La motivació és innata, si entenem per motivació les ganes d’aprendre i d’adquirir coneixement.

Aleshores, per què arriba un moment en què ens desanimem i que no som capaços de mantenir la nostra curiositat per aprendre?

Tots segur que penseu en moltes raons, potser la més important és perquè allò ja no desperta el vostre interès, és a dir, no creieu que sigui útil per a vosaltres o per a la vostra vida diària. Doncs el mateix els passa als nostres alumnes o fills. No veuen la utilitat d’allò que estan aprenent. Normalment això no passa a la primària, ja que l’interès i la curiositat encara hi són; a l’últim cicle de primària i a la secundària és on disminueix. A més s’hi suma l’augment del nivell d’abstracció dels continguts, l’interès per altres temes, saber com fer per aprendre tant de contingut com li donen i l’acumulació d’experiències d’èxit o de fracàs que tendiran que la motivació continuï creixent o al contrari.

Tot i tenir motivació per aprendre, aquesta pot ser de dos tipus: externa o interna. Encara que les dues ens són útils i les necessitem, podríem dir que una és més valuosa que l’altra.

La motivació externa fa que ens dirigim envers l’aprenentatge per allò que aconseguirem, és a dir, treure bones notes, que els pares estiguin contents, obtenir la moto que m’han promès, etc. Tot i semblar que és molt material, aquesta ens pot portar a despertar la interna.

La motivació interna és aquella que promou un aprenentatge profund dels coneixements, una integració en els coneixements que ja tenim i, per tant, de l’ampliació de les nostres connexions neurals i, per tant, a crear nous esquemes de coneixement. Aquesta és la motivació més valuosa i, per tant, la que hem d’intentar despertar en els nostres alumnes o fills.