fa patent amb les nombroses ressenyes biogràfiques que, a mode de fitxa, esquitxen el llibre.
Finalment, la segona part de lobra presenta els aspectes formals del ball. En aquest punt, lÀngel aposta per la relació de la dansa cambrilenca amb la que es balla a Montblanc i lEspluga de Francolí, tot formant una família bastonera, diu ell. La teoria es reforça per les similituds formals, considerant que les primeres colles cambrilenques van ser creades per dos germans montblanquins. Per tant, tota lanàlisi de la dansa sefectua al llarg del llibre comparant els balls de les tres localitats. Els coneixements musicals de lautor es demostren en lextensa anàlisi de les melodies, seguida dels esquemes de les coreografies, on sexemplifiquen els diferents moviments dels dansaires i els tipus i lordre dels cops de bastó. Per acabar, Vallverdú es pregunta pel futur del ball de bastons a Cambrils, tant des duna perspectiva pragmàtica (finançament, suport social...), com des de la relació amb el folklore i la seva aberració, el folklorisme. Cal felicitar lÀngel Vallverdú per lestudi que ha publicat, perquè ha enriquit notablement el nostre coneixement sobre la cultura tradicional de Cambrils.
En segon lloc, Josep Bertran Cuders, un dels historiadors més prolífics de Cambrils, ha tret al carrer Reus i el Baix Camp durant la dictadura de Primo de Rivera, editat pel Centre de Lectura de Reus. Nascut a Tremp, on també ha publicat sobre història local, Bertran ha dut a terme diversos estudis sobre els segles XIX i XX al nostre municipi. El 1989 ja havia tret un llibre sobre la dictadura de 1923-1930 a Cambrils i, ara, ha ampliat lestudi a tota la comarca, fruit de la seva tesi doctoral. Bertran té un estil idiosincràtic i practica una historiografia de caire estructuralista, molt imbuïda de dades quantitatives i estadístiques. Per al seu llibre, lautor ha resseguit amb paciència actes municipals, registres i diaris de lèpoca, i nha extret una síntesi molt aconseguida del període a la nostra comarca. El cop destat militar de Miguel Primo de Rivera va ser justificat pels seus autors com un parèntesi en lestat constitucional que havia dajudar a solucionar certs problemes puntuals que sarrossegaven de feia anys, com la guerra del Marroc o la conflictivitat laboral. Bertran shi refereix com un règim marcat per la provisionalitat. La voluntat del règim de trencar amb el tarannà de letapa anterior, caracteritzada per la corrupció i el caciquisme, va dur loportunitat de manar a un conjunt de persones que havien estat discretes en la vida pública de letapa anterior i que ara es trobaren amb el poder a les mans. Malgrat les simpaties que va generar el règim els primers dies en alguns sectors socials, aviat es va fer evident que la qüestió de lencaix català en lEstat espanyol es resolia sota letiqueta separatista, per la qual cosa passava automàticament a ser matèria de combat. En efecte, ben aviat es va manifestar la repressió sobre la cultura catalana, mentre que, daltra banda, el discurs del règim militar es va obsessionar amb lideal de la raça i la pàtria, que es va traduir en la implantació dun ensenyament adoctrinat. Val a dir que el cardenal Vidal i Barraquer, fill de Cambrils, es va distingir en el seu paper de resistència al règim primoriverista.
En el terreny econòmic, la dictadura es va caracteritzar per la crisi derivada de la sobreproducció i la caiguda de les exportacions a causa de la nefasta política comercial. Aquesta conjuntura, junt a factors estructurals profunds, va afectar especialment al món rural, predominant a la nostra comarca. En el cas de Cambrils, malgrat tot, el període es va caracteritzar per laugment demogràfic i la creixent importància del sector pesquer (el Pòsit va ser creat el 1924). Ara bé, tampoc en aquest temps es veuria realitzat el projecte de construcció del port, tan desitjat per la població marinera. El treball de Bertran no oblida que els anys vint (feliços en altres països) van ser temps de proliferació i generalització dinnovacions tecnològiques, com lautomòbil (la carretera Reus-Tarragona era una de les més transitades de lEstat), la ràdio, lelectricitat, la telefonia o el cinema. En definitiva, lesclat de la modernitat.
Per Carnaval, ha estat costum que les colles carnestoltesques de Reus i Tarragona es fessin una visita mútua en anys alternats, on pronunciaven discursos satírics en referència a la població visitada, sempre en un ambient propi de gresca i xerinola. La rivalitat entre les dues grans ciutats del Camp de Tarragona (fins i tot aquest mateix nom pot arribar a generar controvèrsia) és memorable i, realment, es perd en la nit del temps. Tarragona va ser el gran centre urbà vertebrador daquesta llenca de terra ja des de lèpoca immediatament preromana, però també durant la colonització cristiana medieval. Va ser en aquest moment que es va fundar la vila de Reus, un nucli puixant, confluència de camins (potser el nom de Reus vingui de Redis, en els camins) i aviat gran vila artesana i mercadera. Els equilibris per mantenir la complexa estructura política i territorial de ledat mitjana (Reus depenia indirectament de larquebisbe de Tarragona, al qual tributava) va comportar freqüents enfrontaments i lluites entre les hosts del Camp; potser ja podríem trobar aquí un primer pòsit de la mítica rivalitat entre les dues ciutats. El pes de la història recau sobre Tarragona, declarada Patrimoni de la Humanitat i actualment ciutat industrial de primer ordre. En canvi, el dinamisme de Reus no va tindre aturador durant lèpoca moderna i va fer possible lingrés ple de la ciutat en lera industrial del segle XIX. Centre comercial, industrial, cultural, fa més de dos segles que Reus sha erigit com la degana de làrea meridional del Camp, en competència amb Tarragona. No és estrany, doncs, que el cul de lestàtua eqüestre de la plaça del General Prim miri cap a Tarragona.
Durant la passada centúria, la conjuntura econòmica, social i política va exercir un efecte anivellador sobre làrea sud-tarragonina, fins al punt que Reus i Tarragona parteixen des de fa temps dun grau de lideratge similar, tot i que incrementat en la darrera ciutat per la capitalitat provincial. Molts no sabríem per quina ciutat decantar-nos, ja que una decisió daquest tipus ha danar acompanyada duna bona justificació, coherent i robusta, que en aquest cas no resultaria fàcil per empat. El cert és que, encara avui, oblidades per obsoletes les velles disputes medievals, la rivalitat entre totes dues ciutats continua prou vigent. Si bé la majoria de persones ho considera un assumpte anecdòtic, bromista, no sembla així des del punt de vista del planejament estratègic de cada una de les ciutats. Naturalment, el color polític de cada municipi, oposat al llarg de dues dècades i no exempt de tensions creuades, ha ajudat a perpetuar aquesta idiosincràsia. El xoc de lideratges entre totes dues ciutats, o el que és el mateix, entre els dos partits polítics dirigents (PSC a Reus i CiU a Tarragona, fins no fa gaire), ha complicat la presa de decisions unitàries que, al cap i a la fi, afectaven conjuntament el futur de tot el Camp. Sovint les disputes tenen un fort contingut simbòlic, centrades més aviat en la denominació oficial de determinats equipaments supracomarcals. Ara, per exemple, la polèmica està servida entorn del nom de la futura estació ferroviària intermodal que ha dunir el Corredor del Mediterrani amb lAVE.
Mentrestant, les grans viles del Camp (com Cambrils o Salou, actualment amb un pes territorial important) han restat impassibles o impotents davant grans decisions estratègiques. Semblava que la creació del Consorci del Camp el 2001 hauria dhaver llimat, a la fi, les diferències i desigualtats existents, però aviat va resultar un fracàs enmig de les friccions polítiques i la teranyina dinstitucions (Diputació, consells comarcals, ajuntaments). No hi ha cap dubte que ens trobem davant duna situació de cocapitalitat econòmica, política i cultural, malgrat les estretes regles de repartiment del poder que imposa ladministració provincial (daltra banda, un element aliè a la tradició del país). Ja seria hora, doncs, de sumar esforços per liderar una política comuna i metropolitana per a tota làrea del Camp de Tarragona.
Manel Tarés és físic i historiador
Finalment, la segona part de lobra presenta els aspectes formals del ball. En aquest punt, lÀngel aposta per la relació de la dansa cambrilenca amb la que es balla a Montblanc i lEspluga de Francolí, tot formant una família bastonera, diu ell. La teoria es reforça per les similituds formals, considerant que les primeres colles cambrilenques van ser creades per dos germans montblanquins. Per tant, tota lanàlisi de la dansa sefectua al llarg del llibre comparant els balls de les tres localitats. Els coneixements musicals de lautor es demostren en lextensa anàlisi de les melodies, seguida dels esquemes de les coreografies, on sexemplifiquen els diferents moviments dels dansaires i els tipus i lordre dels cops de bastó. Per acabar, Vallverdú es pregunta pel futur del ball de bastons a Cambrils, tant des duna perspectiva pragmàtica (finançament, suport social...), com des de la relació amb el folklore i la seva aberració, el folklorisme. Cal felicitar lÀngel Vallverdú per lestudi que ha publicat, perquè ha enriquit notablement el nostre coneixement sobre la cultura tradicional de Cambrils.
En segon lloc, Josep Bertran Cuders, un dels historiadors més prolífics de Cambrils, ha tret al carrer Reus i el Baix Camp durant la dictadura de Primo de Rivera, editat pel Centre de Lectura de Reus. Nascut a Tremp, on també ha publicat sobre història local, Bertran ha dut a terme diversos estudis sobre els segles XIX i XX al nostre municipi. El 1989 ja havia tret un llibre sobre la dictadura de 1923-1930 a Cambrils i, ara, ha ampliat lestudi a tota la comarca, fruit de la seva tesi doctoral. Bertran té un estil idiosincràtic i practica una historiografia de caire estructuralista, molt imbuïda de dades quantitatives i estadístiques. Per al seu llibre, lautor ha resseguit amb paciència actes municipals, registres i diaris de lèpoca, i nha extret una síntesi molt aconseguida del període a la nostra comarca. El cop destat militar de Miguel Primo de Rivera va ser justificat pels seus autors com un parèntesi en lestat constitucional que havia dajudar a solucionar certs problemes puntuals que sarrossegaven de feia anys, com la guerra del Marroc o la conflictivitat laboral. Bertran shi refereix com un règim marcat per la provisionalitat. La voluntat del règim de trencar amb el tarannà de letapa anterior, caracteritzada per la corrupció i el caciquisme, va dur loportunitat de manar a un conjunt de persones que havien estat discretes en la vida pública de letapa anterior i que ara es trobaren amb el poder a les mans. Malgrat les simpaties que va generar el règim els primers dies en alguns sectors socials, aviat es va fer evident que la qüestió de lencaix català en lEstat espanyol es resolia sota letiqueta separatista, per la qual cosa passava automàticament a ser matèria de combat. En efecte, ben aviat es va manifestar la repressió sobre la cultura catalana, mentre que, daltra banda, el discurs del règim militar es va obsessionar amb lideal de la raça i la pàtria, que es va traduir en la implantació dun ensenyament adoctrinat. Val a dir que el cardenal Vidal i Barraquer, fill de Cambrils, es va distingir en el seu paper de resistència al règim primoriverista.
En el terreny econòmic, la dictadura es va caracteritzar per la crisi derivada de la sobreproducció i la caiguda de les exportacions a causa de la nefasta política comercial. Aquesta conjuntura, junt a factors estructurals profunds, va afectar especialment al món rural, predominant a la nostra comarca. En el cas de Cambrils, malgrat tot, el període es va caracteritzar per laugment demogràfic i la creixent importància del sector pesquer (el Pòsit va ser creat el 1924). Ara bé, tampoc en aquest temps es veuria realitzat el projecte de construcció del port, tan desitjat per la població marinera. El treball de Bertran no oblida que els anys vint (feliços en altres països) van ser temps de proliferació i generalització dinnovacions tecnològiques, com lautomòbil (la carretera Reus-Tarragona era una de les més transitades de lEstat), la ràdio, lelectricitat, la telefonia o el cinema. En definitiva, lesclat de la modernitat.
Per Carnaval, ha estat costum que les colles carnestoltesques de Reus i Tarragona es fessin una visita mútua en anys alternats, on pronunciaven discursos satírics en referència a la població visitada, sempre en un ambient propi de gresca i xerinola. La rivalitat entre les dues grans ciutats del Camp de Tarragona (fins i tot aquest mateix nom pot arribar a generar controvèrsia) és memorable i, realment, es perd en la nit del temps. Tarragona va ser el gran centre urbà vertebrador daquesta llenca de terra ja des de lèpoca immediatament preromana, però també durant la colonització cristiana medieval. Va ser en aquest moment que es va fundar la vila de Reus, un nucli puixant, confluència de camins (potser el nom de Reus vingui de Redis, en els camins) i aviat gran vila artesana i mercadera. Els equilibris per mantenir la complexa estructura política i territorial de ledat mitjana (Reus depenia indirectament de larquebisbe de Tarragona, al qual tributava) va comportar freqüents enfrontaments i lluites entre les hosts del Camp; potser ja podríem trobar aquí un primer pòsit de la mítica rivalitat entre les dues ciutats. El pes de la història recau sobre Tarragona, declarada Patrimoni de la Humanitat i actualment ciutat industrial de primer ordre. En canvi, el dinamisme de Reus no va tindre aturador durant lèpoca moderna i va fer possible lingrés ple de la ciutat en lera industrial del segle XIX. Centre comercial, industrial, cultural, fa més de dos segles que Reus sha erigit com la degana de làrea meridional del Camp, en competència amb Tarragona. No és estrany, doncs, que el cul de lestàtua eqüestre de la plaça del General Prim miri cap a Tarragona.
Durant la passada centúria, la conjuntura econòmica, social i política va exercir un efecte anivellador sobre làrea sud-tarragonina, fins al punt que Reus i Tarragona parteixen des de fa temps dun grau de lideratge similar, tot i que incrementat en la darrera ciutat per la capitalitat provincial. Molts no sabríem per quina ciutat decantar-nos, ja que una decisió daquest tipus ha danar acompanyada duna bona justificació, coherent i robusta, que en aquest cas no resultaria fàcil per empat. El cert és que, encara avui, oblidades per obsoletes les velles disputes medievals, la rivalitat entre totes dues ciutats continua prou vigent. Si bé la majoria de persones ho considera un assumpte anecdòtic, bromista, no sembla així des del punt de vista del planejament estratègic de cada una de les ciutats. Naturalment, el color polític de cada municipi, oposat al llarg de dues dècades i no exempt de tensions creuades, ha ajudat a perpetuar aquesta idiosincràsia. El xoc de lideratges entre totes dues ciutats, o el que és el mateix, entre els dos partits polítics dirigents (PSC a Reus i CiU a Tarragona, fins no fa gaire), ha complicat la presa de decisions unitàries que, al cap i a la fi, afectaven conjuntament el futur de tot el Camp. Sovint les disputes tenen un fort contingut simbòlic, centrades més aviat en la denominació oficial de determinats equipaments supracomarcals. Ara, per exemple, la polèmica està servida entorn del nom de la futura estació ferroviària intermodal que ha dunir el Corredor del Mediterrani amb lAVE.
Mentrestant, les grans viles del Camp (com Cambrils o Salou, actualment amb un pes territorial important) han restat impassibles o impotents davant grans decisions estratègiques. Semblava que la creació del Consorci del Camp el 2001 hauria dhaver llimat, a la fi, les diferències i desigualtats existents, però aviat va resultar un fracàs enmig de les friccions polítiques i la teranyina dinstitucions (Diputació, consells comarcals, ajuntaments). No hi ha cap dubte que ens trobem davant duna situació de cocapitalitat econòmica, política i cultural, malgrat les estretes regles de repartiment del poder que imposa ladministració provincial (daltra banda, un element aliè a la tradició del país). Ja seria hora, doncs, de sumar esforços per liderar una política comuna i metropolitana per a tota làrea del Camp de Tarragona.
Manel Tarés és físic i historiador