Opinió

Sobre la tecnocuina

El discurs d’alguns exagerats sobre gastronomia està tan enverinat que ha fet córrer l’infàmia que les cuines han deixat de ser-ho per convertir-se en laboratoris, i que els cuiners han canviat l’alt barret cilíndric pel cucurutxo d’alquimista. Bé, però alerta, generalitzar sempre és perillós i en qüestions de gustos encara més.

El primer que cal recordar és que, certament, una cuina és un laboratori on s’hi elaboren menjars. Al meu modest entendre, i per altra part, primer diria que cuinar és un art. Cuinar és l’art d’integrar, barrejar i fondre productes diferents per aconseguir un resultat superior que els productes per si sols. La veritat és que en algunes cuines, afortunadament no totes, tot el que hi succeeix és química i física, quasi mai matemàtiques –tal vegada només en el moment d’elaborar rebosteria–. Al nostre país, la recerca, la investigació o la tecnocuina, la fan deu i en sobren cinc. El Bulli de Roses és capdavanter en les aplicacions científiques i al Celler de Can Roca de Girona també han buscat l’ajuda d’un químic per a la comprensió d’alguns processos on hi ha rebombori d’àtoms. Aquests restaurants, entre d’altres, s’han nodrit de les investigacions del Centre Alicia: Alimentació i Ciència. Bocabadats, els cuiners descobreixen allò que la gran industria alimentària coneix des de fa dècades: els productes i les tècniques d’elaboració. L’apropament entre els dos mons és natural; el que és estrany és que no hagués tingut lloc abans. Màquina de liofilitzar, Rotavapor, cromatògraf, viscosímetre, cubetes per a la cuina al buit, dipòsits de nitrogen líquid, gelificants, espesseïdors, esferificants, etc. Un vocabulari que els experts en cuina hauran d’aprendre com si fos un idioma nou.

La cuina molecular serà general? Em sembla que no. Per bé de tots, els que investiguen hauran de compartir les descobertes. Els cuiners més joves agafaran d’aquí i d’allà, i probablement combinaran el nou i el vell. Qui exageri per una banda transformarà la cuina de casa seva, o del seu restaurant, en un laboratori del doctor Jekyll, i qui es negui de manera radical als canvis el seu restaurant serà un mausoleu.

L’exageració màxima del moment –sempre es pot empitjorar– és Homaru Cantu, del restaurant Moto de Chicago, que ha inventat un paper comestible que passa per una impressora especial amb tintes orgàniques comestibles. El resultat és, per exemple, una fotocòpia d’hamburguesa... Ens la mengem i... té gust d’hamburguesa! Té un avantatge: la pots dur doblegada a la cartera.

Si ja ens desencanten les “xuxeries” que no sabem de què són fetes, perquè hem d’arribar a la perversió?

Quan el més important d’un restaurant deixa de ser el menjar, passeu-hi de llarg, creieu-me.