Opinió

Vull ser eurodiputat

En plena desfeta econòmica, amb milions d’aturats i tancaments d’empreses dia sí dia també, el sofert ciutadà tindrà aquest estiu una cita amb les urnes. Decidirà el futur Parlament Europeu, una d’aquestes institucions comunitàries molt decorativa, molt pomposa, amb dues seus per fer les reunions –Brussel·les i Estrasburg–, amb més de 700 escons. La campanya electoral anirà farcida de xerrameca i abrandats discursos alliçonadors sobre la importància i la transcendència d’aquests comicis.

Tanmateix, aquestes eleccions resulten ben poc interessants per al votant. Aquest no és mama pas el dit quan constata com els partits transformen la Cambra Europea en un exili daurat de polítics retirats, un autèntic cementiri d’elefants. Alejo Vidal-Quadras, Josep Borrell, Mayor Oreja, Raimon Obiols, tota una legió de personatges més gastats que les maraques d’en Machín. L’elector malpensat subtilment es pregunta: si aquestes eleccions són tan decisives, per què s’hi envia polítics caducats i no pas primeres espases?

La realitat és molt més tossuda; la propaganda i les mostres persistents d’europeisme dels candidats s’estavellen, un i altre cop, amb xifres d’abstenció molt superiors a les eleccions a juntes de comunitats de veïns. Per reblar el clau, l’elector acaba triant estrafolaris personatges del perfil de José María Ruiz Mateos.

La capacitat legislativa de la Cambra és escassa perquè el bacallà de la Unió Europea es talla en altres cuines: Comissió Europea i Consell de Ministres. Curiosament, hi ha una relació inversament proporcional entre la migrada significació política del Parlament Europeu i l’estratosfèrica despesa que implica per a les butxaques dels contribuents comunitaris.

Fa cosa d’un parell de mesos, en el conegut programa radiofònic Versió RAC1 es donaven dades més interessants del Parlament Europeu que no pas tota la buida retòrica dels programes electorals. Cada eurodiputat electe espanyol té un arregladet sou net mensual de més de 3.000 euros, però que s’augmentarà a partir de la pròxima legislatura fins a 5.800 euros. Malgrat tot, la bicoca no acaba aquí; també disposa de 17.000 euros mensuals per a contractar ajudants (fins a un màxim de quatre). Això permet la noble tasca de donar feina a la dona o al cosí segon. Aquests treballadors tan abnegats per la causa europea també gaudeixen de 3.000 euros complementaris per a material.

Però la cosa no acaba aquí. El digníssim europarlamentari ha de viatjar en classe preferent, no fos cas que la sobirania europea patís desprestigi; se’ls assigna una quantitat determinada, però si van en classe turista, cap problema, es queden amb la diferència.

Per arrodonir bé l’immens esforç i sacrifici que desenvolupen ses senyories, també gaudeixen d’allotjament i dietes; per cert, si troben un allotjament baratet, també s’embutxaquen la resta, no fos cas que els pobrets eurodiputats no arribessin a finals de mes.

Us enganyaríeu, amables lectors, si considereu tot plegat un immens escàndol o una presa de pèl al contribuent de l’Europa Comunitària. Res més lluny de l’ànim dels prohoms europeus. Ells són un model, un paradigma, un camí a seguir. Les crítiques són fruit de la demagògia, de l’enveja, de la desinformació o de l’euroescepticisme.

Per tant, cal ser europositius; no us conformeu simplement a votar en les properes eleccions. Si esteu en atur o patint un treball precari o un contracte escombraria, sempre podeu anar al Servei Català d’Ocupació, palesar la vostra consciència europeista i exclamar: “Vull ser eurodiputat!”Afegitó: Albert Segura, corresponsal a Brussel·les de RAC1, va donar la informació sobre els sous dels parlamentaris i altres complements el dia 14 de gener de 2009 en l’exitós programa de tarda de Toni Clapés.



Jaume Borràs és historiador