Cues de pansa per en Joan Saura
Treure lartilleria dialèctica contra el PP, Aznar, la COPE, els bisbes o la fauna ibèrica i ben nodrida de la dreta paleolítica és un exercici facilet, fins i tot força lluït. A Catalunya resulta sovint un exercici molt reeixit. Altrament, quan hom gira lobjectiu cap a lesquerra, la cosa ja no acaba dagradar a una colla de gent tolerant, oberta, alternativa, i multicultural.
Les justificades crítiques al ball de bastons que els mossos van obsequiar, a tort i a dret, a estudiants i periodistes ens han permès constatar lescassa capacitat de donar la cara i dassumir responsabilitats dels camarades dIniciativa-Els Verds. Tot sacaba amb el cessament dalgun subordinat que pagui els plats trencats; en aquest cas, el senyor Rafael Olmos, aleshores director general de la Policia Autonòmica. Quan governaven els antipàtics del PP, una càrrega policial reprimint estudiants a la Universitat Autònoma de Barcelona lany 1999, en una visita dAznar, va desvetllar una abraonada protesta, a lestil Fuenteovejuna, de lestol esquerranós català tan enrotllat i tan ecosocialista.
Saura, llavors parlamentari sense càrrec oficial, va dir que lacció era desproporcionada i brutal i que es demostrava el tarannà repressiu del PP i la incompetència de la delegada del Govern; exigia la seva dimissió, la creació duna comissió dinvestigació parlamentària i la compareixença del ministre dInterior espanyol, Jaime Mayor Oreja.
Segurament, no anava mancat de raó i la senyora Julia Garcia Valdecasas, aleshores la responsable dels cossos policials, no va estar gens inspirada i no va tenir mà esquerra, cosa ben evident i òbvia, per gestionar el dret a manifestar-se.
Però, ai las, quan manem els bons, els de lesquerra de tota la vida, com pot ser que la policia pegui i que la penya juvenil els escridassi? Com pot ser que els mitjans reclamin que els responsables polítics donin la cara i assumeixin sengles quotes de responsabilitat? No serà cosa duna maquiavèl·lica operació gegantina per foragitar el pobrissó Saura de la poltrona i la catifa? Tant que lhi ha costat! Anys i més anys arraconat al desert de loposició parlamentària, sense poder esgarrapar ni la presidència duna associació de veïns.
De fet, el salt vers el cotxe oficial i el gaudi del poder que han assolit Saura i els seus camarades és sorprenent. Són tres i lastròleg, però els ha tocat la rifa del Tripartit i ara remenen les cireres; això sí, amb permís del senyor Montilla. A més, Saura ha guanyat molts galons. De tenir una conselleria gairebé de Playmobil, allò de les Relacions Institucionals, a governar els Mossos dEsquadra. De fer campanyes institucionals tan bucòliques i tan inútils com el Bus de lEstatut, a dirigir la complicada Conselleria dInterior.
Però lalegria del càrrec no ha durat pas gaire. Cosa denvejosos convergents i ressentits periodistes dretanosos que no paeixen com un acreditat ecosocialista pot dirigir les forces de lordre.
Saura sha autoconsiderat víctima duna conxorxa amanida amb els vídeos de TV3; per tot plegat va demanar que el CAC, lorganisme que supervisa els mitjans audiovisuals públics catalans, digués alguna cosa sobre les polèmiques imatges dels mossos repartint cops de porra, amb vianants corrents espaordits o periodistes ensangonats. Gairebé semblava un viatge al túnel del temps, o del terror, amb els grisos bastonejant a raig fet antifranquistes dels setanta.
Però segons el parer del nostre conseller, aquestes escandaloses escenes només eren una mostra esbiaixada i poc equilibrada dels fets.
Tanmateix, el CAC li ha donat carabasses i les ha considerat correctes i adequades. Ara bé, aprofitant lavinentesa, alhora li podrien lliurar quatre retalls dhemeroteca i un grapadet de panses per ajudar-lo a recuperar la privilegiada memòria de les pretèrites èpoques doposició parlamentària.
Jaume Borràs és historiador
Les justificades crítiques al ball de bastons que els mossos van obsequiar, a tort i a dret, a estudiants i periodistes ens han permès constatar lescassa capacitat de donar la cara i dassumir responsabilitats dels camarades dIniciativa-Els Verds. Tot sacaba amb el cessament dalgun subordinat que pagui els plats trencats; en aquest cas, el senyor Rafael Olmos, aleshores director general de la Policia Autonòmica. Quan governaven els antipàtics del PP, una càrrega policial reprimint estudiants a la Universitat Autònoma de Barcelona lany 1999, en una visita dAznar, va desvetllar una abraonada protesta, a lestil Fuenteovejuna, de lestol esquerranós català tan enrotllat i tan ecosocialista.
Saura, llavors parlamentari sense càrrec oficial, va dir que lacció era desproporcionada i brutal i que es demostrava el tarannà repressiu del PP i la incompetència de la delegada del Govern; exigia la seva dimissió, la creació duna comissió dinvestigació parlamentària i la compareixença del ministre dInterior espanyol, Jaime Mayor Oreja.
Segurament, no anava mancat de raó i la senyora Julia Garcia Valdecasas, aleshores la responsable dels cossos policials, no va estar gens inspirada i no va tenir mà esquerra, cosa ben evident i òbvia, per gestionar el dret a manifestar-se.
Però, ai las, quan manem els bons, els de lesquerra de tota la vida, com pot ser que la policia pegui i que la penya juvenil els escridassi? Com pot ser que els mitjans reclamin que els responsables polítics donin la cara i assumeixin sengles quotes de responsabilitat? No serà cosa duna maquiavèl·lica operació gegantina per foragitar el pobrissó Saura de la poltrona i la catifa? Tant que lhi ha costat! Anys i més anys arraconat al desert de loposició parlamentària, sense poder esgarrapar ni la presidència duna associació de veïns.
De fet, el salt vers el cotxe oficial i el gaudi del poder que han assolit Saura i els seus camarades és sorprenent. Són tres i lastròleg, però els ha tocat la rifa del Tripartit i ara remenen les cireres; això sí, amb permís del senyor Montilla. A més, Saura ha guanyat molts galons. De tenir una conselleria gairebé de Playmobil, allò de les Relacions Institucionals, a governar els Mossos dEsquadra. De fer campanyes institucionals tan bucòliques i tan inútils com el Bus de lEstatut, a dirigir la complicada Conselleria dInterior.
Però lalegria del càrrec no ha durat pas gaire. Cosa denvejosos convergents i ressentits periodistes dretanosos que no paeixen com un acreditat ecosocialista pot dirigir les forces de lordre.
Saura sha autoconsiderat víctima duna conxorxa amanida amb els vídeos de TV3; per tot plegat va demanar que el CAC, lorganisme que supervisa els mitjans audiovisuals públics catalans, digués alguna cosa sobre les polèmiques imatges dels mossos repartint cops de porra, amb vianants corrents espaordits o periodistes ensangonats. Gairebé semblava un viatge al túnel del temps, o del terror, amb els grisos bastonejant a raig fet antifranquistes dels setanta.
Però segons el parer del nostre conseller, aquestes escandaloses escenes només eren una mostra esbiaixada i poc equilibrada dels fets.
Tanmateix, el CAC li ha donat carabasses i les ha considerat correctes i adequades. Ara bé, aprofitant lavinentesa, alhora li podrien lliurar quatre retalls dhemeroteca i un grapadet de panses per ajudar-lo a recuperar la privilegiada memòria de les pretèrites èpoques doposició parlamentària.
Jaume Borràs és historiador