Quan ens trobem davant d’un nen que creix, ens demanarà aquestes tres ensenyances:

Que tinguem paciència, perquè està creixent i no té tanta pràctica com nosaltres, que ja tenim uns anys d’avantatge practicant, i això es diu ràpid. La paciència és una virtut de l’educador (o pare) molt apreciada per aquell que aprèn.

Que li posem límits, moltes vegades necessiten que els diguem fins on poden arribar; aquest aprenentatge va de la mà amb l’amor incondicional, és una espècie de prova per a ells i per a nosaltres. Per a ells per saber si poden traspassar i per a nosaltres per saber si podem ensenyar el que cal ensenyar. Aquí, una vegada més, cal practicar la paciència i la fermesa, per dur a terme allò que hem dit que faríem i així posar els límits adequats, ser coherents i donar l’amor que un necessita. Perquè quan li posem límits l’altre veu que l’estimem, perquè fem que tingui cura del seu cos, la seva ment o les seves emocions. Per exemple, en el cas d’un adolescent que vol sortir de nit i no el deixem. L’amor envers el seu cos serà perquè tingui un horari de son adequat; al dormir bé, l’endemà estarà descansat i tindrà la ment desperta, i també les emocions, perquè veu que ens ocupem del que fa i no ens oblidem d’ell.

I per últim, el que ens demanen és acceptació. Vol dir que el valorem i l’estimem tal i com és, que no el comparem ni pretenem que sigui com ningú, perquè si ho fem aleshores serà quan no funcionarà l’aprenentatge.