Aquest mas no és de cartó pedra
Laltre dia vam visitar un mas entre els Tegells i el mas den Blai, al capdamunt del terme, de mans del seu propietari, un pagès jove que es guanya la vida amb el conreu de la terra. Amb sorpresa vam comprovar lantiguitat de ledifici, amb arcs apuntats a la planta baixa i la presència duna torre antiga escapçada. Aquella zona del terme havia esdevingut durant ledat mitjana una mena de senyoria autònoma, però dependent de la vila de Cambrils, caracteritzada per un hàbitat dispers format de masos amb pagesos que cultivaven aquelles terres. En un determinat moment de la història, molts masos no només els daquella zona, sinó altres darreu del terme van ser fortificats, bo i adossant-hi una torre per protegir la família del mas. Bona part dels masos conservats que daten dèpoca moderna enrere, doncs, presenten vestigis duna torre daquesta mena. En canvi, a partir del segle XIX, sobretot, el camp cambrilenc va experimentar una expansió del poblament i la colonització del territori mitjançant el microparcel·lament de les finques i la construcció de nombrosos masets i cases de pagès. Alguns dells són tan petits que només tenen una habitació per desar-hi les eines i un rafal per a laixopluc, però daltres són autèntics habitatges permanents, masos pairals, cases destiueig i explotacions agroindustrials. Labandonament de masos a Cambrils no ha estat tan extens i dramàtic com en molts pobles de linterior (un fenomen àmpliament visible transitant per qualsevol carretera daquelles comarques), però ja fa anys que els nous requeriments de la vida moderna han obligat a realitzar importants intervencions arquitectòniques sobre els edificis.
Ara no voldria iniciar una arenga de les meves sobre la importància del patrimoni històric i la conveniència de preservar larquitectura vernacla dels nostres espais rurals (no caldria recordar que amb lexpansió urbana han desaparegut molts masos que shaurien pogut mantenir perfectament, amb altres usos, si hagués existit prou interès; per cert, salvarem el magnífic mas del Golart de la nova urbanització que construeixen entorn seu?). Avui pot ser més útil centrar latenció en les noves construccions que miren de reproduir una determinada idea del que era larquitectura tradicional, sobretot en els espais rural i periurbà. Quants masos-restaurants hem vist construïts (o reconstruïts) expressament tot imitant models antics idealitzats? Talment com si estiguessin fets de cartó pedra, sense essència, sense autenticitat. Voleu dir que larquitectura contemporània no és capaç de satisfer les necessitats daquests nous edificis? Tot plegat fa tuf. Joan Curós, un arquitecte estudiós de les masies catalanes, posa lexemple daquelles parets fetes de pedres unides amb ciment amb una separació prou gran com per revelar ràpidament el seu caràcter postís. Si a aquesta arquitectura folklorista (per anomenar-la dalguna manera) hi unim elements aliens de forja, ceràmica i fusteria, però posats com a presumptament originals, obtenim un autèntic pastitx. I si això es fa fins al límit, sobté una arquitectura kitsch, paraula alemanya que podríem traduir com a mal gust, cutre (Marcel Blàzquez va escriure un article fa força anys potser ni sen recorda! on qualificava el kitsch com lart de lopulència). És paradoxal, oi? Desestimem tot allò que és antic, malgrat que esmercem importants esforços a imitar-lo (no pas amb els materials adequats, sinó amb vells trucs descenografia teatral).
El mas que vam visitar està fet de pedres lligades amb morter de calç reforçat als angles amb carreus de pedra vermella. Estructura fortificada, amb torre, espitlleres i un bonic pati tancat darrere unes parets que recorden muralles. Les alteracions sofertes per ledifici són mínimes, només un rafal hòrrid adossat a la façana, fàcilment prescindible. Ara, el seu propietari, amb lajut del seu pare nonagenari, vol arreglar el mas. Però la seva intenció va molt més enllà duna simple intervenció desconsiderada amb el valor arquitectònic de ledifici. El propietari és un pagès amb una sensibilitat sublim pel patrimoni que, potser per aquest amor seu al mas, va estudiar art a la universitat durant un temps. Ara, cerca una pauta per a la rehabilitació racional de ledifici (que, per cert, es troba en perfecte estat de conservació), que li permeti ser fidel a la tradició, sense introduir elements forans, postissos ni imaginats, com sol ser habitual. Espero que pugui trobar qui laconselli i lajudi per assolir-ho. No només serà un bé per a ell i els seus, sinó també per al catàleg del patrimoni històric cambrilenc.
Manel Tarés és físic i historiador
Ara no voldria iniciar una arenga de les meves sobre la importància del patrimoni històric i la conveniència de preservar larquitectura vernacla dels nostres espais rurals (no caldria recordar que amb lexpansió urbana han desaparegut molts masos que shaurien pogut mantenir perfectament, amb altres usos, si hagués existit prou interès; per cert, salvarem el magnífic mas del Golart de la nova urbanització que construeixen entorn seu?). Avui pot ser més útil centrar latenció en les noves construccions que miren de reproduir una determinada idea del que era larquitectura tradicional, sobretot en els espais rural i periurbà. Quants masos-restaurants hem vist construïts (o reconstruïts) expressament tot imitant models antics idealitzats? Talment com si estiguessin fets de cartó pedra, sense essència, sense autenticitat. Voleu dir que larquitectura contemporània no és capaç de satisfer les necessitats daquests nous edificis? Tot plegat fa tuf. Joan Curós, un arquitecte estudiós de les masies catalanes, posa lexemple daquelles parets fetes de pedres unides amb ciment amb una separació prou gran com per revelar ràpidament el seu caràcter postís. Si a aquesta arquitectura folklorista (per anomenar-la dalguna manera) hi unim elements aliens de forja, ceràmica i fusteria, però posats com a presumptament originals, obtenim un autèntic pastitx. I si això es fa fins al límit, sobté una arquitectura kitsch, paraula alemanya que podríem traduir com a mal gust, cutre (Marcel Blàzquez va escriure un article fa força anys potser ni sen recorda! on qualificava el kitsch com lart de lopulència). És paradoxal, oi? Desestimem tot allò que és antic, malgrat que esmercem importants esforços a imitar-lo (no pas amb els materials adequats, sinó amb vells trucs descenografia teatral).
El mas que vam visitar està fet de pedres lligades amb morter de calç reforçat als angles amb carreus de pedra vermella. Estructura fortificada, amb torre, espitlleres i un bonic pati tancat darrere unes parets que recorden muralles. Les alteracions sofertes per ledifici són mínimes, només un rafal hòrrid adossat a la façana, fàcilment prescindible. Ara, el seu propietari, amb lajut del seu pare nonagenari, vol arreglar el mas. Però la seva intenció va molt més enllà duna simple intervenció desconsiderada amb el valor arquitectònic de ledifici. El propietari és un pagès amb una sensibilitat sublim pel patrimoni que, potser per aquest amor seu al mas, va estudiar art a la universitat durant un temps. Ara, cerca una pauta per a la rehabilitació racional de ledifici (que, per cert, es troba en perfecte estat de conservació), que li permeti ser fidel a la tradició, sense introduir elements forans, postissos ni imaginats, com sol ser habitual. Espero que pugui trobar qui laconselli i lajudi per assolir-ho. No només serà un bé per a ell i els seus, sinó també per al catàleg del patrimoni històric cambrilenc.
Manel Tarés és físic i historiador