El futur de la premsa
La crisi econòmica dels darrers mesos ha accentuat el debat sobre el futur dels mitjans de comunicació, en especial la incidència dels nous mitjans digitals sobre la premsa de paper. Hi ha qui veu clarament que Internet es menjarà sense contemplacions els antics mitjans i hi ha qui defensa que la premsa de tota la vida no pot morir. Fa pocs dies el debat ha arribat també a la nostra geografia i els responsables de diverses publicacions nostrades han arribat a la conclusió que el futur és a Internet.
Tanmateix, el debat confon la importància del canal el paper, Internet o les ones electromagnètiques, si parlem de ràdio i televisió amb allò que és essencialment el subjecte de la comunicació: el missatge, el contingut. La discussió sobre levolució dels suports, que no sha docultar, emmascara sovint la debilitat de la proposta informativa que el mitjà ofereix als seus destinataris. Perquè allò que interessa al lector, oient, telespectador o consumidor és la qualitat del producte, independentment del canal pel qual li arribi.
I faig aquesta reflexió justament en un mitjà de comunicació caracteritzat històricament per la qualitat dels seus continguts. Cinquanta-cinc anys de trajectòria en paper i una trajectòria a Internet creixentment dèxit avalen la receptivitat de la proposta informativa per part de la ciutadania. La clau daquesta acceptació és, en primer lloc, el mateix esforç de les persones que, de manera successiva, han fet possible la Revista. Però hi ha un altre factor que és inherent al tipus de premsa de què forma part la Revista: la premsa comarcal.
En efecte, la premsa comarcal o és de qualitat o no té futur. La proximitat amb els lectors impedeix que sels pugui donar gat per llebre. El periodista de premsa local no pot permetres les badades que sovint veiem en altres mitjans: confusions de noms, de conceptes i dantecedents que resten tota mena de credibilitat al missatge i deixen en ridícul el seu autor i el mitjà en general. Per això la premsa local ha estat i és la millor de les escoles de periodistes.
La falta de diligència professional que sovint sobserva en molts mitjans de comunicació es compensa a la premsa local i comarcal per la proximitat entre les fonts i els mitjans, duna banda, i sobretot per una no menor proximitat entre aquests i els lectors. El temor a les crítiques constructives o destructives dels qui al capdavall són els veïns i coneguts és un autèntic contrapès a la pressió per omplir pàgines i espais que caracteritza els actuals mitjans de comunicació, també els locals i comarcals.
Hi ha altres elements per reflexionar sobre el futur de la comunicació, i que no conviden a loptimisme: la desestructuració de les empreses, el canvi de model de la inversió publicitària, la davallada formativa dels professionals, lemmirallament en falsos models dèxit, limpacte de les innovacions tecnològiques, etc. Però allò que mai no hauria de deixar destar present en aquests debats i, per desgràcia, sovint soblida és laposta pel producte de qualitat, entesa com el compromís per lexcel·lència entre el periodista i el seu lector. Aquest és lúnic camí vàlid que garantirà el futur de la premsa. La resta és conjuntural.
Tanmateix, el debat confon la importància del canal el paper, Internet o les ones electromagnètiques, si parlem de ràdio i televisió amb allò que és essencialment el subjecte de la comunicació: el missatge, el contingut. La discussió sobre levolució dels suports, que no sha docultar, emmascara sovint la debilitat de la proposta informativa que el mitjà ofereix als seus destinataris. Perquè allò que interessa al lector, oient, telespectador o consumidor és la qualitat del producte, independentment del canal pel qual li arribi.
I faig aquesta reflexió justament en un mitjà de comunicació caracteritzat històricament per la qualitat dels seus continguts. Cinquanta-cinc anys de trajectòria en paper i una trajectòria a Internet creixentment dèxit avalen la receptivitat de la proposta informativa per part de la ciutadania. La clau daquesta acceptació és, en primer lloc, el mateix esforç de les persones que, de manera successiva, han fet possible la Revista. Però hi ha un altre factor que és inherent al tipus de premsa de què forma part la Revista: la premsa comarcal.
En efecte, la premsa comarcal o és de qualitat o no té futur. La proximitat amb els lectors impedeix que sels pugui donar gat per llebre. El periodista de premsa local no pot permetres les badades que sovint veiem en altres mitjans: confusions de noms, de conceptes i dantecedents que resten tota mena de credibilitat al missatge i deixen en ridícul el seu autor i el mitjà en general. Per això la premsa local ha estat i és la millor de les escoles de periodistes.
La falta de diligència professional que sovint sobserva en molts mitjans de comunicació es compensa a la premsa local i comarcal per la proximitat entre les fonts i els mitjans, duna banda, i sobretot per una no menor proximitat entre aquests i els lectors. El temor a les crítiques constructives o destructives dels qui al capdavall són els veïns i coneguts és un autèntic contrapès a la pressió per omplir pàgines i espais que caracteritza els actuals mitjans de comunicació, també els locals i comarcals.
Hi ha altres elements per reflexionar sobre el futur de la comunicació, i que no conviden a loptimisme: la desestructuració de les empreses, el canvi de model de la inversió publicitària, la davallada formativa dels professionals, lemmirallament en falsos models dèxit, limpacte de les innovacions tecnològiques, etc. Però allò que mai no hauria de deixar destar present en aquests debats i, per desgràcia, sovint soblida és laposta pel producte de qualitat, entesa com el compromís per lexcel·lència entre el periodista i el seu lector. Aquest és lúnic camí vàlid que garantirà el futur de la premsa. La resta és conjuntural.