El menjar blanc, una relíquia de postres
Desitjaria que els especialistes culinaris de Revista Cambrils, en Bartra i en Llorens, em sàpiguen passar per alt aquesta gosadia meva de ficar-me en el seu camp. Amb el neguit que comporta lactualitat periodística, imbuïda constantment en lescenari de la crisi, voldria fer un incís sobre un tema relacionat amb els plaers de la vida, dedicar unes ratlles a unes postres que agraden molt a casa nostra: el menjar blanc (o menjablanc), plat fet de llet, farina darròs i sucre, segons diu el diccionari normatiu. Aquesta curta descripció dels ingredients no és exacta, tant perquè sen poder fer servir altres de diferents, com perquè aquests han anat variant al llarg de la història. Sens dubte, el menjar blanc és un dels plats més antics que tenim, una autèntica relíquia medieval, com shi referia lhistoriador de la cuina Antoni Contreras en un llibre dedicat exclusivament a aquest plat. Anem, doncs, a desfer tòpics.
El menjar blanc va ser un dels plats estrella de la cuina medieval europea, tot i que dorigen musulmà (com els torrons), si no anterior. En aquella època es tractava duna preparació a base de llet dametlles, farina darròs, sucre i brou daviram, peix blanc esguellat o llagosta, tot cuit a foc lent. La barreja de sabors contraposats era habitual en la gastronomia medieval i en aquest cas tenim lexemple dunes carns suaus condimentades amb sucre i espècies (safrà, nou moscada, claus, canyella, sempre presents en les taules que aleshores sho podien permetre), una convivència del dolç amb el salat. La carn dau shavia considerat un dels aliments més adequats per a la recuperació dels malalts convalescents i les parteres, i, en aquest sentit, el menjar blanc entraria dins la classificació de plat dietètic. El menjar blanc apareix en diversos receptaris europeus (de França, Itàlia, Anglaterra) i especialment en els receptaris catalans dArnau de Vilanova, el prestigiós anònim Libre de Sent Soví i el Libre de coch, de Mestre Robert. Va ser una gran sorpresa trobar-me una referència a aquest plat en els Contes de Canterbury, de langlès Geoffrey Chaucer (1342-1400), sota el nom de blankmanger.
El menjar blanc era un plat molt estimat en les taules refinades del món occidental. Durant els segles següents, el plat es consolida i es popularitza enormement, sobretot a la península Ibèrica. En un llibre de minutes i receptes dEscaladei, un manuscrit del segle XVII, hi ha diverses receptes de menjars blancs, com el midó i la ginestada (assaonada amb safrà), que serien els més acostats a les postres actuals, i el menjar blanc de peix, encara amb la vella base proteínica. Al segle XVIII, el menjar blanc perd definitivament els seus ingredients animals i passarà a ser unes postres dolces, de color blanc i textura cremosa: és un exemple de supervivència i adaptació de la cuina antiga als nous gustos, diu Contreras. Avui en dia, trobem aquest plat dolç a Catalunya (especialment al Camp de Tarragona i les Terres de lEbre) i les Balears, on també es conserva la versió salada del plat, leivissenca salsa de Nadal, que fan amb brou de gallina. A més, el plat és vigent actualment en receptaris magrebins (el mhelbi) i llatinoamericans (on el condimenten amb coco i altres ingredients regionals). El crític gastronòmic Jaume Fàbrega diu que el menjar blanc actual té dos ingredients principals: la llet dametlles i un espessidor, normalment farina darròs o midó. A casa nostra, la ciutat de Reus ha fet del menjar blanc un dels seus plats autòctons, apte per al temps de Quaresma i altres dies (Dijous Gras, Sant Josep, Pasqua). No només es prepara en restaurants, cases de menjars i pastisseries, sinó que també selabora industrialment des de fa molts anys en un preparat en pols destinat a facilitar-ne lelaboració domèstica. Amb tot, la difusió actual del menjar blanc a Catalunya és escassa, ja que no es coneix gaire, tret de les comarques tarragonines. De nou, Fàbrega ens recorda el nostre fracàs de comercialitzar a gran escala el menjar blanc (però els anglesos ho han fet, amb el seu blancmange), quan hem estat capaços, en canvi, de crear un munt de marques de natilles i arròs amb llet. Qui serà lemprenedor que aprofitarà aquesta recepta per vèncer la crisi!
Actualment ledifici de La Cadira serigeix moribund a la cantonada dels carrers de la Mare de Déu del Camí i Jacint Verdaguer, a la zona del Mercat de la Vila. Sempre que hi passo no puc deixar de pensar tot allò que va representar La Cadira per a la nostra població durant les tres dècades i mitja que estigué activa. Sota el nom de Societat El Porvenir, aquesta entitat civicocultural fou creada lestiu de 1901 com una societat coral per al foment de leducació artística, donde los jóvenes de esta localidad puedan encontrar utilidad, recreo e ilustración, tal com resaven els primers estatuts. La seva motivació inicial era el cultiu de loci il·lustrat entre el jovent de la població, on cobrava una importància especial el cant coral, però també les activitats més recreatives com el ball, el teatre amateur (amb colla pròpia) i professional, linici del cinema al municipi i diversos elements festius tradicionals (ball de bastons, caramelles, etc.). Aquest doble vessant cultural i recreatiu fou exposat explícitament en uns nous estatuts del 1922, on també es feia referència a la biblioteca del centre (potser la primera biblioteca popular de Cambrils). A diferència daltres societats que existien a la població, El Porvenir es volia desmarcar de tota ideologia política, bo i propugnant un tarannà més aviat neutral o plural. De vocació popular, sempre va apostar per leducació universal mitjançant el foment de les activitats culturals, una actitud plenament republicana molt instal·lada en la Catalunya del moment. Nogensmenys, durant el primer terç del segle XX, la societat coneguda popularment pel nom de La Cadira (perquè sembla que els socis hi col·laboraren amb laportació del mobiliari) fou un pol dinamitzador de la vida sociocultural local, a través de les diverses activitats que shi promogueren, obertes normalment al conjunt de la població. La Cadira també fou bressol de diferents colles, com la del ball de bastons o lequip del Futbol Club Cambrilenc.
Lentitat va passar per diferents locals durant els seus primers anys, fins que pogué costejar-se la construcció de la nova seu social al carrer de la Mare de Déu del Camí, que és la que encara es conserva actualment. La Cadira es dissolgué labril de 1936, anteriorment a linici de la Guerra Civil. La forta bipolarització social i política daquells temps devia afectar la suposada neutralitat de lentitat, que no fou capaç daguantar els embats daltres centres locals, molt més polititzats. Lentitat cambrilenca havia acollit conservadors, republicans catalanistes i altres sensibilitats ideològiques, que ara haurien fugit cap a altres societats locals associades als partits polítics. No obstant això, shi havien organitzat diverses conferències i actes electorals aprofitant lobertura democràtica que oferia la República. El franquisme va acabar amb bona part de les entitats cíviques del país i La Cadira no en fou cap excepció. Tot i que ja no sen reféu, les magnífiques característiques del local motivaren que fos reocupat ben aviat per fer-hi ball i cinema. En aquella nova època el pols cultural de la nostra població va trobar la seva via de sortida sota laixopluc del col·legi La Salle en un context que ja no tenia res a veure amb el dels anys de La Cadira. Però aquesta ja és una altra història, prou coneguda daltra banda.
La història de La Cadira presenta encara moltes llacunes, malgrat linterès que ha generat entre els historiadors locals. Si mhi he estès aquest mes, és per destacar el paper i lempenta que va tenir lentitat, ara ja quasi oblidada del tot: bressol de diverses activitats i colles, va enriquir la vida cultural i lúdica de Cambrils durant ben bé un parell de generacions. Avui en dia, fins i tot ledifici de lantiga seu social sol passar desapercebut als vianants Altres poblacions haurien aprofitat un edifici daquesta magnitud per instal·lar-hi algun equipament cultural, però aquí això no ha estat possible. Tot i haver resistit lúltima febrada del totxo, ledifici de La Cadira (el nom encara és ben viu en la toponímia urbana popular) corre el perill de desaparèixer un dia o altre (almenys nhi havia intencions), tot i trobar-se al Barri Antic, just al límit daquella línia artificial que delimita el sector. Seria bo no resignar-se a perdrel.
Manel Tarés és físic i historiador
El menjar blanc va ser un dels plats estrella de la cuina medieval europea, tot i que dorigen musulmà (com els torrons), si no anterior. En aquella època es tractava duna preparació a base de llet dametlles, farina darròs, sucre i brou daviram, peix blanc esguellat o llagosta, tot cuit a foc lent. La barreja de sabors contraposats era habitual en la gastronomia medieval i en aquest cas tenim lexemple dunes carns suaus condimentades amb sucre i espècies (safrà, nou moscada, claus, canyella, sempre presents en les taules que aleshores sho podien permetre), una convivència del dolç amb el salat. La carn dau shavia considerat un dels aliments més adequats per a la recuperació dels malalts convalescents i les parteres, i, en aquest sentit, el menjar blanc entraria dins la classificació de plat dietètic. El menjar blanc apareix en diversos receptaris europeus (de França, Itàlia, Anglaterra) i especialment en els receptaris catalans dArnau de Vilanova, el prestigiós anònim Libre de Sent Soví i el Libre de coch, de Mestre Robert. Va ser una gran sorpresa trobar-me una referència a aquest plat en els Contes de Canterbury, de langlès Geoffrey Chaucer (1342-1400), sota el nom de blankmanger.
El menjar blanc era un plat molt estimat en les taules refinades del món occidental. Durant els segles següents, el plat es consolida i es popularitza enormement, sobretot a la península Ibèrica. En un llibre de minutes i receptes dEscaladei, un manuscrit del segle XVII, hi ha diverses receptes de menjars blancs, com el midó i la ginestada (assaonada amb safrà), que serien els més acostats a les postres actuals, i el menjar blanc de peix, encara amb la vella base proteínica. Al segle XVIII, el menjar blanc perd definitivament els seus ingredients animals i passarà a ser unes postres dolces, de color blanc i textura cremosa: és un exemple de supervivència i adaptació de la cuina antiga als nous gustos, diu Contreras. Avui en dia, trobem aquest plat dolç a Catalunya (especialment al Camp de Tarragona i les Terres de lEbre) i les Balears, on també es conserva la versió salada del plat, leivissenca salsa de Nadal, que fan amb brou de gallina. A més, el plat és vigent actualment en receptaris magrebins (el mhelbi) i llatinoamericans (on el condimenten amb coco i altres ingredients regionals). El crític gastronòmic Jaume Fàbrega diu que el menjar blanc actual té dos ingredients principals: la llet dametlles i un espessidor, normalment farina darròs o midó. A casa nostra, la ciutat de Reus ha fet del menjar blanc un dels seus plats autòctons, apte per al temps de Quaresma i altres dies (Dijous Gras, Sant Josep, Pasqua). No només es prepara en restaurants, cases de menjars i pastisseries, sinó que també selabora industrialment des de fa molts anys en un preparat en pols destinat a facilitar-ne lelaboració domèstica. Amb tot, la difusió actual del menjar blanc a Catalunya és escassa, ja que no es coneix gaire, tret de les comarques tarragonines. De nou, Fàbrega ens recorda el nostre fracàs de comercialitzar a gran escala el menjar blanc (però els anglesos ho han fet, amb el seu blancmange), quan hem estat capaços, en canvi, de crear un munt de marques de natilles i arròs amb llet. Qui serà lemprenedor que aprofitarà aquesta recepta per vèncer la crisi!
Actualment ledifici de La Cadira serigeix moribund a la cantonada dels carrers de la Mare de Déu del Camí i Jacint Verdaguer, a la zona del Mercat de la Vila. Sempre que hi passo no puc deixar de pensar tot allò que va representar La Cadira per a la nostra població durant les tres dècades i mitja que estigué activa. Sota el nom de Societat El Porvenir, aquesta entitat civicocultural fou creada lestiu de 1901 com una societat coral per al foment de leducació artística, donde los jóvenes de esta localidad puedan encontrar utilidad, recreo e ilustración, tal com resaven els primers estatuts. La seva motivació inicial era el cultiu de loci il·lustrat entre el jovent de la població, on cobrava una importància especial el cant coral, però també les activitats més recreatives com el ball, el teatre amateur (amb colla pròpia) i professional, linici del cinema al municipi i diversos elements festius tradicionals (ball de bastons, caramelles, etc.). Aquest doble vessant cultural i recreatiu fou exposat explícitament en uns nous estatuts del 1922, on també es feia referència a la biblioteca del centre (potser la primera biblioteca popular de Cambrils). A diferència daltres societats que existien a la població, El Porvenir es volia desmarcar de tota ideologia política, bo i propugnant un tarannà més aviat neutral o plural. De vocació popular, sempre va apostar per leducació universal mitjançant el foment de les activitats culturals, una actitud plenament republicana molt instal·lada en la Catalunya del moment. Nogensmenys, durant el primer terç del segle XX, la societat coneguda popularment pel nom de La Cadira (perquè sembla que els socis hi col·laboraren amb laportació del mobiliari) fou un pol dinamitzador de la vida sociocultural local, a través de les diverses activitats que shi promogueren, obertes normalment al conjunt de la població. La Cadira també fou bressol de diferents colles, com la del ball de bastons o lequip del Futbol Club Cambrilenc.
Lentitat va passar per diferents locals durant els seus primers anys, fins que pogué costejar-se la construcció de la nova seu social al carrer de la Mare de Déu del Camí, que és la que encara es conserva actualment. La Cadira es dissolgué labril de 1936, anteriorment a linici de la Guerra Civil. La forta bipolarització social i política daquells temps devia afectar la suposada neutralitat de lentitat, que no fou capaç daguantar els embats daltres centres locals, molt més polititzats. Lentitat cambrilenca havia acollit conservadors, republicans catalanistes i altres sensibilitats ideològiques, que ara haurien fugit cap a altres societats locals associades als partits polítics. No obstant això, shi havien organitzat diverses conferències i actes electorals aprofitant lobertura democràtica que oferia la República. El franquisme va acabar amb bona part de les entitats cíviques del país i La Cadira no en fou cap excepció. Tot i que ja no sen reféu, les magnífiques característiques del local motivaren que fos reocupat ben aviat per fer-hi ball i cinema. En aquella nova època el pols cultural de la nostra població va trobar la seva via de sortida sota laixopluc del col·legi La Salle en un context que ja no tenia res a veure amb el dels anys de La Cadira. Però aquesta ja és una altra història, prou coneguda daltra banda.
La història de La Cadira presenta encara moltes llacunes, malgrat linterès que ha generat entre els historiadors locals. Si mhi he estès aquest mes, és per destacar el paper i lempenta que va tenir lentitat, ara ja quasi oblidada del tot: bressol de diverses activitats i colles, va enriquir la vida cultural i lúdica de Cambrils durant ben bé un parell de generacions. Avui en dia, fins i tot ledifici de lantiga seu social sol passar desapercebut als vianants Altres poblacions haurien aprofitat un edifici daquesta magnitud per instal·lar-hi algun equipament cultural, però aquí això no ha estat possible. Tot i haver resistit lúltima febrada del totxo, ledifici de La Cadira (el nom encara és ben viu en la toponímia urbana popular) corre el perill de desaparèixer un dia o altre (almenys nhi havia intencions), tot i trobar-se al Barri Antic, just al límit daquella línia artificial que delimita el sector. Seria bo no resignar-se a perdrel.
Manel Tarés és físic i historiador