On i què hem menjat
Amb amics i companys tots hem parlat de menjar, dàpats cars, barats, bons i dolents. Nhi ha que han menjat bé i barat, i daltres, malament i car. En el meu modest entendre, no es tracta de restaurants cars o barats, sinó de restaurants bons o dolents. Les coses realment bones no són cares, valen més diners, que no és igual.
Es pot menjar bé amb pocs diners i malament amb molts. Per altra banda, si verdaderament és difícil menjar bé amb pocs diners, menjar esplèndidament bé amb molts, també ho és. Jo no he menjat mai en restaurants de gran luxe, com El Bulli, Arzak, Can Fabes, Martín Berasategui, Akelarre, etcètera, però he tastat la seva cuina en demostracions culinàries, jornades gastronòmiques, fòrums, etc. De les deu o dotze degustacions diferents sense comptar les postres totes han sigut una novetat molt agradable per mi. Afortunadament, avui dia la gent no va al restaurant a ataconar-se i a afartar-se. La gent hi va per menjar diferent de casa seva, ser ben servit i sortir-ne satisfet. Per això paga. He parlat amb persones que no han tastat la nouvelle cuisine i en tenen els seus dubtes, cosa natural. Per altra banda, els que lhan tastat nestan satisfets. Servei, qualitat i preu són correctes. El gran hoteler suís Cèsar Ritz deia: les coses bones sempre hi ha qui les busca, i les paga.
Moltes persones només són conscients i sadonen que tenen una cuina pròpia quan surten del seu país. És llavors que troben a faltar allò que els era normal, quan sadonen que els altres mengen unes coses estranyes i diferents per ells.
Algunes vegades ens queixem que no hem menjat bé en tal o qual lloc. També ens hauríem de preguntar: on hem anat i què hem demanat? No sha danar pel món i demanar un plat al qual estem acostumats o que en el nostre entorn el trobem boníssim. La península Ibèrica, gastronòmicament parlant, es divideix en tres zones: la franja nord, guisats; la franja central, rostits, i la franja sud, fregits. El pescaito frito que fan a Andalusia no és igual que el que fan al nord; lescudella i carn dolla que es fa a Catalunya no es fa a Extremadura, i així successivament. Cada província, cada comarca i sovint cada poble té la seva pròpia cuina, la cuina ancestral, una cuina feta i provada pr ells durant molts anys. Pot agradar més o menys, però per ells és la seva, és la millor. Quan he anat a algun restaurant a fora de Catalunya o fora dEspanya sempre he demanat els plats típics del país, de lentorn de la població on estic, el suggeriment de la casa. El plat em pot haver agradat més o menys, però he tingut un punt de referència i he pogut opinar en relació a la cuina del meu país.
No hi ha cuina espanyola o cuina francesa. Com és la cuina espanyola? No es menja igual a la Manxa que a Navarra; ni a Euskadi que a València; ni a Catalunya, es menja igual a lEmpordà que a la Terra Alta; ni a Cambrils que al Delta de lEbre, malgrat estar tan a prop geogràficament. A França passa exactament el mateix. Igual que a Espanya, no hi ha una cuina nacional, sinó cuina regional, i si filem més prim, cuina local. Cada terra fa sa guerra.
La cuina que és igual a tot arreu és en els avions, en els vagons restaurant dels trens, en els creuers, celebracions, inauguracions, convencions, etc. En aquests llocs fan una cuina industrial, rutinària, metòdica, que si no agrada els deixa indiferents. Sovint ja lhem pagat per avançat. Daquests menjars ara en diuen cuina internacional. La cuina només serà internacional quan a tot arreu es mengi igual i el mateix. Afortunadament encara no hi hem arribat.
Es pot menjar bé amb pocs diners i malament amb molts. Per altra banda, si verdaderament és difícil menjar bé amb pocs diners, menjar esplèndidament bé amb molts, també ho és. Jo no he menjat mai en restaurants de gran luxe, com El Bulli, Arzak, Can Fabes, Martín Berasategui, Akelarre, etcètera, però he tastat la seva cuina en demostracions culinàries, jornades gastronòmiques, fòrums, etc. De les deu o dotze degustacions diferents sense comptar les postres totes han sigut una novetat molt agradable per mi. Afortunadament, avui dia la gent no va al restaurant a ataconar-se i a afartar-se. La gent hi va per menjar diferent de casa seva, ser ben servit i sortir-ne satisfet. Per això paga. He parlat amb persones que no han tastat la nouvelle cuisine i en tenen els seus dubtes, cosa natural. Per altra banda, els que lhan tastat nestan satisfets. Servei, qualitat i preu són correctes. El gran hoteler suís Cèsar Ritz deia: les coses bones sempre hi ha qui les busca, i les paga.
Moltes persones només són conscients i sadonen que tenen una cuina pròpia quan surten del seu país. És llavors que troben a faltar allò que els era normal, quan sadonen que els altres mengen unes coses estranyes i diferents per ells.
Algunes vegades ens queixem que no hem menjat bé en tal o qual lloc. També ens hauríem de preguntar: on hem anat i què hem demanat? No sha danar pel món i demanar un plat al qual estem acostumats o que en el nostre entorn el trobem boníssim. La península Ibèrica, gastronòmicament parlant, es divideix en tres zones: la franja nord, guisats; la franja central, rostits, i la franja sud, fregits. El pescaito frito que fan a Andalusia no és igual que el que fan al nord; lescudella i carn dolla que es fa a Catalunya no es fa a Extremadura, i així successivament. Cada província, cada comarca i sovint cada poble té la seva pròpia cuina, la cuina ancestral, una cuina feta i provada pr ells durant molts anys. Pot agradar més o menys, però per ells és la seva, és la millor. Quan he anat a algun restaurant a fora de Catalunya o fora dEspanya sempre he demanat els plats típics del país, de lentorn de la població on estic, el suggeriment de la casa. El plat em pot haver agradat més o menys, però he tingut un punt de referència i he pogut opinar en relació a la cuina del meu país.
No hi ha cuina espanyola o cuina francesa. Com és la cuina espanyola? No es menja igual a la Manxa que a Navarra; ni a Euskadi que a València; ni a Catalunya, es menja igual a lEmpordà que a la Terra Alta; ni a Cambrils que al Delta de lEbre, malgrat estar tan a prop geogràficament. A França passa exactament el mateix. Igual que a Espanya, no hi ha una cuina nacional, sinó cuina regional, i si filem més prim, cuina local. Cada terra fa sa guerra.
La cuina que és igual a tot arreu és en els avions, en els vagons restaurant dels trens, en els creuers, celebracions, inauguracions, convencions, etc. En aquests llocs fan una cuina industrial, rutinària, metòdica, que si no agrada els deixa indiferents. Sovint ja lhem pagat per avançat. Daquests menjars ara en diuen cuina internacional. La cuina només serà internacional quan a tot arreu es mengi igual i el mateix. Afortunadament encara no hi hem arribat.